Com passa sempre quan es tracta de reprimir l'independentisme, en el cas del Tribunal de Comptes, un cop més, el focus mediàtic apunta a un lloc que no és el que correspondria en qualsevol estat democràtic i de dret. Les explicacions a aquest desenfocament poden ser moltes, però cap no deixa en bon lloc una professió que està cridada, en democràcia... també en dictadura, a actuar com a contrapoder real davant dels excessos dels poders públics.
La gran majoria dels mitjans s'han centrat en dos temes que, tot i ser greus, no són l'essència del problema. Bàsicament, apunten al possible inici de les confiscacions, mal anomenats embargaments, i a la licitud o il·licitud dels avals aportats per la Generalitat.
Els temes poden semblar interessants, però, el primer entra dins de l'àmbit de la morbositat i el segon, dins del que és un disbarat jurídic producte de la frustració que a la delegada instructora li genera que el presumpte afectat —la Generalitat— hagi aportat els avals, com no podia d'una altra manera.
No sembla que hi hagi gaire interès en altres temes que són més importants, com ara l'essència del procediment que s'està seguint i les irregularitats que s'hi estan detectant. Si parléssim de transparència, neteja i cultura democràtica, aquests i no uns altres serien els temes que es publicarien.
Essencialment, aquest procediment es basa en la discrepància que té el Tribunal de Comptes amb la Generalitat sobre la manera en què s'han invertit els recursos públics destinats a la denominada "acció exterior", que està clarament establerta i emparada dins del vigent Estatut de Catalunya.
Dit més clarament: com que al Tribunal de Comptes no li agrada en què s'han gastat els diners, entén que pot derivar la responsabilitat d'aquesta despesa en els qui van executar la política exterior de la Generalitat en el període que el mateix Tribunal de Comptes ha preferit.
En definitiva, s'està establint el precedent perquè sigui el Tribunal de Comptes el que sancioni quina política és l'adequada i quina no. Òbviament, això no només amplia les ja àmplies prerrogatives d'un òrgan que no té cap mena de control, sinó que deixa indefensos no només els diferents governs de la Generalitat sinó els de qualsevol administració.
Els demòcrates de tota la vida, aquests que van amb la bandera fins i tot al lavabo, o els progres de sempre s'haurien de preocupar de debò d'aquest procediment, perquè d'aquest precedent en sorgiran altres que, segurament, qüestionaran les polítiques i despeses públiques desplegades per qualsevol govern que no entri dins de l'esfera especialíssima o particularíssima del Tribunal de Comptes.
Una cosa així pot afectar el PSOE, Podemos, En Comú, Bildu, el PNB o a qui ells considerin que no actua d'acord amb els criteris que al Tribunal de Comptes li roti establir en cada moment concret. Aquí i ara recomano recordar la dita de "quan vegis la barba de ton veí cremar, posa les teves a remullar".
S'està establint el precedent perquè sigui el Tribunal de Comptes el que sancioni quina política és l'adequada i quina no
L'altre gran tema sobre el qual sembla que es vol tirar un vel a sobre, com es va fer en el judici del procés o en tants altres procediments de lawfare que estem veient i patint, és el de les irregularitats sobre les quals es construeix l'entramat pseudojurídic, mitjançant el qual es vol expropiar els béns de molts ciutadans.
Des que va començar aquesta cacera comptable no hem parat de plantejar qüestions relacionades amb les irregularitats que ha anat cometent el Tribunal de Comptes, però, especialment i específicament, la delegada instructora, a la qual el dret només li deu semblar una referència difusa i no una guia que s'ha de seguir.
L'última que hem detectat no és menor: l'ocultació a les parts de dos vots concurrents molt rellevants, en els quals dos consellers diferents de l'esmentat tribunal alertaven sobre determinades irregularitats que, al nostre entendre, vicien de nul·litat el procediment.
Arribar fins aquesta conclusió no ha estat senzill, se'ns ha ocultat la informació i ens n'hem assabentat gràcies a la feina d'una perspicaç periodista i a la sort que vam topar amb aquesta informació.
A partir d'aquí, tot s'ha transformat en un disbarat i la delegada instructora no para d'equivocar-se, començant per negar que coneixia els esmentats documents, la qual cosa és molt més que inversemblant, fins a resoldre que aquests documents —que no coneixeria— no són essencials als efectes del procediment incautatori que ella està seguint.
És evident que ambdues posicions —desconeixement i irrellevància— són incompatibles, perquè determinar que una cosa és irrellevant només es pot fer una vegada es té coneixement d'aquesta cosa. És a dir, som davant d'un clar atemptat a la lògica, a la més bàsica, però també a les normes i, aquesta vegada, voreja contrariar les normes penals.
Aquest tipus d'actuacions, en les quals es permet tot, és justament un d'aquests casos en què el bon periodisme —ho dic amb l'autoritat de ser fill de qui va ser un gran periodista— ha de saltar a denunciar-los i, d'aquesta manera, actuar com a contrapoder de les arbitrarietats de determinats poders públics.
Pensar que, com ja ha passat i està passant en altres procediments en contra de l'independentisme i el que es denomina el seu entorn, tot val, és tant com assumir que aquí de democràcia només se'n tenen les aparences, i cada vegada menys.
Però, si amb tot això no n'hi hagués prou, ara s'assumeix amb tota naturalitat que se sol·liciti a l'Advocacia de l'Estat un informe sobre la legalitat dels avals. Un petit detall: l'Advocacia de l'Estat és part en el procediment, per la qual cosa, en resum, se li està demanant a una part que determini si és legal el que ha fet una altra de les parts. Si les coses van per aquest camí, potser ens haurien de preguntar a les altres parts què opinem sobre l'actuació de la delegada instructora.
Segurament no ho faran, però això no implica que no ens pronunciem i ho fem en la jurisdicció que correspongui. Com sempre que aquestes coses passen, tot són relats i després, quan fem el que hem de fer, tot són laments i recriminacions, però no cap als qui han actuat malament, sinó contra els qui hem posat de manifest les esmentades actuacions.
Un estat és democràtic i de dret no perquè es repeteixi això mateix una i mil vegades, sinó que ho és perquè l'essència del seu funcionament és democràtica i s'actua respectant el dret i interpretant-lo democràticament.
Els excessos que estem veient i patint passaran factura, primer, als qui els estem denunciant, però, tard o d'hora, als qui els estan cometent i, també, a aquells que guarden un silenci que fa ja temps que es va transformar en complicitat.