“Saps que el fregall amb què netegem els plats a la cuina està més brut i contaminat de bacteris que la tassa del lavabo de casa?”
Tatxan! Tatxan! Aquest és el gran titular que va aconseguir un article científic (publicat aquest proppassat Agost a Scientific Reports) a revistes de tot tipus de massa lectora, com ara el Forbes, Time, The New York Times, New York Magazine, Huffington Post... fent-se eco les unes de les altres; tot i que jo diria que, enmig de la desconnexió vacacional del mes d’agost, la gran majoria de nosaltres no vam ser conscients d’aquest desplegament mediàtic. Avui, arran d’aquest article, voldria fer tres consideracions: sobre l’impacte d’aquesta notícia, sobre l’article científic en què es basa, i sobre la lliçó que en podem extreure, aplicable a molts àmbits.
Comencem per l’inici, l’impacte. Realment n’hi ha per tant? Per què va generar tant rebombori? Aquí ara introduiré la meva opinió sobre ciència i periodisme. La meva percepció com a científica és que els avenços científics i tecnològics fascinen i avorreixen a la societat on vivim, a parts iguals. De vegades detecto una certa impaciència, hi ha molta pressa perquè la ciència doni solucions als problemes que ens afecten: hem de curar el càncer, la malaltia d’Alzheimer i les malalties rares; hem de trobar una energia barata i sostenible que ens permeti a tots viure millor; hem d’evitar l’envelliment i viure 150 anys; hem de tenir cases, cotxes i ciutats intel·ligents que s’adaptin a les nostres necessitats, fins i tot abans que les tinguem, i tot s’ha de fer ara mateix o demà a molt estirar... ràpid, ràpid, ràpid, o l’interès —suposadament fluctuant i làbil del lector— decaurà. Si, a més, la notícia afecta el nostre dia a dia i se li pot posar algun titular extravagant, millor que millor, d’aquí alguns titulars als diaris que no són realistes ni reals, però que criden l’atenció i incrementen les expectatives de qui ho llegeix, per a després acabar defraudant una mica. Això fa que molts lectors es desencantin i passin de llarg de la secció de ciència, que cada cop es fa més minsa i pot acabar a una secció calaix de sastre anomenada “Vida, cultura, societat”, o quelcom similar. Cert és que molt pocs periodistes tenen formació en ciència, i costa molt explicar de forma comprensible allò que no entens del tot. També és cert que és més fàcil generar un titular que aprofundir en el que diu un article científic, i això vol dir que la majoria de vegades la interpretació que se’ns dona no és del tot correcta, com ara passa en aquest article.
Cal desinfectar els fregalls, marbres i estris de cuina per limitar la contaminació de bacteris
Anem ara per l’article i intentem entendre’l amb un cert sentit crític. És veritat que els nostres fregalls estan plens de bacteris. Des de fa temps, molts microbiòlegs analitzen l’ambient més proper als humans i intenten determinar si hi ha bacteris i de quin tipus, quina proporció de cada espècie hi ha, quina és la probabilitat que sorgeixi algun cas de malaltia... No cal dir-ho, les cuines de casa nostra han atret l’atenció de diversos grups de científics. Els autors de l’estudi que avui esmentem van demanar ajuda a setze famílies (voluntàries, totes procedents de la mateixa ciutat alemanya) per tal de retallar un trosset de fregall de casa seva amb el fi d’analitzar-ne el contingut bacterià. No entrarem ara en quantes classes i famílies de bacteris identifiquen, sinó en les seves conclusions generals, a les quals cal parar atenció. Bàsicament, els fregalls nous no contenen bacteris (és bo saber que no vénen contaminats de trinca), mentre que tots els fregalls de cuina usats contenen un bon percentatge de bacteris vius que podrien arribar a generar, en certes condicions, infeccions bacterianes. La diversitat bacteriana és més gran que la que s’obté de la microbiota (microorganismes que viuen en un lloc determinat) del nostre intestí. Fins aquí bé, perquè el que realment és important no és tant la diversitat, sinó la proporció i el nombre. Cal donar xifres, però els autors només determinen els diferents tipus de bacteris que hi troben, sense especificar com els quantifiquen i aquest és un punt important. No és el mateix trobar una o dues Salmonella entre milions d’altres bacteris, que si el que troben és que Salmonella suposa una càrrega bacteriana important. És a dir, no n’hi ha prou en determinar la presència d’un bacteri patogen que pot causar una malaltia, sinó que cal definir el risc potencial que la malaltia s’arribi a produir.
