Ja he parlat força vegades de lawfare i sobre com s'utilitza per destruir els qui resulten molestos. Així, aquells que tenen el poder per fer-ho decideixen considerar-los com els seus enemics. Ara un d'aquests enemics soc jo.
Una de les grans perversions d'aquesta manera de fer política, tan utilitzada en els últims temps, consisteix a dotar d'aparença de realitat i legalitat una sèrie d'activitats il·legals que es presenten com a part d'una lluita contra la criminalitat quan, en realitat, no són més que muntatges que persegueixen, com dic, l'aniquilació de l'enemic.
Si bé és cert que les formes que es poden adoptar per materialitzar aquest tipus de guerra són molt variades, també ho és que solen seguir uns patrons clars, concrets i que són reproduïts en un escenari rere l'altre, sempre en contra de l'enemic.
El que és més interessant, i que serveix per identificar els casos de lawfare, és el procés que se segueix i que sol constar de diverses etapes.
La primera consisteix en la identificació de l'enemic, determinar qui ho és i qui no. És una fase difícil de detectar perquè sol produir-se en ambients íntims o molt restringits i, gairebé sempre, de manera informal.
En definitiva, es tractaria d'una reunió o conversa entre dues o més persones, que es posen d'acord i estableixen que una o més persones s'han tornat molestes, que van contra els seus ideals, projectes, interessos o intencions i, per tant, passen a definir-les com a enemic.
En alguns casos, més que fer-los nosa, directament el nou "enemic" pot ser que, perquè destorba o resulta molest a altres, serveixi de trampolí per a aspiracions específiques dels qui inicien una guerra contra aquesta persona o persones.
Una vegada determinat l'objectiu o objectius, sol començar una campanya mediàtica d'assenyalament a través de diversos mitjans de comunicació, normalment vinculats ideològicament al sector a què pertanyen els encarregats d'escometre contra l'enemic... Tenim les hemeroteques, que no enganyen, per provar-ho.
Sense manies, es procedeix a satanitzar l'enemic per anar generant una deshumanització de l'afectat, que serveixi després no només per justificar tot el que se li faci sinó també per encaixar l'atac dins del que és possible, creïble o, fins i tot, desitjat.
En el procés d'assenyalament es van buscant els flancs febles que, segons l'opinió dels atacants, pot tenir el nou enemic i, d'aquesta manera, anar generant no ja l'ambient hostil sinó, també, les vies per les quals s'abordarà el procés de criminalització i destrucció de l'objectiu.
Una vegada que s'ha establert la deshumanització de l'enemic, instal·lat la seva satanització i establerts el que els atacants considerin que són flancs febles, es procedirà a la judicialització de la situació per, com si fos una profecia autocomplerta, incriminar-lo amb qualsevol tipus de conducta que, a ulls de tothom, pugui resultar creïble per molt forassenyada que sembli.
No hi ha res més pervers, antidemocràtic, immoral i ineficaç que l'ús de la jurisdicció per aniquilar els enemics
El procés de judicialització pot ser de més o menys intensitat, però sempre serà àmpliament difós perquè aquesta és la base sobre la qual opera la lawfare: destruir l'enemic com sigui i fer-ho en totes les facetes de la seva vida, com són la professional, social, econòmica i familiar.
La lawfare no fa presoners ni els indulta.
En el procés de judicialització hi haurà graus i intensitats que tenen molt a veure amb la viabilitat o no del procediment; és a dir, unes vegades s'acordaran mesures privatives de llibertat i en d'altres no; s'acordaran entrades i registre domiciliaris o no; s'adoptaran mesures restrictives de drets o no i, també, s'adoptaran mesures que afectin directament l'economia de l'enemic i així, d'aquesta manera, consolidar la seva debilitat deixant-lo, en teoria, desarmat.
Els càrrecs que s'imputin no són rellevants, però gairebé sempre es basaran no ja en especulacions sinó en un simple muntatge que, per sostenir-se, haurà de ser sustentat en testimonis mentiders i ben premiats, així com en l'ocultació de proves exculpatòries; també es farà, en altres casos, sobre la base de sembrar el procés amb proves falses.
Aquestes tècniques, utilitzades ja en altres països, van sent reproduïdes com si provinguessin d'un "manual d'execució de l'enemic". No s'ha inventat res nou i, sobre això, n'hi ha prou de remetre'ns al cas de l'expresident Lula, empresonat basant-se en testimonis falsejats i manipulats pel jutge Moro i els fiscals del cas, així com el dels seus advocats, els companys Valeska i Roberto Teixeira i Cristiano Zanin Martins, imputats per blanqueig de capitals. Després, quan el mal ja està fet, es descobreix que tot no era més que un muntatge, com en aquests casos.
En paral·lel al procés de judicialització, un sector dels mitjans de comunicació —el més afí ideològicament parlant—, sense cap escrúpol, es dediquen a la difusió de les "troballes" policials, les tesis fiscals i les decisions judicials. Abandonen el periodisme per fer propaganda.
I en aquest moment estem.
Ara bé, perquè una acció de lawfare tingui èxit, cal alguna alta cosa, bàsicament triomfaran si l'enemic es rendeix. En cas contrari, el muntatge acabarà sempre descobert, posat en evidència i tornarà, com un bumerang, en contra dels seus perpetradors.
El que és pitjor de la lawfare, i dels qui la practiquen, és que en moltes ocasions aconsegueix el seu objectiu: destruir els enemics, però, també i de passada, acaba per desestabilitzar i destruir el mateix sistema que pretenen defensar.
No hi ha res més pervers, antidemocràtic, immoral i ineficaç que l'ús de la jurisdicció per aniquilar els enemics.
En el meu cas, ni veuran rendició ni aconseguiran el seu objectiu. Podran acusar-me del que vulguin, podran empresonar-me quan vulguin i podran creure que m'han destruït, però mentre la veritat estigui del meu costat, no hi ha cap dubte que no hauran aconseguit res del que pretenen, excepte destruir qualsevol indici de credibilitat del sistema que diuen que defensen.
En qualsevol cas, si hi ha una cosa que s'ha de tenir present és que qui es rendeix sempre perd i qui lluita sempre guanya. Enemics ho som tots, tots els que no ens dobleguem als desitjos d'uns quants que miren d'apropiar-se de les institucions, de les banderes, de les normes, del relat i del sistema, però que, en realitat, acaben sent els seus autèntics enemics.