Zhong Zhong i Hua Hua són dos micos nascuts a la Xina. Fins aquí no hi hauria cap sorpresa, però és probable que els seus noms perdurin una mica més enllà d’aquesta notícia perquè són dos germans clònics nascuts de dues mares de lloguer, un té ara 8 setmanes i l’altre 6, i en foto són indistingibles. Genèticament tampoc es poden distingir. Són clons.
Imatge de Zhong Zhong i Hua Hua, dos micos obtinguts per clonació reproductiva (transferència de nuclis de cèl·lules somàtiques), adaptada de l’article de Liu et al. Cell 172:1-7 (2018)
Per a entendre una mica la rellevància d’aquest fet i de per què la seva imatge avui ens ocupa, hem d’anar 21 anys enrere. L’any 1997 es va publicar el primer èxit en clonació reproductiva d’un mamífer a partir d’una cèl·lula adulta. La famosa ovella Dolly (anomenada així en honor de la cantant nord-americana Dolly Parton) va omplir durant molt temps les portades dels diaris, va ser subjecte principal de molts articles científics i no científics, va estimular la nostra imaginació, i va sacsejar alguns dels principis de la bioètica perquè obria les portes a la clonació reproductiva d’éssers humans, una pràctica que no està acceptada en molts països.
Dolly va morir de mort natural cap als 8 anys, i es va especular sobre una possible mort prematura derivada del fet que era clònica. Encara ara Dolly desperta curiositat científica, i tot just fa uns tres mesos es va publicar un article que estudiava post-mortem els ossos de l’ovella clonada i es va arribar a la conclusió que l’artrosi que patia era la que corresponia per l’edat i que segurament havia envellit igual que ho fa una ovella no clònica. Tot i que Dolly és segurament l’ovella més famosa del món, potser hauríem de recordar també a Polly i Molly, dues ovelles clòniques i transgèniques que, de fet, eren l’objectiu real de l’Institut Roslin en intentar obtenir ovelles transgèniques (a poder ser un ramat d’ovelles idèntiques) que expressessin en grans quantitats a la llet una proteïna recombinant d’interès farmacèutic i molt difícil de sintetitzar al laboratori; en aquest cas, es tractava del factor de coagulació IX, un factor que és necessari proporcionar de forma periòdica a molts malalts d’hemofília.
La famosa ovella Dolly va estimular la nostra imaginació, i va sacsejar alguns dels principis de la bioètica perquè obria les portes a la clonació reproductiva d’éssers humans
Com es va obtenir l’ovella Dolly? Per què parlo de clonació reproductiva i no simplement de clonació? La clonació implica la generació d’organismes idèntics. Els bacteris, per exemple, es reprodueixen per clonació. Els llevats poden reproduir-se per clonació o sexualment. Les plantes també ho tenen fàcil per a ser clonades (això ja ho vam explicar en un altre article) però, en animals mamífers, la cosa ja és molt més difícil. Evidentment que existeixen individus que són clònics, perquè són bessons monozigòtics (procedeixen del mateix zigot inicial) però ha sigut perquè en estadis embrionaris molt inicials hi ha hagut una escissió del que era un únic embrió, generant-ne dos embrions, que si arriben a fi de bé, són individus genèticament idèntics. Ara bé, suposem que tenim un animal adult amb característiques que volem seleccionar, en podríem generar un altre d’idèntic? En el cas de l’Institut Roslin, que es dedicaven a la producció d’ovelles transgèniques per a produir llet amb una proteïna recombinant d’interès farmacèutic, després de la dificultat de generar ovelles transgèniques, quan se n’aconseguia una que era bona productora, el que es volia era fer-ne un ramat d’ovelles iguals, amortitzant l’esforç inicial, de forma que totes elles fossin productores d’aquesta proteïna.