Seguim. A més del trosset de fregall, els voluntaris havien de respondre una enquesta sobre els seus hàbits higiènics, com ara cada quant canviaven el fregall i si el “sanejaven”. El gran rebombori de l’article es deu sobretot al fet que els fregalls de les famílies que deien que els “netejaven” de tant en tant també estaven plens de bacteris, feien mala olor igual i, en algun cas, estaven enriquits en bacteris potencialment més perilloses respecte als fregalls de qui no els netejaven mai. Però és clar, això de científic en té poc, perquè amb 16 respostes d’una enquesta (sense cap mena de control) no pots avaluar el nivell de “sanejament” real dels fregalls, sobretot tenint en compte que en aquest article “sanejar” és subjectiu i només implica algun tipus de neteja, com ara posar un dia el fregall al microones (no ho hauria pensat mai!) o submergir-lo en sabó, el qual, com se sap, dissol greixos i proteïnes, però no esterilitza (de fet, el sabó barrejat amb greixos i proteïnes pot, segons com, convertir-se en un magnífic caldo de cultiu bacterià). Vet aquí el quid de la qüestió. Preguntem a qualsevol microbiòleg i ens dirà que no és el mateix esterilitzar que “sanejar”, igual que no és el mateix beure aigua estèril que aigua potable. Doncs bé, una de les conclusions secundàries de l’article és que cal canviar els fregalls cada setmana per evitar aquest creixement bacterià insospitat. Els fabricants alemanys de fregalls estaran contents.
Cal llegir molt i pensar molt per saber interpretar la informació i tenir criteri propi
La meva mare és ja gran i de la vella escola, de les persones a qui se les va instil·lar que la neteja i la higiene són fonamentals per a la salut humana i evitar infeccions. No ha llegit mai cap article científic, però cada dia desinfecta els fregalls i les baietes de la cuina amb unes gotes de lleixiu. Des de petita puc dir que mai els fregalls de casa han fet mala olor, i sempre s’han aprofitat fins que, de tan usats, han deixat de fregar. Potser caldria pensar en “desinfectar” en lloc de “netejar”? Sigui com sigui, el missatge científic més important i interessant de l’article és la gran varietat de tipus bacterians que es poden trobar en els ambients domèstics, mentre que l’èmfasi mediàtic s’ha fixat en una part anecdòtica dels resultats, basada en una enquesta molt poc contrastada i, per tant, sense gaire validesa des del punt de vista científic. Ja hi ha microbiòlegs que han aixecat la veu per contextualitzar aquestes conclusions, i donar explicacions i consells.
La tercera reflexió que voldria fer és, durant quant de temps sentirem a dir que els fregalls de cuina estan més bruts que no pas la tassa del lavabo? Encara que no sigui cert, i que es publiquin molts altres articles matisant-ho, aquesta mena de conclusió tan suggerent i “cridanera” queda gravada en la memòria social, i ja veureu com anirà sortint en els moments més inesperats, amb més o menys fortuna. Pot passar com amb l’infame article que relacionava la vacunació amb un increment de casos d’autisme, totalment fals i infundat, però amb un missatge acientífic que continua calant en algunes persones (de les vacunes, però, en parlarem un altre dia). Al capdavall, per tenir una opinió raonable i raonada, per mostrar enteniment, el que realment cal és tenir criteri, és a dir, comprendre la informació que rebem i saber-la interpretar. És evident que cal llegir per saber. Si no llegim no incorporem nous missatges, no ens interroguem sobre el que és nou. Llegir, i tant que sí! Però també cal pensar, i molt. Llegim i pensem.