El Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix genocidio com l'extermini o eliminació sistemàtica d'un grup humà per motiu de raça, religió, política o nacionalitat. Assenyala com a termes sinònims o afins extermini, etnocidi, holocaust, programo, matança o massacre.
Al Diccionari d'Acció Humanitària i Cooperació al Desenvolupament de la Universitat del País Basc i de l'Institut d'Estudis sobre Desenvolupament i Cooperació Internacional Hegoa, assenyalen el genocidi com "determinat tipus d'actes criminals perpetrats amb intenció de destruir total o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal".
El terme va ser encunyat per l'advocat polonès jueu Raphael Lemkin ( el 1944) per qualificar les atrocitats comeses pel règim nazi contra milions de jueus i gitanos.
El terme es compon de "Geno", que significa "raça o tribu" en grec i de "cidio", que prové del terme llatí "matar".
Lemkin havia treballat prèviament en propostes legislatives que pretenien abordar els conflictes de guerra, ja que "les noves formes de violència política" no estaven reflectides en les normes internacionals. El seu primer intent va tenir lloc el 1933, gairebé un any després que Hitler es convertís en canceller d'Alemanya i comencessin a promulgar-se lleis sota el concepte del "dret penal d'autor", que ve a significar que un fet té una pena diferent depenent de qui sigui el seu autor. Lemkin va escriure llavors a la Societat de Nacions proposant-los que abordessin termes com "barbàrie" i "vandalisme". No va tenir èxit llavors. Quan Alemanya va envair Polònia, l'advocat jueu va marxar als Estats Units, on va publicar la seva obra "Axis Rule in Occupied Europe", on va presentar el terme de genocidi.
En proposar el terme, Lemkin es va referir a "un pla coordinat compost per diferents accions que apunta a la destrucció dels fonaments essencials de la vida de grups nacionals, amb l'objectiu d'aniquilar els esmentats grups." En alemany ja hi havia el terme "völkermord", que significava "matar deliberadament una raça o poble".
Però el terme feia en realitat referència a fets que havien succeït en la Història des de l'antiguitat: les guerres medievals, les d'ocupació colonial, entre d'altres, són bon exemple d'això. La diferència s'estableix en què fins al judici de Nuremberg mai no s'havia jutjat els responsables de fets d'aquesta mena.
A la fi de la Segona Guerra Mundial, el judici citat va suposar un punt d'inflexió al permetre que aquests fets siguin investigats i les responsabilitats depurades. Tanmateix, a l'Estatut del Tribunal Militar de Nuremberg no apareix escrit el terme que avui analitzem, encara que sí el seu contingut o significat, fent referència a "crim contra la humanitat".
Va ser el 1946 quan l'Assemblea General de Nacions Unides, mitjançant la resolució 96, que va ser adoptada per unanimitat, es va demanar al Consell Econòmic i Social l'organització que preparés un document base sobre el crim de genocidi (Convenció sobre el crim de genocidi). Seria dos anys després, el 1948, el 9 de desembre, quan tots els vots de manera unànime van aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans, que entraria en vigor el 1951.
L'objectiu de la Convenció per a la prevenció i el càstig del crim de genocidi era, precisament, evitar que es repetissin els terribles fets esdevinguts durant la Segona Guerra Mundial.
La Convenció assenyala al seu article 2 que s'entén per genocidi qualsevol dels següents actes: "perpetrats amb intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal":
a) matança de membres d'un grup
b) lesionar greument la integritat física o mental dels membres d'un grup
c) sotmetre intencionadament un grup a condicions d'existència que suposi la seva destrucció total o parcial
d) mesures destinades a impedir els naixements d'un grup
e) trasllat per la força de nens d'un grup a un altre grup
El següent article, el 3, declara com a punibles els actes de genocidi, l'associació per cometre genocidi, la instigació directa i pública per cometre genocidi, la temptativa i la seva complicitat.
Resulta interessant el punt en el qual es considera que qui "compleix ordres", no queda eximit de responsabilitat quan d'aquest crim es tracta. No es podria, per tant, pretendre quedar lliure de responsabilitat al·legant que es desconeixia l'objectiu final dels fets en què s'havia participat, quan són fets de tal índole.
El genocidi té dos elements fonamentals: la intencionalitat i el fet per si mateix assenyalat en les diferents formes indicades.
Sobre els fets, cal una investigació per determinar que, efectivament s'hagin comès. La qüestió esdevé més complicada, tanmateix, quan es tracta de determinar la intencionalitat.
Aquesta és, precisament, la característica fonamental d'aquest crim. No n'hi hauria prou amb cometre un dels fets, o alguns, dels assenyalats. Sinó que l'objectiu de destruir aquest grup determinat ha de quedar provat.
Crida l'atenció que molts mitjans de comunicació provin de reforçar la idea que la resolució del tribunal no hagi decretat un "alto el foc". Com si el que ha dit el tribunal no fos ja suficient per entendre que Israel ha de cessar immediatament el que està fent
Per exemple, no es considera un acte de genocidi el comès per la Xina o l'Índia quan van dur a terme esterilitzacions forçoses els anys 60 i 70. Es va considerar en aquests fets que la intenció no era eliminar un grup de població concret, sinó reduir-lo.
Tanmateix, sí que es va considerar genocidi el nazi contra els jueus i gitanos perquè es va considerar que el seu objectiu era el de destruir aquests grups completament.
