Les detencions de la setmana passada en la denominada operació Volhov han corroborat el que alguns fa molt temps que diem: en determinats sectors de l'Estat es criminalitzarà qualsevol activitat que pugui ser associada amb l'independentisme.

Amb aquest propòsit i descartada, ara per ara, una nova rebel·lió o sedició, els delictes estrella seran la malversació de cabals públics i el blanqueig de capitals. Dos tipus penals que, per la seva amplitud i indefinició, serveixen de calaix de sastre per encaixar gairebé qualsevol comportament i, a més, aconseguir un doble efecte: criminalitzar i enfangar.

Fins ara, el que anem sabent apunta en aquesta direcció i, sobretot, en un ús desmesurat, desproporcionat i indegut dels recursos públics amb la finalitat d'engreixar i engreixar unes actuacions que disten molt de ser les normals de qualsevol procés penal en un estat democràtic i de dret.

De la informació a què hem pogut accedir, que no és tot ni de bon tros, es poden extreure ja algunes notes característiques: primer, no s'investiguen fets sinó persones i, segon, el que es pretén és conèixer les seves activitats polítiques més que qualsevol altra cosa.

Estem, doncs, davant d'una investigació prospectiva que, més aviat que tard, veurem que només servirà per enfangar la reputació dels afectats i, de passada, aconseguir conèixer completament les seves intimitats a través dels seus telèfons mòbils i ordinadors.

No sé si el moment elegit per fer explotar l'operació té alguna rellevància o no, però és evident que, en vista d'altres detalls, aviat acabarem descobrint que sí que la té.

Anècdotes a part, el que sí que és molt preocupant és el criteri o descriteri interpretatiu de fets i normes seguit en aquesta causa i això és una cosa que marcarà no només l'actualitat, sinó el futur de la investigació.

Que es consideri plausible que a Rússia li ha passat pel cap enviar una força expedicionària en cas que es declarés la independència ja és un fet greu i que mereix una anàlisi sobre la mena de persones que han dirigit aquesta investigació i arribat a aquestes conclusions

Ja s'ha parlat molt sobre aquest tema, però crec que sempre convé insistir que això dels 10.000 soldats russos no és una dada menor a l'hora d'analitzar el procés deductiu, intel·lectiu, el judici d'inferència que ha seguit el jutge d'instrucció a l'hora d'adoptar mesures restrictives de drets tan costoses com les detencions patides, les entrades i escorcolls o les confiscacions de telèfons mòbils i ordinadors.

Que un cos policial consideri que és plausible que a una potència mundial com Rússia li hagi passat pel cap enviar una força expedicionària a territori català en cas que es declarés la independència ja és un fet greu, aliè a qualsevol racionalitat, i que mereix una anàlisi seriosa sobre la mena de persones que han dirigit aquesta investigació i arribat a aquestes conclusions.

Ni enmig d'una àcida nit de deliri ningú sensat podria pensar que Rússia entrarà amb 10.000 soldats en un país ubicat a la rereguarda de l'OTAN sense que això signifiqui, d'entrada, una mena de tercera guerra mundial.

Però si això és greu, molt més ho és l'actuació del jutge d'instrucció que no només assumeix un deliri així com un "indici de criminalitat", sinó que és capaç d'elaborar un raonament, en diu jurídic, sobre aquesta estrafolària fantasia.

És el titular de la funció jurisdiccional que dona carta de naturalesa al deliri quan, en referir-se als 10.000 soldats russos, raona que: "En cas d'haver acceptat, probablement els esdeveniments haurien estat tràgics i haurien desencadenat un conflicte armat a l'Estat amb un nombre incert de víctimes mortals". A més, com si amb això no n'hi hagués prou, qualifica aquest raonament d'"indici de criminalitat" que, després, serveix de base per autoritzar les entrades i escorcolls.

Podem estar d'acord que, enmig d'una psicodèlia, una invasió russa a la rereguarda de l'OTAN hauria "comportat un conflicte armat", però cal matisar-ho, perquè no hauria estat "a l'Estat", sinó a nivell planetari i "no s'hauria produït un incert nombre de víctimes mortals", sinó que s'haurien pogut calcular per milions.

Arribats a aquest punt, ens hem de plantejar: què és un indici de criminalitat?

Hem de començar a preguntar quants diners està costant aquesta guerra a l'independentisme, si aquests recursos estan sent controlats i degudament auditats, i, sobretot, de quina partida pressupostària surten i sota quins criteris

Sense entrar en grans explicacions teòriques, n'hi ha prou de remetre's a la que, a aquests efectes, ens aporta el Diccionario panhispánico del español jurídico de la Reial Acadèmia Espanyola que ho defineix com: "Circumstància que apunta a l'existència d'un fet probablement delictiu (indicis racionals de criminalitat) i justifica la incoació de la investigació, la seva continuació o l'exigència de prestació de fiança per assegurar responsabilitats pecuniàries".

Seguint aquesta definició, incloure el desembarcament de 10.000 soldats russos a Catalunya com un indici de criminalitat no és ja un error, sinó un clar indicador que en aquest procediment qualsevol element indiciari que es pretengui utilitzar ha passat pel mateix filtre d'irracionalitat que va portar a al·lucinar amb un grup de cosacs desfilant per la Diagonal.

Més clarament: si algú és capaç de creure's i estructurar, sobre la base d'un deliri, qualsevol altre element que s'exposi, tindrà la mateixa credibilitat... cap.

Arribats a aquest punt, i per moltes ganes de riure que ens provoqui, el tema és seriós i el que realment hem de plantejar-nos és quants recursos públics, sota quin tipus de control i per part de qui s'estan gastant en aquest tipus de procediments que només persegueixen una finalitat: reprimir als jutjats allò que no s'aconsegueix canviar en les urnes.

Són ja molts anys, moltes causes penals i moltes investigacions policials marcades totes amb el mateix biaix i en les quals hi ha hagut una despesa ingent de recursos públics que, per definició, són escassos i, per obligació, han de ser destinats a finalitats lícites, no espúries.

Si del que es vol parlar és de malversació, crec que hem d'acceptar el desafiament i començar a fer-ho obertament i fins a les últimes conseqüències.

Hem de començar a preguntar-nos i, sobretot, a preguntar quants diners està costant aquesta guerra a l'independentisme, si aquests recursos estan sent controlats i degudament auditats, si estan sent assignats a activitats legals o il·legals i, sobretot, de quina partida pressupostària surten i sota quins criteris.

Perseguir delictes reals és una finalitat legítima i la qual qualsevol estat hi ha d'assignar prou mitjans. Perseguir persones és una activitat il·legítima i, per tant, destinar-hi mitjans no és res més que la tan maltractada malversació de la qual cada dia es parla més.

Una causa, entre moltes d'altres, com la dels 10.000 soldats russos ens costa una fortuna i és urgent, necessari i proporcionat esbrinar quants diners públics s'han dilapidat en els quatre anys d'instrucció, especialment tenint en compte que, almenys fins ara, no he vist un sol cosac desfilant per la Diagonal.