Arriba una època de l'any que sembla que tot s'accelera. En el meu cas, com en el de molta gent, sembla que el món s'acaba l'últim dia de juliol. Qui no està a la universitat, es pensa que els professors comencem vacances per la revetlla de Sant Joan, i amb un to una mica displicent em pregunten: què?, ja de vacances?...

He d'admetre que em molesta el to sorneguer, perquè a més que la pregunta demostra un desconeixement absolut de la realitat, juliol és justament el període en què més temes cal acabar. Sembla que no s'entengui que el professor d'universitat no només fa la docència durant el curs, sinó que al juliol cal acabar, presentar i avaluar un munt de treballs finals de grau i de màster, per no parlar dels projectes de recerca que cal justificar o sol·licitar per demanar finançament, els articles científics que s'han acumulat i volem enviar abans de vacances, les comandes que cal demanar abans l'administració de la universitat tanqui a l'agost, a més de la llista de "coses a fer" que anem deixant expressament durant tot l'any, per a reprendre a l'època estival, just abans d'anar de vacances. Tot això i més, com ara superar l'enrenou que suposa enviar els fills de colònies, en què cal pensar i planejar d'antuvi quin és l'equipament mínim perquè els fills "sobrevisquin" uns dies fora de casa fent tot d'activitats. Segur que molts de vosaltres heu "patit" en carn pròpia les cues inversemblants que es produeixen entre juny i juliol a certes botigues ben conegudes d'esports, on acudim l'últim dia a l'últim minut, quan ens adonem que les sandàlies o les botes de senderisme ja no els caben als peus, no sabem on van anar a parar les ulleres de piscina de l'any passat, i hi anem a adquirir tots els ets i uts que ens fan falta.

 Mentre durin les vacances, hi haurà mirades i rialles de complicitat, converses familiars d'aquelles que només es poden tenir quan no es mesura el temps

Però bé, agost ja ha arribat, i amb ell, abaixem les persianes de casa i de la feina per uns dies. Les vacances han començat. Cotxe, carretera i manta amb tota la família. En el meu cas, en un poble de la terra ferma, on va néixer la meva mare, hi viuen un seguit de tiets i cosins, i on tenim una caseta d'estiueig. Pares, fills, germans i nebots, entren i surten, i mai no sé del tot quants serem a dinar o a sopar. Quan m'aixeco al matí, en lloc de pensar en articles i projectes, repasso mentalment el que cal anar a comprar per a fer el dinar. No tenim wifi i això fa que obrir l'ordinador per mirar el correu em costi més que menys. Els dies són lluminosos de bon matí i la calor colla, colla molt. Esperem la marinada, però als inicis d'agost la calor és tan intensa que ni arriba ni es nota. A la nit, al costat del jardí, encara es poden veure els estels a pesar de l'enllumenat. No tants com veia quan era petita, però encara puc distingir els "dos carros", tal com m'ensenyà el meu pare, l'Óssa Major i la Menor. Amb una mica de sort i si ens hi posem amb la llum tancada, podem veure les llàgrimes de Sant Llorenç, els estels fugaços dels Perseids que ens visiten cada estiu. Els joves juguen a les cartes, xisclen, s'enfaden, riuen, corren, neden, xerren. L'avi els ensenya la diferència entre un rasclet i un aixadell.

Qui no ens porta préssecs de l'arbre, ens porta peres, qui no, pebrots o tomates. Tot madur, acabat de collir de l'arbre o la mata. Redescobrim el sabor i la textura. La bona carn i el menjar de casa. Els ocells filen i refilen tot el dia, però a la vesprada són els ratpenats els que es retallen en el cel de ponent. Converses tranquil·les, que s'allarguen. Calma.

El temps s'emmandreix. No s'atura, no, ja ho sé; però és un període de calma que, potser, en contrastar amb les presses del juliol i les que tornaré a tenir setembre, puc assaborir a poc a poc. Amb més causa i amb més pausa.

Cada any, només uns dies que venen i se'n van. Quan bufarà la marinada plegarem el tendal, tancarem les portes que romanien obertes, guardarem les cadires de boga i enfilarem cap a la ciutat, però mentre durin les vacances, hi haurà mirades i rialles de complicitat, converses familiars d'aquelles que només es poden tenir quan no es mesura el temps. Converses intranscendents, la majoria, d'altres més profundes, que retornen més endavant en moments insospitats. Records que donen color i olor a la nostra vida, que l'emmarquen i li donen sentit. Vacances.