Segons el llibre del Gènesi, després del diluvi universal, els descendents de Noè van assentar-se en diverses zones de l’Àsia Central, parlaven una única llengua i van decidir construir un temple que arribés fins al cel per ser famosos i evitar ser dispersats, però Déu, veient la supèrbia humana, va decidir confondre’ls perquè desistissin d’aquesta construcció, i així, va generar les diverses llengües del món, perquè els humans no es poguessin entendre entre ells. Aquella torre inconclusa va ser anomenada Torre de Babel. Si Babel mai va existir, havia de ser a l’antiga Babilònia, i hi ha historiadors que creuen que la història bíblica es va basar en un zigurat dedicat al déu Marduk, la torre Etemenanki, que probablement ja existia abans del regnat d’Hammurabi (aproximadament 1800 anys abans de la nostra era). En tot cas, el que sí sabem és que molt abans d’aquesta època ja existien moltes i diferents llengües, parlades per les diverses poblacions humanes.

Avui dia podem parlar de la família de llengües indoeuropees (a la qual pertany el llatí i, per tant, totes les llengües romàniques), les llengües sinotibetanes (com ara el xinès i altres llengües similars) o les llengües transeuroasiàtiques (com el japonès, el coreà, el turc, el mogol…), però en sabem el seu origen? Doncs unint diferents disciplines, en un enfocament realment multidisciplinari, podem traçar l’origen de les grans famílies de llengües i arribar a comprendre on es van generar les llengües inicials (o protollengües) i com es van estendre geogràficament, fins a generar noves variants. Un article acabat de publicar aquesta setmana justament explica com, “triangulant” dades lingüístiques, arqueològiques i genètiques, s’ha determinat que l’origen de les llengües transeuroasiàtiques va tenir lloc en una població de grangers neolítics que conreaven mill i llegums, criaven porcs i sabien teixir, a la vall del riu Liao, al nord de la Xina, fa uns 9000 anys. Allí és on es parlava la protollengua que ha donat peu a llengües tan diverses com el turc, el mongol, el coreà o el japonès, entre les aproximadament 80 llengües transeuroasiàtiques que es parlen al llarg de 8000 kilòmetres que creuen tota Àsia i, fins i tot, es parla en zones de la tundra subàrtica de Sibèria. És evident que els humans que originàriament parlaven aquestes llengües transeuroasiàtiques van viatjar molt i fins a terres molt llunyanes, però hi ha hagut molta discussió sobre si la llengua original era la de pastors nòmades que tenen cura de cavalls, vaques i ovelles (com feien històricament les tribus mongoles) i la van estendre a mesura que migraven per diferents territoris o si, en canvi, els primers parlants eren pobladors pagesos i ramaders, assentats en la terra que conreaven, i després, mentre ocupaven nous territoris, per adaptar-se a les noves circumstàncies, van canviar els costums i es van fer ramaders nòmades. I aquest treball respon aquests dubtes i dona suport al fet que la protollengua és molt més antiga del que es creia.

Els lingüistes històrics cerquen relacions comparatives de proximitat entre les diferents llengües. Busquen paraules que tenen un significat similar i comparteixen la mateixa arrel lingüística, inferint que deriven d’un llenguatge comú ancestral. Evidentment, cada llengua evoluciona de forma diferent, adquirint sons fonètics diferents, declinant, afegint i fusionant altres paraules. Les migracions humanes han enriquit les llengües, ja que permeten incorporar elements d’unes a les altres, però de vegades, l’enriquiment amb paraules de llengües de diferents orígens pot emmascarar les arrels ancestrals. Fent aquest tipus d’anàlisi es poden establir relacions de proximitat entre les llengües. Un cop establerta aquesta proximitat, els autors van analitzar les restes arqueològiques de diferents assentaments i jaciments arqueològics del neolític, l’edat del Bronze i del Ferro, cobrint més de 6000 anys (des de fa 8.000 fins a 2000 anys) i finalment, analitzen les restes genètiques d’esquelets molt antics que s’han recuperat del període Neolític al nord-est de la Xina, tot demostrant que l’origen genètic d’aquests humans prehistòrics és relativament homogeni i procedeix de les poblacions del riu Amur (riu que separa els territoris actuals de la Xina i Rússia), poblacions que també van ocupar la vall del riu Liao. Des de les terres d’aquesta última vall, i en successives migracions de part de la població, es va estendre la llengua fins a Corea i el Japó, d’una banda; i de l’altra, cap a Mongòlia i l’interior d’Àsia, fins a arribar molt després fins a Anatòlia (l’actual Turquia). D’aquesta manera determinen que totes aquestes llengües deriven d’un tronc comú, una protollengua de petits grangers/ramaders molt més antiga del que es pensava, tot aportant dades científiques per discutir la teoria que aquestes llengües podien tenir diferents orígens, ja que situava la protollengua a Mongòlia, fa uns 5000 anys, entre ramaders nòmades i deixava despenjats d’aquest tronc comú el coreà i el japonès.

Un estudi similar de fa pocs anys, establia que l’origen de les llengües sinotibetanes (que, en conjunt, parlen prop de 2000 milions de persones), també es va produir a una vall d’un riu de l’actual Xina, en poblacions de la vall del riu Groc. En aquest cas, la diversificació en diferents branques principals i les diferents llengües que es parlen avui dia va iniciar-se fa uns 6000 anys, en una cultura que també feia assentaments fixos, que criava animals, elaborava ceràmica, i sabia filar i teixir seda. Amb diferència, la família que agrupa les llengües que actualment són parlades per més gent en el món, és la de les llengües indoeuropees (amb tres grans branques: les llengües romàniques, les eslaves i les germàniques). En aquest cas, també els estudis lingüístics, arqueològics i genètics mostren que la protollengua comuna procedeix de les estepes del centre d’Àsia i els seus parlants (com ara els Yamnaya) van migrar i transmetre la seva llengua en diferents onades a l’edat de Bronze, fa aproximadament uns 4000-5000 anys, canviant substancialment la societat i la cultura d’aquelles poblacions receptores originals. En aquest cas, la transmissió lingüística i ocupació territorial va anar acompanyada per una substitució genètica, ja que tot i que hi va haver barreja genètica amb el DNA de les poblacions de caçadors recol·lectors que ocupaven les terres de l’actual Europa, queden pocs vestigis —i limitats a certes poblacions— del DNA dels pobladors originals en els humans europeus actuals.

Encara que la història de les llengües estigui oblidada dins la boira del temps i ens manqui una memòria històrica que ens l’expliqui, podem trobar suficients dades complementàries en altres disciplines que ens permeten omplir els buits i obtenir una imatge força ajustada de com van sorgir les llengües que parlem, com es van estendre, com algunes s’han extingit i altres han reeixit. La història de les nostres llengües és la nostra història.