Aquesta setmana a la meva classe de la universitat, he explicat com el coneixement científic va progressant i canviant la nostra visió sobre el món. Pot semblar una obvietat, però em sembla apassionant explicar el mètode científic, com la generació, maduració i, fins i tot, abandonament d’hipòtesis es produeix. Com que no tenim gaire temps per repassar la història de la genètica, hem fet una revisió dels moments més rellevants de la història del DNA, de com es va descobrir que era el material genètic dels éssers vius per excel·lència. Ara tothom ho veu molt clar, parlem del DNA, del que diuen els nostres gens, i ens sembla una icona coneguda i “trillada”. Però això no va ser sempre així. Durant la primera meitat del segle XX es pensava que les proteïnes eren el material genètic i el DNA, en canvi, creien que tenia una funció estructural, és a dir, el DNA era com un gerro qualsevol, uniformement avorrit. Només el disseny d’experiments impecables, amb resultats clars i contundents, van permetre el canvi de paradigma: el DNA és el material genètic dels éssers vius.

Preparant aquesta lliçó, vaig trobar un meravellós i tendre vídeo, gravat el febrer del 2020 just abans de la pandèmia (potser haurem d’incorporar aquesta cronologia?, abans i després de la pandèmia?), on dos científics, protagonistes del que s’ha considerat “l’experiment més maco fet mai en biologia”, parlen d’aquest experiment i les seves experiències als anys cinquanta. Aquests dos científics, Meselson i Stahl, van demostrar com es replica el DNA d’una forma elegant i innovadora. Eren dos científics joves, cap d’ells treballava en aquest tema, però estaven fortament motivats per saber-ne. Un cop descoberta l’estructura del DNA, a proposta de Watson i Crick, el món de la genètica estava en plena ebullició. Totes les grans preguntes de la biologia estaven sobre la taula i era qüestió d’abordar aquelles que semblaven més interessants. La fascinació entre els científics era immensa, i una de les preguntes que més ressonava era: com es replica el DNA? Doncs bé, la resposta no va ser proporcionada per grans ments pensants ni grans popes de la ciència, sinó per dos jovencells, que treballaven a Califòrnia en un dels millors centres d’investigació, i ―molt important!― vivien a la mateixa residència. Una residència on científics importants de molts altres camps eren visitants. Les idees fluïen lliurement, la creativitat sobreeixia. I van dissenyar i executar un experiment impecable que ha passat als annals de la història i ara es troba en tots els llibres de Biologia de batxillerat. Sortosament, a pesar dels seus 80 anys llargs, aquests dos amics (perquè continuen sent amics) reflexionen amb una ment preclara i divertida sobre com era la ciència llavors i com és ara. Em semblen particularment interessants. Diuen que en aquell moment, la genètica era com un gran riu, en el qual totes les grans preguntes restaven obertes i era fàcil trobar-ne alguna en què contribuir. Avui dia, aquest gran riu de la genètica s’ha dividit en molts ramals, després en canals, en rierols i més rierols, fins que cada científic només pot intentar respondre a una qüestió de forma precisa però molt específica, i que afecta un àmbit molt concret.

Vivim en una societat que vol arribar massa ràpid a tot arreu. Ens manquen idees, però també ens manca temps per pensar-les

Potser és que falten grans idees? O potser falta l’espai per generar-les? Fa uns 20 anys, el guanyador del Premi Nobel de Fisiologia Sydney Brenner (amb una vida fascinant i de qui vaig parlar en un altre article), a la conferència que va donar en recollir el premi va dir: “Ens estem ofegant en un mar de dades, però ens morim per manca d’idees”. Sense arribar a aquesta contundència, un altre Premi Nobel, Paul Nurse, ha escrit un article d’opinió a Nature incidint en aquest mateix punt. Sembla que actualment només ens preocupem per publicar molt, i per no sortir dels corrents majoritaris de la nostra disciplina. Moltes dades, potser en excés (es podria discutir), però molt poques idees noves. Sembla que hem tornat als segles del naturalisme, on es descrivien espècies i més espècies, moltes dades, molta feina i esforç, però poques idees innovadores i trencadores. Pensem en Darwin, ¿què hauria passat si en el viatge del Beagle només s’hagués dedicat a descriure les diferents formes dels becs dels pinsans a les diferents illes, i mai no haguera pensat què volia dir tota aquella diversitat, ni proposat la seva teoria de la selecció natural com a força evolutiva?

Per què ens fa por hipotetitzar, als científics actuals? Potser és que la ciència està immersa dins un món hipercompetitiu, on és molt més important el que els altres opinen de nosaltres que el que realment fem i som. De pressa, de pressa, sempre corrent, sempre amb l’espasa de Dàmocles que si no arribem nosaltres, algú altre ho farà i ens “robarà” la incerta glòria dels resultats i els articles. La pressa no és bona companya del pensament ni la creativitat. Ens falten idees atrevides. Com bé diu Paul Nurse, el perill no són les idees, sinó les dades falses i les fake news. Les idees poden ser debatudes, argumentades i discutides. Fins i tot les que no acaben sent certes, generen molta discussió i poden aportar coneixement. En canvi, les dades i resultats falsos són nefastos, perquè fan perdre el temps als companys que intenten construir coneixement sobre fonaments inexistents, però sobretot, perquè molta gent se’ls acaba creient, generant prejudicis i malentesos i, per tant, un enorme perjudici social. Només cal que pensem en la falsedat patent sobre la relació entre les vacunes i l’autisme. Un únic estudi amb resultats manipulats i conclusions falses de fa 20 anys ha generat un gran problema social, ja que encara hi ha pares avui en dia que s’ho creuen, sense contrastar-ho.

Jo no soc important com aquests grans científics, però també penso que vivim en una societat que vol arribar massa ràpid a tot arreu. Ens manquen idees, però també ens manca temps per pensar-les. Estem al temps de les grans dades, estem immersos en el Big Data, però les dades no han de ser un objectiu per se, sinó una eina d’anàlisi. Ens manca atreviment. Per avançar en el coneixement, ens calen dades, és clar, però sobretot, ens calen més idees i més discussió científica.