De quina matèria estan fets els records?

Una de les coses que als pares ens agrada més és proporcionar als fills experiències diferents. Quan podem, fem viatges junts, anem d’excursió, els portem al teatre o a un concert, o anem a dinar a un bon restaurant. Ens sembla que l’excepcionalitat d’uns moments especials formarà part dels seus records. Quan els fills són menuts, les experiències compartides són més íntimes, com ara llegir contes amb ells cada nit, jugar amb ells, portar-los al parc i gronxar-los, anar caminant pel carrer agafant-los de la mà, fer panellets tots junts a casa… Pensem que aquestes estones que per nosaltres són importants i que les fem amb una certa càrrega emocional, quedaran d’igual manera en el seu record, encara que siguin molt petits. Però, és així realment? Recordem d’igual manera les experiències, les diferents persones implicades? Què alimenta la nostra memòria de les persones, sobretot quan són molt joves? De quina matèria estan fets els records? És una pregunta que jo em faig sovint.

Si penseu en com i de quina manera recordeu els vostres avis, per exemple, és probable que us vingui al cap algun fet intranscendent per a la gran majoria de persones, però que en aquell moment va quedar enregistrat a la vostra memòria. Pel que fa a mi, que tinc una memòria fotogràfica, recordo persones i fets del passat en moments aparentment poc rellevants, fins i tot, puc dir en quin lloc i molts cops com anava vestida i què fèiem en aquell moment, però, curiosament, els meus records personals mai no estan vinculats a cap experiència particularment singular. Jo em pregunto, llavors, si el meu record d’una professora ―de la qual recordo que un dia em va renyar a classe davant de tothom perquè em movia molt―, seria el record que aquella persona hauria volgut que a mi em quedés d’ella. I em sembla que no. Aneu repassant records. Penseu en algun amic o amiga de l’escola amb qui compartíeu el dia a dia de molts anys, i el primer que us vindrà al cap potser serà aquell dia que estàveu assajant una obra de teatre, com s’ajustava les malles, o una peça de música que estàveu escoltant alhora que fèieu deures juntes, o que un dia et va dir que li agradava molt com et quedava el pantaló. És molt possible que aquesta mateixa persona, quan pensi en nosaltres, recordi una escena totalment diferent, extreta també de les experiències compartides. Potser ens vam riure d’ell o ella de forma absurda un dia, i aquesta és l’escena que li ve primer al cap, en lloc de pensar en tots aquells milers d’altres moments que teniu en comú. Em fascina pensar que cadascú de nosaltres recorda els moments viscuts i compartits de forma tan diferent. Alguns ens omplen de caliu, altres ens avergonyeixen i molts són instants capturats per una mirada, unes paraules o un gest.

La gent jove avui dia es pot passar hores fent-se fotos. Centenars de fotos fins trobar aquella foto perfecta, la que penjaran perquè tothom la vegi, perquè reflecteix la imatge amb què volen ser vistos, en un intent de fer arrelar la memòria en aquesta imatge i s’oblidin de les altres imatges diàries que consideren anodines

Crec que per això ens agrada fer fotos, i per això també les compartim. Volem fixar en la memòria dels altres una mirada molt concreta sobre allò que hem viscut. De tant mirar una foto, la fem nostra a la memòria, li posem sons i colors, la fem molt més vívida, de manera que pot substituir en la nostra ment els records diferencials. Una foto és, en el fons, un pal de paller que ens permet bastir al seu voltant tota la història d’un record. Crec que per això també a la gent gran els agrada tant mirar fotos, perquè aquella col·lecció d’imatges els permet reconstruir tots els instants que havien esborrat de la ment, i reviuen aquells moments del passat de nou, amb la nitidesa del detall de la foto que mostra el llaç d’un vestit, la ganyota del nen o dels arbres de fons. I ho fem amb un discurs únic, ordenat i uniforme, fins que només ens queda aquella imatge fixa, que captura el record, tot eliminant tots els altres detalls i moments compartits.

La gent jove avui dia es pot passar hores fent-se fotos, canviant l’angle, la cara i el posat. Centenars de fotos fins a trobar aquella foto perfecta, la que penjaran perquè tothom la vegi, perquè reflecteix la imatge amb què volen ser vistos, en un intent de fer arrelar la memòria en aquesta imatge i s’oblidin de les altres imatges diàries que consideren anodines. Instagram està ple de fotos. Fotos de moments idealment perfectes, encara que siguin efímers i la realitat no sigui tan maca ni tan perfecta com ens volen vendre. Maldem per pretendre que la realitat és diferent de la que realment és i volem que quedi constància de la nostra dèria. Fem fotos perquè venem somnis idealitzats que se centren en una imatge sobre la qual construirem una història que ni tan sols ha passat, però que volem que impregni el que fem i es fixi en l’imaginari de qui la veu.

Així que continuo pensant com i quins records impregnen la nostra memòria i la fan única. Com en fem la selecció? Com una olor o una veu ens fa rememorar instants perduts en la boira de l’oblit? Quins records els quedaran als meus fills i a la gent que estimo quan jo no hi sigui? Com em recordaran? Serà per una foto que trobin en el moment de bolcar les fotos d’un mòbil a un altre? Recordaran alguna d’aquelles ocasions singulars de descobriment del món divers que ens envolta que a mi tant m’agrada compartir amb ells? Potser recordaran com els agafava de la mà quan eren petits fins que s’adormien? O les llargues nits d’estiu al poble jugant a cartes? O per contra, potser només em recordaran enfeinada a la cuina amb el davantal, mentre els dic que facin els deures? De quina matèria estan fets els records?