Com sempre passa després d'un judici, l'espera fins a la sentència es transforma en un terreny abonat per als rumors i les especulacions, i es confonen els desitjos amb la realitat; el judici del procés no és diferent en aquest sentit i, com hem estat sentint, és clar que tots creuen tenir una cosa per dir, alguna teoria per exposar o algun rumor per escampar. La veritat és molt diferent i els únics que saben què succeirà i quan són els set membres del Tribunal Suprem que estan deliberant sobre la sentència que han de dictar; tota la resta és irrellevant i resulta insà tan sols sentir-ho.

Malgrat el que acabem d'esmentar, hi ha coses que sí que sabem i que bé es poden anar ordenant perquè els esdeveniments no ens agafin de sorpresa, però, sobretot, perquè no creguem en falsos oracles que saben el mateix del que succeirà que jo de grec antic: res. El que sabem és poc, però és bastant per orientar-nos i, sempre a risc d'equivocar-me, podem establir dues línies de coneixement, el que sabem quant a temps i el que sabem quant al contingut de la sentència.

El rellotge processal és propietat de la sala d'enjudiciament que és la que ja està en el que es denomina deliberació, procés a porta tancada en el qual els jutges van discutint els diferents aspectes que hauran d'abocar en aquesta resolució; en aquesta fase, com en les posteriors, el paper del ponent no és menor i, en aquest cas, aquest rol li correspon a l'omnipresent Marchena... Sí, el que era a la Sala d'Admissions, el que va presidir el judici, el que actua de ponent i el que acabarà, tret que hi hagi una desfeta, presidint el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Suprem en el seu conjunt.

Les deliberacions seran més o menys extenses i intenses en funció dels temes sobre els quals hagin de debatre i, en alguns cas, sembla que ja ho han fet amb bastanta rapidesa; en tot cas no només han de debatre els temes sobre els quals versa el debat jurídic generat en aquest judici sinó, fins i tot, sobre la mateixa redacció de la sentència que, com no podia ser de cap altra forma, serà minuciosament i microscòpicament escrutada així com traduïda a diversos idiomes de la Unió Europea. És a dir, no es tracta d'una cosa ràpida que pugui estar resolta per al juliol, com alegrement va difondre Iceta i algun altre aprenent de guru.

Una vegada que la sentència estigui llesta, i només llavors, el control dels temps passa a ser patrimoni exclusiu de, una vegada més, Marchena, qui podrà, jugant amb els temps, fer pública la sentència en el moment que consideri oportú i que millor convingui als seus interessos

Segurament els magistrats se n'aniran de vacances a l'agost amb una part essencial de la sentència deliberada i serà durant aquell mes quan el ponent —Marchena— acabarà de donar-li format a una versió més acabada del document final per a, d'aquesta forma i a partir de setembre, reprendre les deliberacions finals amb els seus companys.

Una vegada que la sentència estigui llesta, i només llavors, el control dels temps passa a ser patrimoni exclusiu de, una vegada més, Marchena, qui podrà, jugant amb els temps, fer pública la sentència en el moment que consideri oportú i que millor convingui als seus interessos, suposant que són els de la justícia, o això vull creure.

Tanmateix, el maneig dels temps comporta altres variables que no són menors per comprendre on som i cap a on anem.

Pel que sabem, la intenció del Tribunal és que per a la notificació de la sentència els presos siguin traslladats a Madrid i, així, notificar-la en audiència pública que, en principi, és el que envia la llei. Però la cosa no va de complir la llei sinó de generar escenaris que puguin servir a interessos, que poc, gens o absolutament res tenen a veure ni amb la llei ni amb la justícia.

Probablement el que es pretengui sigui, jugant amb les normes, tenir els presos a Madrid per a la notificació de la sentència, que a partir d'aquell moment serà ferma per, així, poder iniciar el procés de classificació penitenciària dins de l'àmbit competencial de la Direcció General d'Institucions Penitenciàries —llegeixi's Ministeri de l'Interior— i, amb això, tenir els presos a Madrid un mínim de dos mesos.

El procés de classificació preveu un temps mínim de dos mesos d'observació de conducta per decidir grau penitenciari i centre de compliment. No tinc cap dubte que tots seran classificats en segon grau (règim de "vida normal"), cosa diferent serà el centre de compliment.

Això succeirà, aproximadament, entre octubre i desembre que, vull equivocar-me, seran els mesos en què s'estaran negociant els pròxims pressupostos generals de l'estat, que és una cosa que preocupa, i molt, al govern i, mirin per on, també coincidirà amb el període en què s'estarà negociant la nova composició del Consell General del Poder Judicial, la seva presidència i la del Suprem que és una cosa que preocupa, i molt, al mateix Marchena.

Tenint clars els temps, podem endinsar-nos en l'anàlisi del que podem saber ja de la sentència i que, tinc la sensació, no ens agradarà. Les claus de tot les trobarem en tres diferents resolucions, potser en quatre, com són: la interlocutòria per la qual s'acorda conduir als electes al Congrés i al Senat per prometre els escons, la interlocutòria per la qual es denega la sortida al mateix tràmit d'Oriol Junqueras com a eurodiputat electe i proclamat que és, la interlocutòria per la qual es denega la llibertat de tots els presos i, per què no afegir-ho, la interlocutòria de la Sala d'Apel·lacions per la qual se'ns desestima l'apel·lació contra el processament de Meritxell Serret i Toni Comín.

D'aquestes quatre resolucions sabem: 1) que al Tribunal Suprem li importa molt poc, ara per ara, el que hagin de dir fora del regne i, especialment, el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l'ONU o els Tribunals d'altres països, 2) que per a almenys una part del Suprem estem davant d'una rebel·lió "atípica", havent d'entendre's que aquest "atípic" no és un concepte jurídic sinó col·loquial (si fos jurídic implicaria que no és delicte), 3) que no estan disposats a reconèixer la immunitat de cap dels electes perquè això malmetria amb la decisió que ja tenen presa, no sabem des de quan, 4) que el delicte de desobediència ja l'han deliberat perquè així ho reconeixen en una de les resolucions, i 5) que venen condemnes importants perquè, en cas contrari, no estarien actuant com ho estan fent.

L'octubre i el desembre seran els mesos en què s'estaran negociant els pròxims pressupostos generals de l'estat, que és una cosa que preocupa, i molt, al govern i, mirin per on, també coincidirà amb el període en què s'estarà negociant la nova composició del Consell General del Poder Judicial

Tots els penalistes sabem què significa que dies després, no dic ja setmanes, des de l'acabament d'un judici els defensats no hagin estat posats en llibertat i, en aquest cas, les coses no seran diferents pel que fa a això. La rotunditat d'aquestes quatre resolucions no deixa marge per al dubte, no veure-ho és no voler veure la realitat.

Hem d'assumir que el resultat no ens agradarà i que, a partir de la notificació de la sentència, si no des d'ara mateix, és necessari fer una profunda anàlisi del fet, de com s'ha fet i del que cal fer perquè la sentència que dictarà el Tribunal Suprem tingui la més curta vida possible.

No és temps de retrets ni de recriminacions, s'ha fet el que s'ha pogut, però és temps d'agafar amb fermesa el timó, girant-lo des de l'experiència i coneixement mariner, per navegar, amb vents més favorables, cap a aigües més tranquil·les que permetin portar aquest vaixell a un port segur on poder reparar els danys generats per tan brutal tempesta, però si no es fa així les vies d'aigua acabaran enfonsant-lo.