Doncs bé, no es pot fer clons d’animals mamífers adults a menys que no manipulem les seves cèl·lules d’una manera molt concreta. L’ou (ovòcit) de la mare porta molta informació dins del citoplasma, a més del nucli on hi ha els cromosomes, per tant, per a generar un clon, el lògic era fer servir un ovòcit per a començar. Com que la informació genètica es troba al nucli, si volíem generar un clon, s’ha d’extreure el nucli de l’ovòcit (enucleació), de forma que només quedi el citoplasma, al qual introduirem un nucli intacte d’una cèl·lula de l’individu que volem clonar, procés que s’anomena transferència de nucli de cèl·lula somàtica. Aquest nucli porta la informació genètica que permetrà obtenir un individu idèntic. Tot i que sembla fàcil, no ho és tant, perquè la cèl·lula de l’individu que volem clonar està diferenciada (i molta de la informació genètica està empaquetada, tancada a pany i forrellat, i no és fàcilment accessible), però bé, escollint bé la cèl·lula donadora del nucli (en el cas de Dolly, una cèl·lula de glàndula mamària de l’ovella inicial), i fent un xoc elèctric a l’ovòcit receptor un cop reconstituït, es pot generar una espècie de zigot que comença a dividir-se, talment com si fos realment un embrió generat per fecundació. Si aquests embrions clònics es fiquen dins de l’úter d’una mare de lloguer, es poden arribar a implantar i desenvolupar-se com a fetus fins a néixer. No és un procés fàcil, hi ha molts entrebancs, però es va aconseguir finalment. Per a donar-vos una idea, es van generar i implantar 277 clons dels quals només un, la Dolly, va ser exitós.
A la Comunitat Europea aquest tipus de recerca ja no està permesa. La recerca en micos està absolutament restringida
Com que l’interès d’aquesta clonació és obtenir individus idèntics, especifiquem que es tracta de clonació reproductiva. Més tard, es va aconseguir obtenir vaques clòniques, gats clònics... Es va arribar a pensar que s’obria la porta que les persones voldrien fer clònics d’elles mateixes per tal de tenir una font d’òrgans, per exemple, quan això era incoherent si tenim en compte que una persona clònica tindria drets humans iguals que la persona inicial. També es pensava que un podria generar còpies d’ell mateix, com al llibre Los niños del Brasil (en què s’intenta generar clons d’Adolf Hitler), sense considerar que el fenotip final (és a dir, les característiques del clon, incloent-hi el comportament) no està determinat exclusivament per la genètica, sinó que també hi actua l’ambient (com bé es demostra amb dues persones que siguin bessones genèticament idèntiques, que tot i ser molt similars, mai no són totalment iguals). Això sense tenir en compte dues qüestions que van fer que es desestimés molt aviat la possibilitat de generar humans clònics, i és l’escassíssim percentatge d’èxit final i els problemes de desenvolupament fetal en la gran majoria de clons. Després de moltes discussions, van sorgir tot de regulacions i lleis que en molts països prohibeixen la clonació reproductiva d’humans (per exemple, a Europa).
En tot cas, tampoc no s’havia aconseguit mai fer clònics de cap animal proper a l’home, com ara micos o simis, per aquests problemes tècnics que acabem d’esmentar. Un grup dels Estats Units dirigit per un embriòleg molt reconegut va intentar-ho amb més de 15.000 òvuls de mico, sense poder arribar més enllà del desenvolupament embrionari. I llavors, com és que ara se n’han sortit? Doncs per què un grup de recerca xinès ha canviat alguns dels procediments tècnics, tot i que el percentatge de fallida continua essent molt alt. De fet, no ho han aconseguit emprant el nucli d’una cèl·lula del cos d’un individu mico adult, sinó d’una cèl·lula embrionària, que encara no està gaire diferenciada. S’han hagut d’implantar 127 embrions generats per transferència nuclear per a arribar a l’èxit final de dos micos arribats a terme. És un experiment tan innovador com sembla? Com ens explica molt bé un altre científic, és tècnicament una fita rellevant i pot ser que pugui servir per a estudiar certes malalties mentals humanes, o també l’efecte de noves vacunes en la transmissió de malalties víriques infeccioses com el Zika o l’Ebola, però científicament no és gaire innovador.
Hem d’acabar aquest article recordant que a la Comunitat Europea aquest tipus de recerca ja no està permesa. La recerca en micos està absolutament restringida, sobretot quan es poden aconseguir altres models alternatius, incloent-hi organoids i organismes avatar, mitjançant tecnologies com la generació de cèl·lules pluripotents induïdes (iPSCs) i l’edició genètica, que ens permeten estudiar malalties humanes amb igual o major profunditat.