En un món ideal, res del que ha passat en els últims quatre anys no hauria passat. M'atreveixo a dir que, en un marc democràtic, d'aquests que no necessiten qualificatius, tampoc no s'haurien donat les condicions perquè existís un procés com el que s'està vivint a Catalunya. Pensar, com fan molts, que aquest tipus de situacions es resolen soles i que d'un dia per l'altre s'han solucionat els conflictes, és d'una ingenuïtat gairebé delirant.

L'última actuació de la delegada instructora del Tribunal de Comptes, qui a les acaballes del seu mandat caducat es permet decretar, sense cap empara legal, la il·legalitat no ja d'uns avals sinó d'un decret de la Generalitat, és una mostra més, només un exemple, que no s'ha solucionat res i que no ha canviat res, només que, alguns i basats en interessos poc clars, pretenen traslladar-nos a una realitat paral·lela en la qual tot és bo, tot és agradable i tot sembla democràtic.

Però si només es tractés del Tribunal de Comptes, el problema es podria encapsular i buscar-hi una solució en concret. La realitat no és aquesta i aquí seguim més de tres mil represaliats, als qui, a poc a poc i sense cap mirament, se'ns durà al cadafal davant les mostres de sorpresa dels qui pretenen girar full d'un conflicte i una realitat irresolts.

Un problema d'aquestes característiques, i fins que no sigui resolt, sol tenir uns bioritmes que permeten fins i tot arribar a dubtar de la seva existència.

El mantra, el relat, el que ara ven, mediàticament parlant, és fer creure que el problema català, que en realitat és, més aviat, l'espanyol, està a punt de resoldre's, però no es resoldrà mentre no se n'assumeixi l'etiologia.

Sense una anàlisi justa de les causes del conflicte, difícilment es trobarà una resposta satisfactòria per a totes les parts, i més quan es tracta d'un problema polièdric i que clava les arrels en una autèntica falta de qualitat democràtica, per la qual cosa serà molt complex solucionar-lo.

Els espectacles que estem veient són un fidel reflex d'una situació que dista molt de dirigir-se a una solució, sobretot quan no es vol assumir que són disfuncions sistèmiques

En una democràcia que no necessiti adjectius qualificatius per definir-se, res de tot el que ara passa seria possible i, per tant, part essencial del problema generador del conflicte és, sens dubte, una baixa, escassa o nul·la qualitat democràtica.

Els espectacles que estem veient, i que costen molt d'explicar més enllà del Pirineu, són un fidel reflex d'una situació que dista molt de dirigir-se a una solució, sobretot quan no es vol assumir que són disfuncions sistèmiques.

La falta de comprensió i reacció a tot això genera la sensació que ens han inoculat algun tipus de vacuna per no sentir ni patir, per ser capaços d'assumir com a normal tot el que no ho és. D'exemples n'hi ha molts, però la base es troba en els errors sistèmics, que és d'on sorgeixen tots, però en posaré alguns.

Un poder judicial o unes altes instàncies jurisdiccionals que continuen jugant un paper polític que en democràcia no els correspon i que es permeten controlar la política per via de les seves resolucions és, sens dubte, un poder, però no judicial.

Per saber cap a on anem, que és el que els ciutadans necessitem, moltes vegades cal estar més pendents de les resolucions judicials que de les decisions polítiques. Això no és normal.

Un poder mediàtic que va explicant-nos, com qui treu pàgines al calendari, històries per no dormir sobre com funcionen determinats subpoders de l'Estat, però que no és capaç d'aprofundir tant en les causes com en els responsables d'aquestes històries, és un poder, però no aquell cridat a garantir-nos el dret a una informació veraç.

Cada dia esmorzem amb nous casos, noves històries, però mai amb els casos i les històries completes i, d'aquesta manera, se'ns acaba cloroformitzant davant fets de tanta gravetat que es fan incompatibles amb un estat democràtic i de dret.

L'escassa o nul·la cultura democràtica, la falta d'una estructura democràtica de l'Estat i la preeminència de determinats poders per sobre altres impedeixen veure que el problema català no és el dels catalans

Un poder polític captiu del seu passat, ostatge de la immediatesa, és i serà sempre incapaç de pensar en el demà i d'assumir compromisos que, si bé poden tenir un cost polític immediat, tindran un benefici a mitjà i llarg termini al qual val la pena no renunciar.

Segurament, quan els historiadors girin la vista cap al període que estem vivint, podran donar una perspectiva més acurada del que va passar en aquesta època, però estic convençut que acabaran proposant, com a causa generadora del conflicte i impeditiva de la solució, l'escassa o nul·la cultura democràtica, la falta d'una estructura democràtica de l'Estat i la preeminència de determinats poders per sobre altres que impedeixen veure que el problema català no és el dels catalans.

El problema és sistèmic i avui s'evidencia a partir de les legítimes reivindicacions del poble català, però demà ho farà a partir d'altres plantejaments, i mentre no s'assumeixi l'etiologia de la descomposició, malament anirem de cara a posar-li el remei adequat.

Cap estat no pot pretendre ser qualificat de democràtic quan té més de 3.000 de represaliats, quan es persegueix els dissidents per terra, mar i aire, quan una part important de la població no vol formar-ne part o quan unes determinades estructures de poder són inescrutables i, a la pràctica, autènticament inviolables.

Sí, el Rei és inviolable, però dia rere dia esmorzem amb els seus pillatges impunes i anem coneixent com ha funcionat un cap d'estat que ens presentaven com a exemplar i salvador de la pàtria. En canvi, mentre passa tot això, existeix una opacitat absoluta, una autèntica inviolabilitat, respecte a altres poders de l'Estat que han fet tant o més mal que una corrupció reial o un voraç desig sexual.

Per tot això, i molt més, pensar que el conflicte entre Catalunya i l'Estat es resoldrà parlant, que no negociant, o que es difuminarà a causa del suposat cansament de l'independentisme, és tant com no entendre quin és el problema real i que el legítim desig d'independència no és més que un dels múltiples símptomes d'un problema molt més punyent i greu.

En definitiva, i mentre es continuï reprimint els qui som presentats com a responsables del problema, en lloc de resoldre'l, Espanya no tindrà solució... perquè la culpa no és dels catalans.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat