No crec que calgui analitzar l'última sentència del Tribunal Constitucional, sobre l'estat d'alarma decretat durant el moment més àlgid de la pandèmia, per poder afirmar que estem davant d'un tribunal que, en companyia d'altres altes instàncies jurisdiccionals de l'Estat, ha abandonat no només el seu propi marc constitucional, sinó qualsevol empatia amb la realitat. El problema no és aquesta sentència, sinó el que ha estat fent des de ja fa massa anys.
Alguns fa temps que apuntem a l'autèntic problema a què s'enfronta l'estat espanyol i que no és que estigui impedint un desenvolupament i consolidació democràtics, sinó que l'arrossega a una involució que cada dia l'allunya més de qualsevol paràmetre europeu.
Fins ara, quan les seves resolucions només apuntaven en la direcció enemiga ―bascos i catalans―, han estat molts els que han preferit no veure la realitat i, amb aquest silenci còmplice, han permès que el problema es cronifiqui, amb les conseqüències que això implica per a la qualitat democràtica, sempre precària en un país amb una marcada tradició autoritària.
El problema de fons, fins ara, és que els qui han de decidir si assumeixen la situació com un problema i buscar una solució d'acord amb les normes del club al qual fins ara pertanyem, tenen poca percepció de la gravetat de la situació i els pesa una motxilla carregada de complicitats silencioses.
Però no només per això no s'aborda el problema, també per falta de visió de futur i de valentia per plantar-se davant d'una realitat que cada dia es fa més insuportable i que, a poc a poc, no només asfixiarà bascos i catalans, sinó tots aquells que no combreguin amb els dogmes d'un grup de poder que prefereix el NO-DO al telenotícies, que enyoren la realitat en blanc i negre en lloc d'adscriure's a la policromia pròpia de qualsevol estat democràtic.
No hem de pensar que el tema va de falta d'independència del poder judicial, sinó, tant o més greu, de falta d'imparcialitat d'un poder judicial i un Tribunal Constitucional que tenen agenda política pròpia
El Tribunal Constitucional, com el Consell General del Poder Judicial i el conjunt d'altes instàncies jurisdiccionals ―plenes d'aspirants a formar part de les anteriors i, per tant, disposats a emular les seves gestes―, suposa l'impediment perquè l'Estat avanci cap a un procés que van deixar a mig camí en la mal anomenada, i sempre tan esbombada, Transició.
En qualsevol cas, i a efectes de delimitació del problema, no hem de pensar que el tema va de falta d'independència del poder judicial, sinó, tant o més greu, de falta d'imparcialitat d'un poder judicial i un Tribunal Constitucional que tenen agenda política pròpia.
Aquesta falta d'imparcialitat no ve donada per la relació amb les parts en conflicte ―causa comuna de pèrdua d'imparcialitat― sinó per una clara adscripció ideològica ―que va més enllà del partidisme― cap a uns postulats incompatibles amb qualsevol estat democràtic i de dret, per tant, incompatibles amb el dret de la Unió Europea i els seus principis fonamentals.
Per diverses raons ―moltes d'elles inconfessables―, mentre la cosa va anar de bascos o catalans, el problema no es veia o no es volia veure. Quan afecta o comença a afectar altres àmbits i la mateixa gestió de la política estatal, és quan alguns comencen a obrir els ulls mostrant-se sorpresos per una realitat que, tot i que era molt present, no veien ni assumien.
Ara bé, deixant retrets merescuts al marge, sembla clar que com més aviat millor s'assumeixi el problema, més senzill serà buscar, trobar i implementar solucions.
La resposta a una situació com l'actual requereix, entre altres coses, un canvi radical de paradigma. Sí, s'ha d'abordar el problema des de l'arrel i fer-ho sense complexos, sense miraments i, sobretot, sense tuteles ni temors.
Igualment, pensar que el problema és només estatal, o només dels espanyols, és també un error; es tracta d'un assumpte d'una intensitat tan gran que cal solucionar-lo ―lleialment i honestament― entre tots per així aplanar el terreny i que generi un nou escenari que permeti avançar en la solució dels problemes que afecten els drets de tots, inclosos, i especialment, els drets de les minories nacionals atrapades dins d'un Estat i unes estructures que se'ns fan intolerables.
Dit més clarament, mentre no s'ajudi al que queda de forces democràtiques dins de l'Estat a solucionar els seus problemes, difícilment aquestes forces tindran l'espai i el marge de maniobra necessaris per abordar un problema que és urgent com és el del reconeixement dels drets bàsics de tots els pobles de la Península i, en especial, el dret a decidir sobre el futur.
En qualsevol cas, la solució als problemes estructurals i de falta de qualitat democràtica d'Espanya es pot i s'ha de decidir internament ―dins de l'Estat―. Però, si això no es fa, tard o d'hora ens veurem davant d'un escenari que, des que va començar la persecució dels exiliats, ningú no ha volgut veure i que consisteix en el fet que la solució vingui imposada des de fora.
Pensar que el problema és només dels espanyols és també un error; es tracta d'un assumpte d'una intensitat tan gran que cal solucionar-lo entre tots per així aplanar el terreny i que generi un nou escenari que permeti avançar en la solució dels problemes que afecten els drets de tots
Recentment, hem vist com l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa posava la justícia espanyola al nivell de la turca ―de raó no els en falta―, i això ha comportat un enuig descomunal en els qui són subjecte passiu de l'esmentat informe. El problema és que no és el primer ni sembla que serà l'últim pronunciament europeu sobre la matèria.
Per als escèptics sobre les possibilitats de la justícia europea, aquesta setmana hem vist com el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha acordat adoptar mesures cautelars en contra de Polònia per una situació perfectament assimilable en els aspectes essencials a l'espanyola i es tracta d'una resolució que, tot i que és d'obligat compliment, està passant desapercebuda a Espanya. Doncs no ho és, i aquells que creuen que els Pirineus els protegiran de la justícia europea ben fet farien d'estudiar-la i de començar a pensar com els afectarà a ells.
Pensar, com feien hongaresos i polonesos, que poden torejar la justícia europea és un error. Això mateix es pot aplicar als qui afirmen que el dret vàlid és el que emana de les interpretacions del Suprem o del Constitucional espanyol.
Ara, quan les caretes van caient i quan estan pendents una sèrie de pronunciaments europeus en el cas català generats a partir de la lluita des de l'exili, seria un bon moment per saber com s'actuarà: si ens aïllaran del nostre entorn geogràfic i jurídic ―amb les conseqüències que això tindrà― o, al contrari, deixaran que d'una vegada per totes Espanya avanci cap a una democràcia que no necessiti ser adjectivada.
Europa és un motor dièsel, dels antics, que tarda a arrencar i més a agafar velocitat de creuer, però que, quan ho fa, és molt difícil de parar.
Els catalans, liderats des de l'exili amb una innegable resiliència, amb una inqüestionable visió europeista i amb una envejable determinació, han empès per engegar aquest vehicle i, amb els pros i els seus contres, arribarà al destí que tots els demòcrates volem... I, per tant, aquí i ara la pregunta que cal fer és: qui vol arribar a la meta?