El dia 8 de març és el Dia de les Dones Treballadores. En aquest dia, que afecta el 50% de la societat, la notícia obrirà els telenotícies i els programes de ràdio. I tant de bo sigui la notícia del dia, perquè poques vegades les dones tenim efemèrides significades. Una de les grans reclamacions és que, pel mateix treball, el sou d’homes i dones sigui equivalent. Una altra gran reclamació és que les dones puguin accedir a llocs de lideratge, ja que el percentatge és ben baix.
He d’admetre que avui us parlaré d’efemèrides, però no us canseu de llegir-me abans d’hora, perquè tinc un missatge important a explicar-vos! Fa ben poc, el dia 11 de febrer, el Dia de la Dona i la Nena en la Ciència, es van fer també molts actes de reconeixement i de difusió, sobretot a les universitats i centres de recerca. És lògic, són les institucions on hi ha més dones científiques que se senten interpel·lades pel dia que se’ls dedica, i que volen reivindicar la seva presència. Una presència que és essencial, ja que avui dia no es poden entendre els avenços científics sense les dones. Penseu que en alguns àmbits superen el 50% dels estudiants universitaris i investigadors predoctorals. En moltes taules rodones de l’11-F es va discutir la rellevància de la recerca científica duta a terme per les dones, alhora que es lamentava que hi ha poques dones científiques en posicions fixes o de lideratge de grups. En aquestes taules sempre es convida a dones significades que han triomfat i expliquen com se n’han sortit, però també cal dir que, aquell dia, les grans oblidades són totes les científiques que han saltat del vaixell, totes aquelles que van començar la carrera científica i, per diverses raons, entre els 30 i els 45 anys han deixat la recerca científica i es dediquen a altres tasques, moltes vegades en segona línia. La majoria perquè han prioritzat tenir fills i cuidar-los, o cuidar dels pares, o deixar l’estrès que causa l’extrema competitivitat del món científic. Aquestes dones no estan convidades a les taules rodones ni tenen veu. A vosaltres, les que heu sigut les meves companyes científiques, però heu escollit un altre camí, us vull fer avui un petit homenatge, ni que sigui de passada.
Ens omplim la boca que hem de promocionar les vocacions científiques entre les dones, i exhortem a les nenes i noies a estudiar carreres universitàries STEAM (ciència, tecnologia, enginyeria, arts i matemàtiques), però jo, que ja tinc una edat i una certa experiència, penso que aquesta no és la solució, o millor dit, no és l’única solució. El problema real que tenim no són la manca de vocacions, sinó mantenir les noies/dones en el camí científic (o artístic) que han escollit. El coll d’ampolla és el mateix, i tant s’hi fa si arriben 1.000 que 10.000, finalment acabaran quedant-se 100, en el millor dels casos. El degoteig de dones que deixa la ciència és continu. M’al·lucina sentir als meus companys (curiosament, homes la majoria) que exclamen que volen promocionar la presència de les dones en ciència i proposen plans específics per atreure vocacions, per a després, quan arriben a una certa edat, no implementar plans específics per a retenir-les. Atreure vocacions per a no mantenir-les mai no millorarà el percentatge de dones líders en ciència. De fet, actualment està clarament baixant, i hi ha menys dones en posicions de responsabilitat respecte al percentatge de dones inicial, que fa uns anys. Si canvieu el terme “ciència” per “empresa”, estic segura que passa el mateix, i les dones del món empresarial que em llegiu, fareu que sí amb el cap. És un oxímoron, tot plegat!
