Va sorprendre propis i estranys la compareixença, sense avís previ, del president Puigdemont davant de les autoritats belgues a fi de començar el nou procediment europeu de detenció i lliurament (OEDE) sol·licitat, per tercera vegada, pel jutge Llarena. És evident que davant la situació actual a Catalunya el que no es podia, ni s'havia de fer, era generar un nou focus d'incertesa o tensió que agités, més encara, la reacció ciutadana davant de la sentència dictada pel Tribunal Suprem. Agradi o no, la forma en què ho vam fer tot va ser un nou acte de responsabilitat.
El nou intent del jutge Llarena va obrir, des de dilluns passat, un nou escenari jurídic, també polític, que afectarà, sens dubte, l'actual situació a Catalunya. En qualsevol cas, no només estem davant d'una nova OEDE sinó davant d'un procediment en el qual es qüestionaran moltes coses, fins i tot la base mateixa de la sentència dictada pel Suprem, ja que no es tracta només de defensar el president Puigdemont i evitar-ne el lliurament sinó d'una cosa molt més àmplia i d'un recorregut del qual, tinc la sensació, el reclamant no és conscient.
Com va passar en les anteriors ocasions, aquesta nova OEDE ve farcida d'errors que, a hores d'ara, resulten ja preocupants. La base de la reclamació la sustenta el jutge Llarena en dues resolucions: l'ordre de processament del 2018 i la interlocutòria de 14 d'octubre passat. En la primera es processa el president per rebel·lió i en la segona se'l reclama per sedició; òbviament, els dos pilars de l'OEDE són incompatibles, com es posarà en evidència en el moment que correspongui.
La nova OEDE, que de nova té poca cosa, marca la casella de corrupció en un nou intent d'induir a error les autoritats belgues fent-los creure que estaria reclamant per un dels denominats "delictes catàleg" que no comporten revisar la doble incriminació, és a dir, que no obliguen a analitzar si els fets objecte de reclamació són delictius o no als dos països.
Com si amb tot l'anterior no n'hi hagués prou, en aquesta ocasió es cursa una OEDE només en contra del president Puigdemont, però en els fets de l'esmentada ordre es recullen les activitats, suposadament il·lícites, del conjunt del seu govern, però no es reclama a la resta dels seus membres actualment exiliats. El jutge Llarena, una vegada més, introdueix el denominat "principi d'oportunitat", que està prohibit en el nostre ordenament penal.
Juntament amb tot l'anterior, el "nou fet" en què fonamenta aquesta OEDE és el dictat de la sentència per part del Suprem, però, ves per on, és just el que no acompanya l'OEDE, privant així les autoritats belgues de la possibilitat de comprovar els fets, els raonaments jurídics i la concepció que el Suprem té de la "sedició" i la democràcia i, fins i tot, de poder corregir les faltes d'ortografia i errors de sintaxi que conté l'esmentada sentència.
No només estem davant d'una nova OEDE sinó davant d'un procediment en el qual es qüestionaran moltes coses, fins i tot la base mateixa de la sentència dictada pel Suprem
L'emissió d'aquesta nova OEDE ha estat aclamada ardorosament per alguns mitjans i totòlegs que ni tan sols s'han parat a pensar si va ser o no una bona idea actuar tan precipitadament o si és correcte, en l'àmbit de la confiança entre estats, ometre dades fonamentals com són, per exemple, l'existència de la sentència de Schleswig-Holstein o l'elecció i proclamació del president com a eurodiputat.
Les presses que van moure el jutge Llarena a dictar aquesta nova OEDE serien, segons les seves pròpies paraules, la presumpta intenció del president Puigdemont d'abandonar el territori de la Unió Europea. Òbviament, tal intenció mai no ha existit, sinó que, més aviat, es corresponia a diverses falsedats o serps d'estiu que alguns es van dedicar a escampar fins que el magistrat del Suprem va acabar per creure-s'ho. La no adopció de cap mesura restrictiva de la llibertat del president és el millor símptoma que les autoritats belgues no van comprar aquesta falsedat.
Des d'un punt de vista estrictament jurídic, l'escenari que ens ha obert el jutge Llarena és immillorable, perquè mentre a Espanya encara no s'hagi pronunciat el Tribunal Constitucional, en diverses instàncies europees sí que ho faran a causa d'aquesta nova OEDE. S'ha de ser agraïts.
Al si d'aquest procediment, que ningú no ha d'esperar que sigui ràpid, es debatran coses tan rellevants com les que no s'ha permès debatre en el judici davant del Suprem i, a més, s'entrarà, de ple, en assumptes que han generat una gran preocupació a l'esmentat òrgan jurisdiccional com és la ja esmentada sentència de Schleswig-Holstein que, si bé no va ser esgrimida en el judici sí que ha estat citada en la sentència per a, d'una part, criticar-la i, d'una altra, assumir la seva tesi respecte a la inexistència del delicte de rebel·lió.
Quan es faci una anàlisi desapassionada d'aquests incessants procediments d'OEDE en què s'ha embarcat el jutge Llarena, es comprovarà que el pitjor dels escenaris possibles per a la sentència és aquell que vindrà d'Europa i, especialment quan es contrastin les garanties de degut procés, la imparcialitat dels jutges encarregats del cas, la vulneració de la immunitat dels eurodiputats electes i proclamats, la vulneració sistemàtica de la presumpció d'innocència i, en definitiva, com ha establert el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides, que estem davant d'un procés arbitrari o, dit més clarament, davant d'una persecució política.
El resultat d'aquest procediment d'OEDE, si és que aquesta vegada ens deixen arribar fins al final, serà un que excedeix l'àmbit personal del president Puigdemont, que excedeix l'àmbit personal dels exiliats i que, com sempre ha dit Toni Comín, serà l'autèntic instrument de rescat davant la situació generada a Espanya en l'àmbit penal.
Aquesta vegada ho discutirem tot i, n'estic segur, el resultat agradarà poc o gens als qui sostenen que el dret penal és el millor camí per resoldre els conflictes polítics i als qui creuen que la indissoluble unitat de la nació espanyola està per sobre dels valors democràtics i dels drets i llibertats públiques que tant ha costat guanyar.