La por

La crisi que estem vivint en aquests moments té aspectes que, més enllà de l'àmbit de la salut pública i de les conseqüències econòmiques, no haurien de ser menys preocupants, si bé en aquests moments no ens semblen una cosa urgent. Qualsevol crisi té conseqüències i aquesta les tindrà en diversos nivells, però un que ens ha de preocupar, i que es pot cronificar, és una involució en valors i principis, així com una restricció en matèria de llibertats públiques i drets fonamentals.

És cert que existeix una necessitat urgent de resoldre el problema de salut pública que aquesta pandèmia està generant i, també, que una vegada superada aquesta etapa, ens haurem de centrar a tornar a engegar les nostres vides i l'economia, la real, que és la que ens afecta a tots els ciutadans. De tot això no hi ha cap mena de dubte, però l'important és saber quin preu estem disposats a pagar per això, perquè hi ha determinats valors i drets amb què no es pot comerciar o, fins i tot, preus massa alts que hauríem de conèixer, per endavant, per saber si els assumim o no.

La por, que en situacions com aquesta s'apodera de tot i de tots, no pot ser el que ens marqui el full de ruta a seguir a partir d'aquesta pandèmia i que, en funció de temors menys, més o molt fundats, estiguem disposats a renunciar a alguns drets i llibertats pels quals molta gent, abans que nosaltres, va donar la vida per garantir-nos-els. No hi ha pitjor company de viatge que la por, una altra cosa és no sentir-ne gens, i quan es tracta d'una por col·lectiva, llavors les reaccions poden ser sempre desproporcionades i, fins i tot, les voluntats induïdes i abusades.

És normal que tots sentim temor, especialment perquè no sabem a què ens enfrontem, quant durarà i, sobretot, quin món ens quedarà quan aquesta pandèmia passi. El tema no és tenir o no tenir por, sinó saber gestionar-la perquè no ens ennuvoli l'enteniment ni sigui utilitzat com a palanca per forçar-nos a acceptar renúncies que, des de qualsevol punt de vista, són inacceptables.

Només si entrem en pànic, és a dir, si no som capaços de controlar la por que tots estem sentint, estarem més i més exposats a una involució i a unes retallades de llibertats que es fan incompatibles amb qualsevol sistema democràtic

Com qualsevol crisi, i especialment aquelles que afecten la nostra seguretat, sigui en el sentit que sigui, una de les primeres retallades sol produir-se en el terreny dels drets i llibertats, i d'això en tenim múltiples exemples, en els quals hem vist com en la tensió entre seguretat i drets fonamentals sempre acaba imposant-se la primera i, ara, com bé diuen molts experts, ens podrem enfrontar a aquesta dicotomia de manera més punyent, si això és possible.

Sobre això, només s'ha de recordar, per exemple i guardant les distàncies, com es va gestionar la por a partir dels atemptats a les Torres Bessones a Nova York, per comprendre a què m'estic referint. Les conseqüències de l'esmentat pànic col·lectiu les continuem pagant gairebé dues dècades després.

La por de l'amenaça terrorista va ser llavors tan intensa i es va aprofitar tant, que després va semblar lògic i racional que vinguessin una sèrie de retallades de llibertats per garantir-nos una seguretat que, com hem pogut comprovar, mai no ha arribat a ser tal. És a partir d'aquests atemptats quan es van implementar una sèrie de normes, per la nostra seguretat, que han anat cisellant els nostres drets i les nostres vides de tal manera que avui ja fins i tot ens sembla normal.

L'actual pandèmia que, sens dubte, és una greu crisi i un problema mundial, sembla que servirà de caldo de cultiu per a nous i més rotunds canvis i retallades, que, si els anem acceptant, ens acabarant introduint en una nova societat en la qual ni estarem més segurs ni més sans ni serem ja els mateixos, perquè haurem perdut l'últim reducte de la nostra sobirania: les nostres dades personals i la nostra privacitat.

És evident que en moments d'urgència han de prendre's mesures urgents i excepcionals, però, per això mateix, aquestes mesures han de ser, necessàriament, temporals i no poden portar-nos a renúncies de les quals tard o d'hora ens penedirem. Com bé recorda Yuval Noah Harari, les mesures excepcionals tenen el terrible costum de durar més que l'emergència que les va requerir.

La situació és molt greu, però més greu ho serà si deixem que ens domini la por i que, davant de qualsevol cant de sirena que ens prometi una seguretat impossible, cedim aquells espais de drets i llibertats que tant ha costat crear

Sí, és cert que a la Xina, a Corea i a altres països asiàtics estan combatent la pandèmia utilitzant, entre altres instruments, les denominades grans dades (big data) combinant-les amb una altra sèrie d'informacions o dades que, per definició, són privades. Fins ara, qui millor ha descrit aquest escenari és el filòsof Byung-Chul Han, però que, erròniament i lamentablement, el presenta com un èxit de gestió quan no és més que una clara retallada de llibertats, ja que el que ell descriu, com a mètode per garantir-nos la nostra seguretat mèdica, implicaria, sens dubte, la renúncia a aquest últim reducte de sobirania que representen les nostres dades, aquest patrimoni íntim al qual tots els estats i les grans corporacions voldrien accedir per diverses raons, cap d'elles confessable, i per al qual fa anys que treballem.

Però no només a través de l'apoderament de les nostres dades vindran les retallades en matèria de drets i llibertats, també veurem, si no ens hi oposem fermament, com molts altres drets es veuran retallats en la recerca d'una seguretat mèdica que no s'assolirà per aquesta via i ens remuntarem a altres temps en matèria d'abús d'autoritat, sense ni tan sols entrar a parlar de retallades en drets econòmics i socials.

N'hi ha prou de veure, per exemple, com són justificats i fins i tot aplaudits comportaments policials impropis de qualsevol democràcia amb l'excusa que l'afectat s'ha saltat les mesures de confinament. Sens dubte que saltar-se el confinament, si no estava justificat, mereix una seriosa reprensió, fins i tot la corresponent sanció, però el que és inadmissible és que s'abusi del poder conferit a l'autoritat o que es venti un parell de bufetades a l'infractor i, més preocupant encara, que s'aclamin aquests comportaments per part de sectors de la ciutadania.

Només si entrem en pànic, és a dir si no som capaços de controlar la por que tots estem sentint, estarem més i més exposats a una involució i a unes retallades de llibertats que es fan incompatibles amb qualsevol sistema democràtic. Sí, la situació és molt greu, però més greu ho serà si deixem que ens domini la por i que, davant de qualsevol cant de sirena que ens prometi una seguretat impossible, cedim aquells espais de drets i llibertats que tant ha costat crear i ja no dic consolidar.

És veritat que la por és lliure, però racionalitzar-la i controlar-la és l'únic que ens garantirà una autèntica llibertat que, a més, és la que necessitarem per enfrontar-nos a un món diferent i complex com serà aquest al qual sortirem quan aquest necessari confinament sigui superat.