El 15 de juliol, Pedro Sánchez se’n va anar a la Línea de la Concepción per oficialitzar la demolició de la Verja, que durant més d’un segle ha separat Gibraltar de la resta de la Península. Era la fi de la frontera física, que ha estat possible després de l’acord entre la UE i el Regne Unit, però, sobretot, per l’efecte del Brexit.
Sánchez va qualificar l’eliminació de la tanca com la caiguda "de l’últim mur de l’Europa continental". És important això de "continental". El president espanyol va augurar "una nova era de prosperitat compartida", convivència entre la zona britànica i La Línea de la Concepción i noves oportunitats per a la comarca del Camp de Gibraltar. No cal dir que al PP no li va agradar l’acord, que diu que s’hauria d’haver votat al Congrés. No li agrada que es mantingui la base militar per on entren i surten submarins nuclears a cor què vols. Però, sobretot, lamenta que s’hagi dilapidat l’avantatge i no se n’hagi intentat negociar una cosobirania aprofitant que els gibraltarenys volien —i han aconseguit— continuar a Schengen després del Brexit.
Però, sigui com sigui, l’acord permet el pas sense controls rutinaris i emprenyadors per a gairebé 16.000 treballadors transfronterers que cada dia van a Gibraltar des d’Espanya.
A la teoria de les màfies i la sentència del Suprem sobre les devolucions en calent i tota la llista de motius pels quals s’intenta explicar la crisi de Ceuta, encara no hi he llegit l’element de Gibraltar
Josep Piqué és dels que defensava aprofitar la posició de força del Brexit per negociar una sobirania compartida i ja en la seva etapa com a ministre d’Exteriors la va negociar amb Jack Straw. Diuen que va estar-hi molt a prop. A la primavera del 2002, l’acord semblava molt avançat de cara a l’estiu. L’estiu en què el Marroc va plantar la seva bandera a Perejil.
Ho recordo perquè, a la teoria de les màfies i la sentència del Suprem sobre les devolucions en calent i tota la llista de motius pels quals s’intenta explicar la crisi de Ceuta, encara no hi he llegit l’element de Gibraltar. Al cap i a la fi, el que vol Mohamed VI és un primer pas cap a la cosobirania tant de Ceuta com de Melilla. Tot i que la diferència és que l’ONU considera Gibraltar un territori no autònom pendent de descolonització; explica-li tu al Marroc que Ceuta és espanyola des del 1580.
Aquest és el motiu pel qual Mohamed VI ha obert una vegada més l’aixeta de la immigració en la seva guerra híbrida amb Espanya? De vegades passa que no se sap mai. De vegades se sap de seguida. De vegades al cap d’un temps. Els temps de la diplomàcia. Coses que passen al cap d’uns mesos i que s’han de lligar com les línies de punts.
Ni els màxims experts en les relacions entre Espanya i el Marroc no acaben de tenir clar del tot aquesta vegada el que ha passat. O sigui que és evident que no els donaré jo la resposta. Sí que els puc suggerir, en canvi, que mirin la docusèrie Perejil que va estrenar Movistar fa un any i que vaig tenir l’oportunitat de dirigir. Veuran com aquella roca on només anaven cabres a pasturar ajuda a entendre moltes coses.