Ens queda molta feina per fer, i la principal és canviar els paràmetres i criteris d’avaluació i consecució d’una posició de treball, i canviar també l’autopercepció que les dones tenim de les nostres capacitats
Fa temps que dic que només podrem canviar aquesta situació si canviem els barems i criteris pels quals s’adjudiquen posicions de treball i càrrecs. Els criteris per atorgar feines de responsabilitat estan esbiaixats, senyors i senyores (i tothom que em llegeixi)! Fins i tot quan es volen emprar criteris objectius, aquests afavoreixen un sector de la població concret, el masculí. Parlo de grans nombres, és a dir, no parlo de casos personals, sinó del conjunt. Per posar-vos un exemple que tothom entendrà, imagineu que jo tinc una posició de professor a la universitat i dic que faré un concurs: obtindrà la posició aquella persona (fixeu-vos que no indico ni sexe ni gènere) que demostri tenir més capacitats, entenent com a capacitats qui corri més ràpidament, tingui més força i sigui més alt… Doncs ja veieu que guanyaran majoritàriament persones d’un sexe concret. Evidentment que els criteris no són aquests, però estan igualment esbiaixats. Per posar algun exemple més específic, avaluem les sol·licituds per criteris com l’originalitat en els projectes, o l’exposició subjectiva dels mèrits personals, però cal considerar que aquesta autopercepció de la vàlua és la que acaba transmetent-se subliminarment al jurat o la persona que entrevista. Això és autopromoció, i la majoria dels homes (no tots, però la gran majoria) ―segurament per la seva competitivitat, molt relacionada amb les hormones― són els reis de l’autopromoció.
I a aquesta conclusió no hi arribo jo per les sensacions que tinc de la meva experiència (seria una percepció subjectiva), sinó que és la conclusió aclaparadora d’un article científic acabat de publicar, després de realitzar un qüestionari en línia d’autoavaluació de competències sobre 4.000 persones, homes i dones. Per començar, els homes tendeixen a ser més generals, dient coses com “soc molt bo en matemàtiques” o “soc proficient en molts llenguatges de programació” en lloc d’entrar en detalls, cosa que solen fer les dones, que diuen “sé solucionar problemes d’equacions” o “sé programar en R”. Doncs bé, en aquest article, es passa un qüestionari en un procés de selecció de feina, en què els participants han de resoldre uns problemes, i després han d’autoavaluar-se la prova. Endevineu què succeeix? Doncs que els homes s’autoavaluen millor en totes les tasques de matemàtiques i ciències (fins a 13 punts més, comptant de 0 a 100), comparats amb les dones que obtenen els mateixos resultats. I evidentment, també tenen més èxit en la consecució de la feina (mireu els gràfics que us adjunto). Si als participants se’ls dona un patró de correcció molt concret, la diferència disminueix, però continua mantenint-se significativa a favor de com s’autoavaluen els homes. Si els mateixos qüestionaris no tenen l’objectiu d’aconseguir una feina, llavors baixen per igual les autoavaluacions en homes i dones (per tant, continua guanyant l’autopromoció masculina). Curiosament (o no tant), no és una qüestió de no saber avaluar, ja que aquest efecte d’increment en la valoració no es detecta quan els homes corregeixen els qüestionaris d’altres persones.
Figura extreta de l’article d’Exley i Kessler (The Quarterly Journal of Economics 2022, doi:10.1093/qje/qjac003), mostrant l’efecte diferencial (CDF, cumulative distribution function) de l’autopercepció de capacitats i autopromoció entre homes i dones.
Per esbrinar des de quan comença aquesta actitud diferencial, es va fer un experiment amb 10.000 nens/nenes (12 anys) i adolescents. I el patró d’autopromoció en l’autoavaluació ja és clarament detectable en els nens i nenes més joves, la qual cosa vol dir que aquesta actitud comença a implementar-se molt aviat en la nostra vida. Els autors també fan qüestionaris de suficiència lingüística, i aquí no hi troben tantes diferències com en les proves de ciències. Clarament, cal aprofundir més en aquestes anàlisis, però el que demostren és que la majoria de les dones no sabem, o no ens atrevim, a autopromocionar-nos. Podeu extreure vosaltres mateixos les conclusions sobre el que això implica en les sol·licituds de feines i de promocions, o de concessions de projectes competitius. Ens queda molta feina per fer, i la principal és canviar els paràmetres i criteris d’avaluació i consecució d’una posició de treball, i canviar també l’autopercepció que les dones tenim de les nostres capacitats. Potser no canviarem l’actitud d’autobombo masculina, però podrem competir en igualtat de condicions.
Si em permeteu, el meu missatge per aquest 8-M és: noies, primer de tot, autoestimem-nos i autovalorem-nos! Així farem que el canvi de la percepció que la societat envers les nostres capacitats sigui possible.