Fa mesos que estem instal·lats en tota mena d'especulacions sobre una sentència que només coneixen, o haurien de conèixer, els set jutges que l'han dictada. Tanmateix, no deixa de sorprendre'm la capacitat de generar nous, i no tan nous, rumors sobre la data i el contingut de l'esmentada resolució que marcarà, d'una part, el futur dels acusats i, d'una altra, el futur del conflicte entre l'Estat i Catalunya.

Sobre la data, ja hem vist que totes les previsions, inclosa la meva, no s'han complert, i això per un motiu tan elemental com que l'únic que controla aquesta dada és el president de la sala sentenciadora: Manuel Marchena. Ara bé, les múltiples raons que s'han dit per justificar una data o una altra entren, gairebé totes, en un àmbit que és impropi del dret, com és el criteri d'oportunitat polític per determinar aquesta data que, en principi, hauria de ser quan estigués preparada la sentència.

Que la sentència sigui notificada un dilluns, en lloc d'un divendres, no és jurídic i les explicacions, més o menys assenyades, apunten en la direcció d'uns determinats interessos personals i polítics. Si una sentència dictada per set magistrats es fa pública un dilluns, és que també ho podrien haver fet el divendres anterior o el dimarts posterior... Es tracta d'una data no relacionada amb criteris jurídics.

És evident que tot el que envolta aquest judici sobrepassa el terreny jurídic i que la partida que s'està jugant té una sèrie de llocs foscos que no beneficien en res la credibilitat del sistema. Si una sentència no es pot notificar un divendres perquè dissabte hi ha una desfilada o una festa o un partit de futbol, potser és que es tracta d'una sentència que mai s'hauria hagut de dictar.

Però les especulacions no només s'han centrat en la data de la sentència sinó, també, en la qualificació jurídica dels fets i en les penes que s'imposaran. El ball de delictes i penes no ha estat menor que el generat entorn de les dates per a la seva notificació.

Uns mateixos fets poden ser qualificats conforme a dos diferents tipus penals, de fet, això està previst en el Codi Penal i existeix, fins i tot, una regla per saber quina és la qualificació que, en aquests casos, s'ha d'imposar. En el cas del procés això és bastant diferent: estem davant d'uns fets que no poden ser qualificats conforme a dos tipus penals diferents, sinó que han de ser encaixats en un o altre dels tipus penals escollits al seu dia per reprimir l'independentisme català.

Partint d'aquesta realitat, és evident que l'autènticament arriscat, en l'àmbit dels rumors, és decantar-se per una qualificació jurídica o altra, perquè realment serà, com la data de notificació de la sentència, el que consideri el tribunal sentenciador... Això no és dret, sinó l'ús d'instruments juridicopenals per intentar solucionar un conflicte polític.

Si ens trobem en l'àmbit de la rebel·lió o en el de la sedició, és impossible de saber per a qualsevol jurista. En realitat els bons juristes, com per exemple els que formen el Tribunal de Schleswig-Holstein, ja van dir que no estàvem ni davant de rebel·lió ni davant de sedició ni davant de desordres públics. El dret ha deixat de ser rellevant i, per tant, em nego a prendre partit o decantar-me per un o un altre tipus penal, ja que serà el que vulguin.

Si alguna cosa podem tenir clara, és que la sentència està preparada, que ja no hi ha deliberacions i que l'únic que falta és que Marchena premi el "botó nuclear" i sigui notificada als acusats i feta pública

Un altre dels temes subjecte a grans especulacions han estat les penes que s'imposaran (en realitat ja estan imposades, però no notificades, perquè a hores d'ara la sentència està preparada). Part essencial de la problemàtica sobre la intensitat del "càstig" ve donada per l'arbitrarietat de la qualificació jurídica. Si no se sap en quina conducta s'encaixaran els fets, difícilment es pot saber quina pena els correspondrà.

Ara bé, el que sí que podem tenir clar són les diferents conseqüències si s'utilitza un o un altre tipus penal i, especialment, les conseqüències que tindrà fora del procés judicial ―polítiques― i en una altra fase del procés judicial ―com ara els posteriors recursos i les subsegüents ordres europees de detenció i entrega―.

No és el mateix una condemna per sedició que per rebel·lió i això per raons tan evidents com que, fins ara, s'ha utilitzat i abusat de l'article 384 bis) del Codi Penal per a la suspensió dels càrrecs públics. L'esmentada norma, prevista per a delictes de "terrorisme", s'ha estès, en la seva literalitat, als, en primer lloc, processats i, després, acusats de rebel·lió. No pertoca la seva aplicació en cas d'una sentència per sedició i això tindria importants conseqüències a nivell polític.

Tampoc no és el mateix una condemna per sedició, tipus penal tremendament antidemocràtic, que per rebel·lió. Només s'ha de recordar, per exemple, que el delicte de sedició va ser derogat a Alemanya el 1970 arran d'una sentència del seu Tribunal Constitucional que el va declarar contrari a la Constitució per aquestes mateixes raons: ser antidemocràtic. Una cosa semblant passa a Bèlgica.

Igualment, hi ha seriosos dubtes sobre l'encaix que pot tenir el delicte de sedició en contraposició amb el Conveni Europeu de Drets Humans, ja que es tracta d'una mesura penal que castiga conductes que estan emparades per l'esmentat conveni.

És a dir, les conseqüències que una o una altra qualificació jurídica poden tenir arribarien més enllà d'aquest procediment i dels sentenciats per endinsar-se en les fases posteriors: les dels recursos i les euroordres que estan a prop.

En qualsevol cas, crec que si alguna cosa podem tenir clara, és que la sentència està preparada, que ja no hi ha deliberacions i que l'únic que falta és que Marchena premi el "botó nuclear" i sigui notificada als acusats i feta pública. Tota la resta no són més que especulacions pròpies d'un procés que no té res a veure amb el dret i sí, i molt, amb la política i la configuració de l'Estat que vindrà, és a dir, amb la forma que alguns volen que tingui un estat que continua tenint en un panteó d'honor un dictador i que continua sent més franquista del que es vol admetre.

Antoni Strubell i Trueta
Opinió Una sentència inacatable Antoni Strubell i Trueta