Un dels grans avantatges de ser científica és que “rodes” pel món per assistir a congressos i jornades. De vegades, hi assisteixes perquè t’interessa presentar els resultats de la recerca i estar en contacte amb altres investigadors, i algunes vegades, hi assisteixes com a convidada. Aquesta setmana m’han convidat una conferència sobre els últims avenços en genètica a una audiència dispar, no relacionada amb el món de la recerca sinó de l’empresa. Això m’ha permès sortir de la meva zona de confort i anar a escoltar una conferència inesperadament captivadora sobre l’art de la direcció d’orquestra.

Un vertader home del Renaixement, arquitecte i musicòleg (gràcies, Carlos Calderón, quina conferència!), ens va fer una immersió absoluta en la tasca poc coneguda –i tampoc gaire reconeguda– dels directors d’orquestra. La primera pregunta ja ens va situar en el tema. Si els músics d’una orquestra són excel·lents intèrprets, si coneixen bé el seu instrument i l’obra que han d’executar, ¿per què necessiten algú que els dirigeixi? Quin poder té una batuta? Per què algunes orquestres triomfen o es queden en la mediocritat depenent del seu director? Per què quan comprem o volem escoltar certes obres musicals, segons si són Beethoven, Txaikovski o Stravinski, les volem dirigides per directors concrets, com ara Gustavo Dudamel, Herbert von Karajan, Daniel Barenboim, Alondra de la Parra o Inma Shara?

La resposta que potser a tots se’ns ve al cap és que un director o directora ha d’indicar el temps i el ritme de l’obra, i quins són els diferents instruments que han d’anar entrant. Però aquesta resposta reflecteix una petita part de la tasca de direcció, el director d’orquestra és un artista que ha de liderar els seus músics per tal que executin una obra musical tal com ell o ella la “senten” en el seu cap. La tasca de direcció és personal i individual, per això són artistes, perquè gaudeixen de la música en el seu interior i necessiten que els músics l’expressin amb la mateixa cadència, intensitat i sentiment per captivar a l’audiència, convertint una experiència estètica, artística i emocional individual en una experiència compartida col·lectiva.

Mitjançant uns magnífics vídeos (The Art of Conducting, que podeu trobar fàcilment a YouTube) del gran Leonard Bernstein, compositor, entre moltes altres obres, de bandes musicals per a obres de teatre com ara West Side Story, se’ns explica, amb exemples i amb una gran capacitat comunicativa, com el director ha de ser un excel·lent coneixedor de l’obra del compositor i del context musical històric en què va viure i compondre; ha de conèixer bé els instruments, perquè n’ha tocat –i, per tant, en coneix la seva física, la textura, el timbre i la sonoritat–; ha de tenir una habilitat especial per transmetre als seus músics el tempo, el ritme i la dinàmica dels diferents grups d’instruments; però a més, hi ha un intangible únic i específic, intrínsec al director: ha de viure la màgia d’aquella peça musical i de la relació amb cadascuna de les seves parts, i ha de sentir la necessitat d’evocar-la, reviure-la i comunicar-la.

El director ha de ser un excel·lent coneixedor de l’obra del compositor i del context musical històric en què va viure i compondre; ha de conèixer bé els instruments, perquè n’ha tocat; ha de tenir una habilitat especial per transmetre als seus músics el tempo, el ritme i la dinàmica dels diferents grups d’instruments; però a més, hi ha un intangible únic i específic, intrínsec al director: ha de viure la màgia d’aquella peça musical i de la relació amb cadascuna de les seves parts, i ha de sentir la necessitat d’evocar-la, reviure-la i comunicar-la.

He d’admetre que vaig gaudir molt de l’experiència, no em va semblar una conferència, sinó una classe magistral immersiva. Sentir la mateixa peça musical interpretada per diferents orquestres i dirigida per diferents directors, cadascun amb la seva versió, igual però diferent. Veure els assajos amb els músics, i com els directors demanen repetir-ho fins a obtenir justament la intensitat i la transició dinàmica que reflecteix justament la perfecció que busquen. Tots ens fixem en els moviments dels braços i les mans quan condueixen, els gestos de la batuta que ens semblen tan fàcils d’imitar (però que no tenen cap significat real si no ho fem des del coneixement). Tanmateix, rarament ens fixem en les seves cares d’extrema concentració, reflectint moments d’èxtasi, de sentiment profund, de calma, de fúria, de tristor, i de satisfacció. Els directors d’orquestra no han escrit l’obra, però la reinterpreten, en destil·len l’essència i ens la fan gaudir cada vegada.

Fa uns dies, amb ocasió del festival d’Eurovisió i el fragment musical que hi associem en el seu anunci —l’inici triomfant del Te Deum de Charpentier— vaig sentir a la ràdio com un altre musicòleg i divulgador musical, Ramon Gener, mostrava com de diferent es pot sentir segons si s’interpreta amb la versió que n’hem fet al segle XX, o si s’interpreta com es creu ara que havia de sonar quan Charpentier la va compondre a finals del segle XVII (aquí hi té a veure el coneixement del context històric, l’estil musical, el so i el timbre dels instruments de l’època). Em va semblar una dissecció magnífica per als qui no en sabem, però ens agrada la música (per si en teniu curiositat, ho podeu trobar aquí, entre els minuts 4:38-10:10), perquè honestament, no tenen gaire bé res a veure una versió amb l’altra, i la diferència és la interpretació que en fa el director d’orquestra.

I ara us preguntareu, quin era el significat d’aquesta classe magistral sobre l’art de la direcció d’orquestra? Quin era el missatge final d’aquesta conferència? Els directors són els líders de la seva orquestra, els que ens fan evocar i sentir la màgia de la música cada vegada que l’escoltem. Per analogia, per exercir lideratge, sigui en una empresa, en un grup de recerca, o en una classe, has de generar un sentiment de pertinença, has de comunicar una màgia única i diferencial que sigui capaç d’unir els esforços de les persones que lideres per executar una obra conjunta amb un objectiu concret, en què tothom conegui la seva posició i la seva rellevància dins del col·lectiu, per finalment, poder capturar l’atenció i fer vibrar d’emoció a l’audiència.