Des que ens hem de rentar les mans amb gel hidroalcohòlic molt freqüentment, segurament heu recordat que l'alcohol que s'usa en aquests gels té additius, com ara el denatoni, que li confereixen un sabor molt amarg. Jo me'n recordo molt sovint perquè he descobert que em toco molt la cara amb les mans, i acabo amb un regust espantós a la boca quasi sense adonar-me'n. De fet, aquest acte d'olorar-nos o tocar-nos sovint la cara amb les mans és una de les raons principals d'aquesta recomanació, ara en temps de pandèmia o quan estem en contacte amb potencials agents infecciosos, perquè constitueix una porta d'entrada fàcil al nostre cos de virus i bacteris sense que ens adonem. No sé per què tenim aquest costum, però hi ha autors que proposen que el fet que els humans ens olorem les mans molt sovint seria l'origen de l'acte social d'encaixar o donar-nos les mans –o de l'antiquat bes de mans– quan ens presenten algú. Segons aquests científics, després d'entrar en contacte amb altres persones, activem una estratègia quimiosensorial social que implica tocar-les i olorar-les. Dit d'altra manera, després de donar la mà a algú, ens olorem inconscientment les mans perquè ens dona pistes subliminars de com és l'altra persona. Us adjunto una imatge que reflecteix aquest increment en l'apropament de mans al nas i boca després d'una salutació amb encaixada de mans.
Imatge extreta del comentari de Semin and Farias, eLife 4: e06758, 2015; en vermell s'assenyala l'increment de contacte de la mà amb la zona, i en blau, el decrement de contacte, després de l'anàlisi del comportament de 271 persones realitzat a l'article de Frumin et al, eLife 4:05154, 2015
Què podem descobrir en aquesta olor? A través de les mans, rebem els senyals odorífers de la pell, i de l'olor de la suor podem detectar la por, l'ansietat, la satisfacció, i evidentment, les hormones sexuals que desprenem. Òbviament, també podem captar l'olor del perfum que ens posem per agradar i agradar-nos (d'aquest tema justament us en vaig parlar en un altre article). Actualment, aquesta funció de percepció quimiosensorial social es deu veure bastant afectada, puix ens estem rentant les mans –o ho hauríem de fer– contínuament, sobretot després d'estar en contacte amb altres persones.
Però, quantes olors podem percebre els humans? Aquesta és una pregunta antiga. Als científics ens agrada classificar i dissecar totes les nostres activitats, i molt més tots els estímuls que percebem a través dels sentits. Aquesta classificació no és una activitat banal perquè comprendre com "sentim", és a dir, saber com funcionen els nostres sentits i com percebem cada estímul sensorial, ens dona una finestra a com el nostre cervell interpreta aquests estímuls. Alexander Graham Bell ja va proposar que fins que no poguéssim classificar les aromes respecte a les seves similituds i diferències i quantificar-ho matemàticament, igual que fem amb els colors i amb els sons, no sabríem de veritat com percebem les diferents olors. Pel que fa als colors i els sons, sabem que la percepció depèn de la longitud d'ona amb què ens arriben els fotons de llum i les ones del so, que són entitats físiques fàcils de mesurar i quantificar. Però l'olor és un estímul químic, i hi ha milers de milions de diferents substàncies químiques que poden ser percebudes pels nostres receptors odorífers. Com les podem diferenciar en aromes diferents?
Els humans tenim només al voltant de 400 receptors odorífers diferents. Dic només perquè els gossos en tenen 4 vegades més! El que és interessant és que s'ha descobert que els humans tenim variants genètiques que codifiquen aquests receptors, de forma que si agafem dues persones a l'atzar, presenten subtils però perceptibles diferències genètiques en un 30% d'aquests gens. Això implica que no olorem exactament de la mateixa manera. La discussió sobre quantes olors diferents podem percebre ha sigut bastant intensa, particularment, sobre els algoritmes matemàtics emprats. Hi ha científics que han proposat que podem distingir fins a 1.720 milions d'aromes, mentre que altres defensen que aquest nombre és una sobreestimació, ja que les olors que percebem són moltes vegades una barreja de molècules diferents, i moltes olors són indistingibles, unes de les altres, per al cervell humà.
Doncs bé, aquesta setmana s'acaba de publicar en línia un article a Nature sobre la mètrica de les olors. Un equip de matemàtics, neuròlegs i un conegut perfumista han presentat els resultats d'experiments de classificació metòdica de les olors realitzats en un conjunt de voluntaris, per tal d'elaborar un atles classificatori de les olors que poden percebre els humans. En aquest treball no s'ha intentat classificar els diferents components i molècules químiques, sinó donar mesures i proporcionar un ordenament lògic de la nostra percepció sobre aquests components. L'experiment ha consistit a presentar als voluntaris centenars de combinacions de dues olors i que els voluntaris les classifiquessin en una escala qualitativa, des de ser considerades "idèntiques" a "radicalment diferents". A més, els científics van assignar a cada component odorífer un vector que comprèn 21 mesures independents de les seves característiques fisicoquímiques (pes molecular, polaritat, radicals químics...), de forma que mesuren la distància entre aquests vectors. L'angle de distància entre els vectors de dos compostos odorífers (mesurada en radians) indica la seva proximitat o llunyania en la percepció de les seves olors. Per exemple, l'olor de rosa està a una distància de 0,202 radians de l'olor de violeta, i a més de 0,5 radiants de l'olor de l'asafètida (que en alta concentració i intensitat fa pudor). Per exemple, si tenim un compost que faci olor de plàtan, qualsevol altra molècula que estigui a menys de 0,05 radians de distància farà l'olor idèntica del plàtan al nostre nas, però a mesura que trobem compostos amb radians més grans, ens allunyarem de l'olor de plàtan fins que no s'hi assembli gens. Amb aquests resultats han elaborat un atles que els permet predir amb l'estructura de la molècula quina olor generarà en el nostre cervell. I això vol dir que qualsevol ordinador podrà predir perfectament com generar una determinada olor, barrejant determinats components fins a generar el vector adient amb les característiques prèviament dissenyades.
Podrem recrear digitalment l'aroma desitjat sobre qualsevol objecte. Tindrem en el futur un món d'olors generades per ordinador, totalment a demanda?