El dia de Sant Jordi a Catalunya és molt més que el dia dels enamorats. És el dia en què tots comprem roses i llibres. Les roses són petons a distància; els llibres, fragments de vida. Comprem llibres per a tothom, per als qui estimem i per a nosaltres. Mentre tafanejo les parades, trobo llibres impensables i immediatament penso “aquest llibre li agradaria a tal persona”. Els llibres em recorden gent que fa temps que no veig, lectures ocultes en el temps que desempolso de l’oblit. Llibres clàssics, llibres nous, llibres lleugers, llibres punyents... A voltes, em passa el contrari, vull comprar un llibre per algú i no sé ben bé quin regalar-li; dubto perquè no acabo de trobar aquell que millor li encaixa… Regalar llibres és un acte íntim i no sempre encertem. No us penseu pas que comprar-li un llibre a la parella ha de ser fàcil. Estimar no vol dir compartir-ho tot. Sigui perquè el coneixem massa, sigui perquè tot just l’acabem de conèixer, no sempre acabem de trobar aquella història que li farà de veritat il·lusió

En teoria, si existís la parella perfecta, això no hauria de ser un problema. L’idea més estesa és que la parella perfecta encaixa perfectament amb el que som, coneix els nostres gustos i costums –fins i tot aquells més amagats– i pot predir les nostres respostes. Com que és perfecta, ens estimarà sempre, independentment de les nostres debilitats i defectes, i ens suportarà a pesar de les nostres virtuts (tots sabem que hi ha virtuts que fan la convivència molt difícil). La meva àvia deia que “Cada tupí té la seva tapadora”, però aquesta metàfora no demana que hi hagi una parella perfecta, només proposa que cada persona pot trobar un company o companya amb qui s’hi pugui entendre.  Però ens ho podríem plantejar, ni que sigui amb interès científic. Existeix la parella perfecta?

La científica protagonista del llibre “The One” (ara una sèrie) creu que, genèticament, existeix una persona en el món que és la nostra parella perfecta, aquella persona de la qual ens enamorarem sense poder decidir, sense remei, sense límits i sense control. La història és un thriller psicològic amb diverses trames enllaçades, però la qüestió de fons és intrigant. És evident que els humans seleccionem a la nostra parella, sigui pels condicionaments socials o culturals, però existeix l’enamorament genètic?

Hi ha treballs dels anys 90 que investigaven aquesta qüestió. Hi ha moltes espècies que seleccionen les seves parelles i no s’encreuen de forma indiscriminada. La selecció sexual (he escrit diversos articles sobre aquest tema) porta a la competició entre mascles (plomatge més vistós, cornamenta més pesada i poderosa… ) perquè la femella triï entre els mascles guanyadors. Tota aquesta parafernàlia d’adorn està determinada genèticament. Per tant, s’han seleccionat variants genètiques que permeten als mascles desenvolupar aproximacions de festeig més exitoses. Però hi ha altres estratègies diferents i més subtils. Algunes espècies de peixos, rèptils, aus, i ratolins escullen encreuar-se amb aquelles parelles que són més divergents genèticament. Això comporta que s’eviti la consanguinitat i que la descendència tingui majors probabilitats de sobreviure (com també he explicat en un altre article). Treballs dels anys 90 conclouen que la selecció natural ha portat a fixar un comportament en aquestes espècies, de forma que busquen encreuar-se amb parelles amb les quals no comparteixin antígens d’histocompatibilitat. Els antígens d’histocompatibilitat són proteïnes exposades a les membranes de les nostres cèl·lules que ens permeten reconèixer si els teixits són nostres o d’un altre individu. Són com l’usuari i la paraula de pas. Si ets dels nostres, comparteixes els mateixos antígens i si no ho ets, no els comparteixes. En aquest últim cas, el nostre sistema immunitari desencadena una resposta de rebuig i destrucció d’aquest teixit intrús. Aquesta és la raó per la qual, quan es fan trasplantaments d’òrgans, s’ha de comprovar prèviament si el donant és genèticament compatible, és a dir, si comparteix les mateixes variants dels antígens d’histocompatibilitat, per tal que no sigui rebutjat per la persona receptora. Els antígens d’histocompatibilitat també intervenen en la producció i percepció de l’olor corporal i per tant, aquestes espècies “oloren” a les parelles per saber distingir i triar aquelles que són més diferents genèticament.

A partir d’aquests resultats, Wedekind va intentar comprovar si els humans també triàvem la parella genèticament més diferent, almenys, pel que fa als antígens d’histocompatibilitat. Així que va escollir un grup de nois i noies joves de 18 a 25 anys, estudiants universitaris a Londres (en teoria, en edat de poder sentir més fortament aquesta atracció genètica  més “feromònica” i menys condicionada per altres factors socials). Els va fer un test genètic per als antígens d’histocompatibilitat i en paral·lel, els va fer portar i suar una mateixa samarreta durant dos dies, sense sabons ni perfums, sense fumar ni menjar condiments de sabor intens, per no condicionar la suor i que fos el més similar possible a l’olor natural de la pell de cadascun dels participants. Aquestes samarretes les va posar en capses i a una certa distància unes de les altres per a no confondre olors. Llavors feia entrar les noies una a una, perquè triessin quina samarreta els semblava més atractiva, i el mateix va fer amb els nois. El resultat és que entre els nois no va trobar cap correlació genètica, mentre que les noies mostraven una tendència a triar les samarretes dels nois amb els quals compartien menys variants dels gens d’histocompatibilitat, és a dir, més divergents genèticament, almenys, per aquests gens, sempre i quan no estiguessin prenent anticonceptius. Cal dir, però, que la mostra era molt petita i el coneixement sobre el genoma humà, encara molt minso. Experiments posteriors d’altres grups han trobat resultats contraposats. Però a més, quan s’han pogut analitzar molts més gens amb tècniques més exhaustives, no s’ha trobat cap relació genètica evident. I dic evident, perquè els humans seleccionem les parelles pel seu fenotip (pel seu aspecte, caràcter i altres atributs), que estan determinats pels gens, però també per l’ambient. La relació és complexa i s’hi afegeixen condicionants culturals i socials, que intervenen, i molt, en les nostres decisions comportamentals.

No podem simplificar a un únic gen (o a uns pocs gens) la nostra selecció de parella, i totes les empreses que ofereixen cercar la parella genètica perfecta, sorgeixen i...  desapareixen. De moment, no els auguro cap èxit. Actualment, i de forma inversa, hi ha empreses que s’ofereixen a descartar parelles potencials per tal d’evitar tenir fills amb malalties hereditàries greus. En aquesta espècie de Tinder genètic, no se’ns mostren els contactes de les persones amb les quals compartim mutacions en gens que causen malalties genètiques. Cal veure quina acceptació social tindran, però almenys, no ofereixen la parella genètica perfecta, ni tampoc no asseguren l’enamorament instantani. Pel que sabem, no existeix l’enamorament genètic.