Evidentment, aquesta expressió tan melodramàtica no l'he encunyada jo, sinó que la va proposar a inicis del segle XX Paul Ehrlich, el científic alemany considerat el pare de la immunologia. Pels seus avenços en aquest camp, aleshores incipient, va guanyar el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia juntament amb Ilya Ilyich Mechnivov, el 1908.
A què es referia Paul Erlich amb l'expressió "horror autotoxicus" fa més de 100 anys? Basant-se en els seus experiments i imatges de microscòpia, Erlich va proposar una teoria sobre "cadenes laterals" de les cèl·lules, per la qual, quan les cèl·lules se sentien davant d'un perill expressaven una gran varietat de "cadenes laterals" a les seves superfícies (avui en dia, les anomenem receptors cel·lulars), que podien unir patògens. També va dir que aquestes "cadenes laterals" podien tallar-se, com si fossin "bales màgiques" i podien circular pel cos, unint toxines i destruint els patògens. Tot i que no en els mateixos tipus cel·lulars, avui dia sabem que existeixen anticossos, que fan vertaderament de "bales màgiques" contra bacteris, virus i altres infeccions. També va preveure què passaria si aquestes "bales màgiques" anessin contra les pròpies toxines o proteïnes de les cèl·lules del cos. Segons ell, es desencadenarien successos d'autodestrucció. Per tant, va predir que el cos tenia "horror autotoxicus", és a dir, havia de tenir "por de fer-se mal a sí mateix" i, per tant, havia de tenir sistemes d'autocontrol d'aquelles "bales màgiques". Certament, el camp de la immunologia ha avançat molt i, molt més enllà de les "cadenes laterals" i les "bales màgiques", sabem que el nostre sistema immunitari genera multitud de mecanismes complementaris per a véncer les infeccions de patògens de tot tipus i, alhora, ha desenvolupat sofisticades vies de control a molts nivells diferents per aconseguir l'equilibri, és a dir, la supervivència de l'organisme i no pas la seva autodestrucció.
La immunologia és un camp apassionant, i altres vegades us n'he parlat (per exemple, com es van descobrir les vacunes), però avui us volia fer esment que just acaba de morir Noel Rose, a l'edat de 92 anys. Segurament el seu nom no us diu res, però és el pare d'un nou camp dins de la immunologia, el de l'autoimmunitat i les malalties autoimmunes. Rose va demostrar d'una tacada dues coses, que existeix l' "horror autotoxicus", però a més, que quan aquest sistema d'autoprotecció no funciona, es generen malalties autoimmunes que causen la destrucció d'òrgans i teixits i, per tant, l'autodestrucció d'una part de nosaltres mateixos.
Només perquè us feu una idea, a Europa i Estats Units, al voltant del 2%-7% de les persones estan afectades de malalties d'autoimmunitat. Hi ha més de 80 malalties autoimmunes i les pateixen més les dones que els homes: hi trobem la diabetis de tipus 1 (que afecta a nens i joves), l'artritis reumatoide, la malaltia de Crohn, la psoriasi, l'asma, el lupus, la miocarditis, l'esclerosi múltiple... i la tiroïditis, justament la malaltia que va estudiar Rose i per la qual va descobrir que existia l'autoimmunitat.
Quan Rose era jove, li atreia la microbiologia, però aquesta era una ciència molt nova, i als anys 40 del segle XX, es creia que els microbis eren propers a les plantes. Va escollir estudiar zoologia, però el que realment li agradava eren les infeccions (la seva Tesi doctoral la va fer estudiant el bacteri que causa la sífilis). Després del doctorat en biologia, Rose va decidir estudiar medicina, i mentrestant, investigava al laboratori, estudiant la tiroglobulina, una proteïna produïda per les cèl·lules tiroidals (de la glàndula de la tiroides). Les proteïnes poden provocar la generació d'anticossos quan són presentades a altres organismes, que les reconeixen com a "estranyes". Rose va aconseguir aïllar proteïnes de les cèl·lules tiroidals d'humans, gossos o vaques, i les va injectar en conills per tal de veure si provocaven la formació d'anticossos. Evidentment, el conill injectat amb proteïnes foranes generava anticossos (de fet, aquesta és una de les maneres més habituals de generar anticossos que usem al laboratori). Se li va acudir que cada conill era diferent, i potser si injectava les proteïnes d'un conill en un altre, aconseguiria fer-ne anticossos. I ho aconseguí. Llavors, només li quedava un pas més per demostrar si realment existia l'horror autotoxicus proposat per Erlich. Va injectar a un conill proteïnes de membrana de les seves cèl·lules tiroidals, i no només va aconseguir fer anticossos, sinó que va detectar que el conill injectat amb la seva proteïna, presentava autodestrucció de la tiroide degut a l'acció dels seus propis anticossos. Per tant, un organisme podia circumventar els seus controls per a no autodestruir-se i presentar autoimmunitat.
Com us podeu imaginar, anar en contra d'un postulat d'un Premi Nobel no va ser fàcil, i publicar els resultats que demostraven que hi havia malalties per autoimmunitat va costar més de 6 anys, ja que la comunitat científica de l'època no estava preparada per a acceptar-ho, però al final, les evidències es van amuntegar. Rose va demostrar que una estranya malaltia humana de la qual no se'n coneixia la causa, la tiroïditis de Hashimoto, era deguda a que els pacients havien generat autoanticossos que destruïen la seva tiroide, de forma similar al que havia passat en els conills injectats. A més, dos investigadors britànics (Deborah Doniach i Ivan Roitt) van afegir més dades, conjuntament demostrant que l'autoimmunitat existia.
Noel Rose va continuar treballant en aquest camp tan nou, cercant factors genètics de susceptibilitat, és a dir, variants genètiques que predisposen a patir malalties autoimmunes, però també cercant factors externs que fan de "disparadors" de la malaltia. Es va adonar que als països industrialitzats, les malalties autoimmunes eren més freqüents, probablement a causa d'agents contaminants, però també per factors d'infecció amb virus, o d'estrès (que el cos percep com un perill continuat en el temps) i que "despertaven" el sistema immunitari. Els últims treballs (encara continuava actiu a pesar de l'edat), feien èmfasi en la rellevància del microbioma a les malalties autoimmunes (hi ha una relació important entre els metabòlits que generem amb l'alimentació, el microbioma, els metabòlits que genera aquesta flora intestinal, i la relació amb les cèl·lules de l'intestí i la resta del cos). Avui dia hi ha tractaments pal·liatius un cop l'autoimmunitat ja ha aparegut, però Noel Rose també creia fermament que les malalties autoimmunes hauran de ser tractades prèviament a la seva aparició, amb medicina de precisió, personalitzada, tenint en compte tant els gens de predisposició com els factors ambientals.
Aquest és el repte del segle XXI, prevenir les malalties autoimmunes abans de que apareguin i fer que sempre sigui efectiu l'horror autotoxicus.