També es va considerar genocidi per part dels Tribunals Penals Internacionals el succeït a Iugoslàvia i a Ruanda respecte a la població bosniana (entre els anys 1992 i 1995) i contra la població tutsi (el 1994). Va quedar demostrat que l'objectiu era eliminar aquestes poblacions.
Ban Ki-moon, el llavors secretari general de les Nacions Unides el 2014, va pronunciar un discurs davant d'un estadi ple de ruandesos: "No hem de deixar de pronunciar les paraules "mai més una vegada i una altra". El públic, d'unes 30.000 persones, plorava desconsolat recordant l'atroç matança de 800.000 germans i germanes durant 100 dies d'infern. Va ser la matança de Ruanda la que, per primera vegada en la història, va fer que un tribunal internacional condemnés algú per genocidi.
Es pot aquí assenyalar el terme de "neteja ètnica", que s'ha considerat com una forma de genocidi per l'Assemblea General de Nacions Unides el 1992. En aquesta resolució, la 47/1992, es considera la neteja ètnica com la "depuració o neteja ètnica la pràctica de violacions massives, tortura o assassinats a fi d'expulsar un grup ètnic d'una regió particular".
Per jutjar les persones acusades de genocidi, són competents els tribunals de l'Estat del territori on s'hagin comès els fets, o bé el Tribunal Penal Internacional.
Fins aquí, una breu ressenya a l'origen del terme, al seu significat i a la seva aplicació. Una referència necessària, segons la meva opinió, per comprendre la decisió presa pel tribunal de Nacions Unides (Tribunal Internacional de Justícia) on considera possible que Israel estigui cometent un genocidi a Gaza. Es fa referència per part de la presidenta del tribunal als morts, ferits, al desplaçament forçosos de gairebé tota la població, a la fam i a les declaracions públiques fetes pels dirigents polítics israelians.
No es tracta d'una sentència, ja que encara queda aproximadament un any per davant per a això. Però sí que és un pronunciament sobre unes mesures cautelars sol·licitades per Sud-àfrica, que tenia per objectiu posar fre a les atrocitats que s'estan cometent al territori de Palestina.
Crida l'atenció que molts mitjans de comunicació provin de reforçar la idea que la resolució del tribunal no hagi decretat un "alto el foc". Com si el que ha dit el tribunal no fos ja suficient per entendre que Israel ha de cessar immediatament el que està fent. Assenyalava, precisament, un dels membres del govern de Sud-àfrica que no cal ordenar l'alto el foc per, de facto, dur-lo a terme si es vol complir les exigències que el tribunal ha determinat per a Israel.
Netanyahu té un mes per adoptar les mesures assenyalades, i tanmateix, la seva resposta va ser immediata: considera que té dret a fer el que està fent, com a "legítima defensa" davant dels atacs produïts el 7 d'octubre. I a més, apunta que, si vol recuperar els ostatges que encara estan en mans de Hamàs, no pot frenar les seves accions.
També, el mateix divendres, va succeir una cosa inaudita: l'Agència de Nacions Unides per als Refugiats palestins anunciava l'obertura d'una investigació per la presumpta col·laboració de dotze dels seus treballadors en els atemptats del 7 d'octubre contra població israelita. Un fet que ha comportat la decisió dels Estats Units de bloquejar el seu finançament econòmic per a aquesta agència d'ajuda humanitària, fins que no es dilucidi l'ocorregut.
O sigui, dit clarament: el tribunal apunta però no és contundent, assenyalant que es podria estar cometent un genocidi a Gaza (una cosa que resulta flagrant i evident per a qualsevol), i de sobte es produeix una acusació molt greu que apunta a la mateixa Agència de Nacions Unides per assenyalar-lo d'haver col·laborat amb els terroristes en el seu atemptat, suposant el tancament de l'ajuda humanitària dels EUA al poble palestí.
No cal ser molt malpensat per arribar a la conclusió que hi havia un as a la màniga, i precisament s'ha posat sobre la taula com a resposta a la decisió del tribunal. Es podria ara pensar per què aquesta denúncia no havia sortit abans a la llum, i fins a quin punt aquests presumptes treballadors de l'agència poguessin estar participant en algun tipus d'operació amb infiltrats.
La situació es complica, davant del punt en el qual la comunitat internacional no suporta més el que està succeint. Ni tan sols la ciutadania d'Israel no ha fet pinya davant les decisions de Netanyahu, i els mateixos familiars dels ostatges han irromput al parlament per exigir-li que canviï d'estratègia i s'aturi la massacre.
Crida l'atenció que sigui, precisament, el govern d'Israel, de tall sionista, qui estigui comportant-se d'aquesta manera, després de conèixer la història i el sofriment del seu propi poble. És inconcebible que el seu comportament s'assembli al dels seus botxins durant l'holocaust, quan, si algú coneix perfectament l'horror d'aquests actes és, precisament, el poble jueu.
Serveixi per a la reflexió l'autèntica inutilitat dels governs per posar fre a aquestes barbàries. Serveixi per reflexionar sobre les nostres accions, a nivell individual, en un moment en què la història ens mostra que el "mai més" de Banki-Moon no hem estat capaços de mantenir-lo.
Segurament alguna vegada t'has preguntat què hauries fet tu davant d'aquells crims, si haguessis viscut aquells temps. Ara es repeteixen, en directe. I potser entenem millor per què i com va ser possible que es produís aquella atroç barbàrie. Tots vam aprendre, però potser, no el que pensàvem.