Els comptes de la Inquisició

Per entendre bé el que està fent el Tribunal de Comptes potser cal que ens remuntem als temps d'una Espanya que alguns s'entossudeixen a mantenir més viva que mai. Estem, en tot cas, davant d'un organisme vetust, antidemocràtic i que, encara que sembli molt tècnic, s'ha transformat en el bastió d'un neofranquisme inquisitorial puixant, sense cap mena de contrapès.

En realitat, la manera d'actuar d'aquest tribunal s'ha d'interpretar a partir de l'anàlisi del funcionament que ja va tenir en el passat i que, durant el període en què va tenir més rellevància, va consistir a fer de "contrapès a l'excessiu poder dels virreis i governadors locals", com s'aprecia de l'establiment de tres d'aquests òrgans a Nova Espanya, Perú i Santa Fe de Bogotà... Sí, ja sé que ha passat un cert temps, però no han canviat ni les formes ni els objectius.

Ara, el que estem veient no difereix d'aquells objectius, tampoc dels mètodes i el problema més gran no és que alguns s'entossudeixen a pensar que aquesta actuació en contra de l'acció exterior dels diferents governs de la Generalitat és un tema de xifres i que, a més, no va amb ells.

És un error pensar que el procediment inquisitorial que se segueix en contra d'una sèrie de catalans, tots, d'una manera o altra, membres de diversos governs de perfil independentista, no establirà un precedent del qual molts, tard o d'hora, se'n penediran.

El que es pretén amb aquest procediment no és res més que sancionar una actuació política per la via de derivar de forma individual i ben dirigida la responsabilitat política sobre la despesa pública a persones molt concretes no només per perjudicar-los el patrimoni, sinó, sobretot, perquè serveixi d'avís a navegants. No és més que una nova forma de coacció inadmissible en democràcia.

El Tribunal de Comptes està jugant una partida de caça major per intentar establir un precedent que, després, serà utilitzat en contra de tots aquells que no encaixin en la vida en blanc i negre

Si s'admet que l'activitat exterior de la Generalitat és sancionable per un òrgan d'aquestes característiques, llavors s'estarà admetent que aquest tribunal té competències per revisar l'actuació política de tots els governs locals, autonòmics i, per què no, també del central.

Que existeixi un control de la despesa pública, un escrutini adequat de les despeses no només és desitjable sinó necessari. Una altra cosa és que es converteixi en una forma de repressió per reconduir línies d'actuació política que no agraden a una determinada elit que, una vegada més, representa un dels sectors més retrògrads de l'Estat: aquell que continua preferint la realitat presentada en blanc i negre.

El model de control de la despesa pública que és compatible amb el marc regulador de la Unió Europea està molt lluny de ser el que hi ha al Regne d'Espanya i, moltíssim, si ho comparem amb el model vuitcentista que s'està aplicant en el cas català, que demà pot ser el cas de qualsevol altra comunitat autònoma o del mateix govern central. N'hi haurà prou de no compartir la línia política amb el Tribunal de Comptes per veure's sotmès a un espoli com el que patiran, si no s'hi posa remei, tots aquells que en certa manera s'han encarregat de l'acció exterior de la Generalitat durant gran part de l'última dècada.

Un Tribunal de Comptes, com ara l'europeu, ha de tenir unes funcions concretes, delimitades i traspuar un exquisit esperit democràtic que, en definitiva, és justament el que li falta a aquest òrgan colonialista.

El Tribunal de Comptes Europeu (TCE) té com a funcions auditar "els ingressos i les despeses de la UE per verificar que la percepció, ús, rendibilitat i comptabilitat dels fons són els correctes".

I la de supervisar "qualsevol persona o organització que manegi fons de la UE, en particular, mitjançant controls puntuals a les institucions de la UE (especialment a la Comissió), als estats membres i als països que reben ajuda de la UE".

I així, elaborar "conclusions i recomanacions dirigides a la Comissió Europea i als governs nacionals als seus informes d'auditoria" i si d'aquestes conclusions sorgeixen "sospites de frau, corrupció o altres activitats il·legals" denunciar-les a l'Oficina Europea de Lluita contra el Frau (OLAF).

Res d'això no es dona en el cas del Tribunal de Comptes del Regne que, juntament amb altres altes instàncies jurisdiccionals, s'han convertit en un braç executor d'una concepció d'Espanya que encaixa molt bé amb la que existia abans dels desastres de Cuba i les Filipines.

Si un òrgan d'aquestes característiques pot decidir quina despesa pública és correcta en funció d'una ideologia determinada, llavors haurà triomfat una visió de la configuració de l'Estat que és absolutament incompatible amb la Unió Europea

Catalunya, en la configuració estatutària actual —la sorgida de la retallada de l'Estatut pel Tribunal Constitucional—, té unes competències ben clares en matèria d'acció exterior i això, justament això, és al que es dedicaven els qui avui veuen perillar el seu patrimoni en un procés d'expropiació forçosa il·legal, antidemocràtic i arbitrari.

Sorprèn que els més liberals no s'adonin que aquí està en joc un dret tan constitucional com qualsevol altre: el de la propietat privada, però encara és més sorprenent que els més demòcrates no s'adonin que també està en joc la independència política dels òrgans executius, no només els catalans.

Com dic, el que tenen de dolent dels precedents és que sempre sorgeixen en els casos en què no ens importen, però esdevenen punyents quan se'ns apliquen.

Aquí i ara, com ja ha passat en altres supòsits, el Tribunal de Comptes està jugant una partida de caça major per intentar establir un precedent que, després, serà utilitzat en contra de tots aquells que no encaixin en la vida en blanc i negre que promouen els qui sostenen un tribunal que, si s'hagués de comparar amb algun altre òrgan enjudiciador, s'hauria de fer amb el Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició.

Si un òrgan d'aquestes característiques pot decidir quina despesa pública és correcta en funció d'una ideologia determinada, llavors haurà triomfat una visió de la configuració de l'Estat que és absolutament incompatible amb el club al qual Espanya diu que pertany: la Unió Europea.

Els qui es van llançar a l'aventura no ja de fiscalitzar els comptes de la Generalitat, que és correcte fer-ho, sinó d'utilitzar-los com a mètode repressiu, segurament no van mesurar que, a diferència del que passava amb els comptes de les colònies, aquesta vegada l'actuació repressiva també s'acabarà internacionalitzant amb les conseqüències que, com s'ha demostrat en aquests anys de defensa de l'exili, té rentar els draps bruts fora de casa.

Ara, quan falta menys d'un mes perquè caduqui l'encàrrec dels membres del Tribunal de Comptes, no només és un bon moment per renovar-los, sinó, també, per reformular un òrgan que, en la versió actual, i colonial, és incompatible amb les normes i principis de la Unió Europea.

Quan s'analitzin les disfuncions, segurament es veurà la necessitat de canvi i, de passada, d'auditar els propis comptes de l'auditor.

Els comptes públics han de ser auditats, han de ser eficaçment i eficientment revisats per així, en cas de trobar irregularitats, posar aquests fets en coneixement de qui hagi d'investigar-los des d'una perspectiva penal. El que, en definitiva, és inadmissible és que passem, una vegada més, pels comptes de la Inquisició.