Aquest era el títol d'un llibre de Patrick Süskind, que va tenir un gran impacte als anys 80. La trama, molt simplificada, és la d'un ésser humà fora de la societat i amoral, que només té una obsessió, ser estimat i acceptat. Aquesta persona particular té el do d'una percepció olfactiva superior a la de qualsevol altre humà, una percepció que li permet distingir tots els components de l'olor humana, fins i tot els que s'associen a qualitats personals, com ara la bondat o la crueltat, l'olor de la joventut o la decrepitud, o l'olor intangible de ser estimable o desitjable. Així que en la persecució del seu somni, que s'esdevé una follia, es converteix en un assassí en sèrie per a poder destil·lar aquella fragància etèria que el convertirà en l'ésser estimable que vol ser. En aquest camí, el lector se submergeix en la introspecció i redescobriment de les sensacions olfactòries pròpies, mentre segueix el creixement d'un personatge que repel·leix i atrau per igual, en una història que ens captiva fins al final.
En molts organismes el sentit de l'olfacte és un sentit vital, com fa dues setmanes us vaig comentar. Tot i que els humans no percebem la varietat i riquesa d'olors com ho fan altres animals, esmercem molts esforços a fer bona olor i perfumar-nos, afegint sobre la nostra pell aromes destil·lats de flors, de fruites i plantes, de líquens i fongs. Alguns dels productes més cars de la indústria perfumista, abans de la síntesi química, eren l'ambre gris i el mesc. L'ambre gris s'extreu de les excrecions de catxalot que flotaven sobre el mar, mentre que el mesc s'extreia de les glàndules genitals d'un mamífer, el cérvol mesquer. Per tant, algunes de les fragàncies més cares no procedeixen del món vegetal, sinó d'excrecions i secrecions que sortien del cos d'altres mamífers, però que contenen alguns components volàtils que ens atreuen, en general, perquè "sexualitzen" la fragància d'un perfum.
Doncs bé, fa pocs dies s'ha publicat la primera investigació en primats, en lèmurs de cua anellada (micos petits que tenen una cua molt llarga i vistosa, amb anelles negres i blanques, endèmics de l'illa de Madagascar), en què s'ha observat que els mascles es perfumen per atreure les femelles. Els lèmurs destaquen dins dels primats perquè tenen un olfacte més desenvolupat i fan servir senyals odorífers, per exemple, els mascles marquen el seu territori amb secrecions glandulars. Quan és l'època del zel, els lèmurs mascles es perfumen la cua emprant les secrecions de les glàndules que tenen als canells de les mans, que contenen elements volàtils (amb aldehids de cadena llarga), amb una olor que recorda la fruita, com ara la pera. Llavors mouen la cua i perfumen l'ambient, atraient les femelles. Els investigadors han intentat analitzar la composició d'aquestes secrecions mitjançant tècniques molt acurades, com ara la cromatografia de gasos, i identifiquen, dins de molts compostos diferents, fins a 4 productes que s'hi troben en l'època de zel i no hi són presents, o hi són de forma molt disminuïda, en èpoques no reproductives. D'aquests productes, tres tenen lloc quan hi ha un increment de producció de testosterona associada als mascles en zel. I si s'mpregna cotó amb aquests tres únics productes, les femelles s'hi senten atretes i voltegen aquest material olorós. Els autors creuen que han identificat, per primer cop, feromones de primat.
Nosaltres també som primats. I segur que algun copheu sentit parlar de feromones, parlant d'atracció sexual o, fins i tot, per a certs perfums. El cert és que, amb certesa i de forma fefaent, no hem aïllat encara feromones sexuals humanes, tot i que hi ha alguns compostos que hi postulen. On es troben aquests compostos? Es creu que la suor, en particular la suor axil·lar dels humans, conté compostos que són feromones. És evident que l'olor corporal dels humans canvia segons la higiene, però independentment de la higiene, s'intensifica molt a partir de la maduresa sexual.
Curiosament, algunes de les tradicions populars de festeig, en fan ressò específic. A l'època d'Isabel I d'Anglaterra i en algunes zones d'Àustria, les noies casadores agafaven trossos de poma que es posaven sota l'aixella perquè s'impregnessin de la seva olor de la suor. Quan trobaven un potencial xicot, li donaven el tros de poma. No he esbrinat si era només per ensumar, o també per menjar. Als Balcans, en les festes grans (ocasions en què el jovent surt de l'àmbit familiar i pot conèixer parella) era costum fer balls molt enèrgics, en què els nois s'eixuguen la suor amb mocadors, que després movien davant de les noies, les quals podien percebre clarament l'olor corporal, en un ritual de festeig ancestral. Dins dels components de la suor humana hi ha androstadienona i androstenol (són compostos esteroïdals, similars entre ells i derivats de les hormones masculines), però la seva concentració és molt baixa, per la qual cosa molts estudiosos creuen que no hi hauria una aroma única de feromona humana, és a dir, no es tractaria d'un únic compost, sinó que la suor en el seu conjunt, seria com una mena de "barreja feromònica".
L'androstadienona, l'androstenol i altres compostos relacionats no són exclusius dels humans, sinó que també es troben en altres organismes. Per exemple, alguns són components de feromones de porcs. L'androstenona i un derivat, l'escatol, s'acumula en el greix de la carn dels porcs mascles i li donen a la carn un sabor que ens és desagradable. D'altra banda, l'androstenol és un dels components de l'olor de la trufa, probablement el que determina que els porcs i els senglars, que són animals amb un olfacte especialment fi, se sentin abduïts per l'olor de les trufes. Per això, es poden utilitzar per trobar trufes, encara que estiguin enterrades. El problema és que en la seva follia d'excitació se les acabin menjant o fent malbé, cosa que passa sovint i, per això, molts trufaires prefereixen emprar gossos entrenats per trobar trufes.
De fet, cada espècie fa servir diversos compostos, feromones, per atreure el sexe contrari. Per exemple, el ratolí i altres rosegadors fan servir l'orina per atraure les femelles. En aquest cas, els investigadors no van cercar compostos volàtils (com ara alcohols o aldehids), sinó que volien identificar proteïnes. El compost aïllat que atreia indefectiblement els ratolins femelles va ser anomenat darcina, com a homenatge a Jane Austin (a la novel·la Pride and Prejudice, Mr. Darcey és el personatge masculí principal). Ja veieu que els científics també tenim sentit de l'humor.
Atès que els humans som mamífers relativament anòsmics, i que el desig sexual en humans és molt més complex que el que ens diu l'olor, jo no cercaria especialment perfums amb fragància feromònica, a pesar que molts perfums masculins n'hi afegeixen. Penseu que el mesc concentrat fa una ferum insuportable per a la majoria dels humans...