Els nens petits són molt curiosos, i com més saben, més volen saber. Les seves ments uneixen idees i conceptes de forma sorprenent i ens fan les preguntes més inesperades, que, molts cops, els adults no sabem respondre. Quan el meu fill era menut, com a molta altra canalla, li fascinaven els dinosaures. A casa, miràvem llibres il·lustrats, vídeos amb recreacions realistes i teníem un munt de figuretes diferents de tots els tipus de dinosaures. Un dia que estava constipat i s’havia quedat a casa, amb tos i mocs, em va preguntar si els dinosaures també es constipaven i tossien com ell. Us imagineu un tiranosaure traient mocs per aquells narius? O com seria l’esternut o la tos d’un diplodoc, amb un coll de més de 4 metres de llarg? Us ben dic que em vaig quedar amb els ulls ―i la ment― en blanc. Li vaig dir que ho buscaria, perquè no ho sabia. Com a biòloga, em vaig posar a repassar el que havia estudiat, però no vaig saber trobar la resposta. Com a científica, no em vaig atrevir a donar-li una resposta no fonamentada, així que li vaig haver de respondre que no ho sabíem perquè els dinosaures s’havien extingit i no ho podíem comprovar mirant els fòssils que quedaven. Doncs bé, si ara em fes la pregunta, ja tindria la resposta. Sí, els dinosaures tossien, moquejaven i tenien febre igual, igual, que ens passa a nosaltres. I ara, em podeu preguntar, com ho sabem?
La història comença a un museu de ciències naturals de Montana, on exposen magnífics esquelets de dinosaures, extrets de jaciments de fòssils de la zona. Com ens passa a molts de nosaltres, que posem nom als animals que ens importen, els seus fòssils principals tenen noms. La Dolly és un fòssil de la família dels diplodocus, de l’època juràssica (150 milions d’anys), descobert fa 30 anys. Doncs bé, en analitzar i estudiar les restes amb cura, el director del museu va observar unes excrescències en forma de floreta de bròquil a les vèrtebres dorsals, però què eren? Va fer una foto molt detallada i va demanar a altres científics per xarxes socials què és el que creien que podia ser aquella anomalia. De seguida va rebre respostes coincidents d’altres científics que li indicaven que aquells flocs de bròquil eren molt similars a l’aerosaculitis als ossos pneumàtics que presenten les aus amb infeccions respiratòries per fongs. Ara em permetreu que us faci una breu explicació de per què les aus poden volar. Entre altres adaptacions, els ossos de les aus són més lleugers (no són tan densos perquè són pneumàtics, són com un enreixat ossi amb bombolles d’aire), i tenen sacs d’aire adjunts al pulmó i enganxats a les costelles, que, quan estan plens d’aire, fan de globus i alleugeren el seu volum. Doncs aquests dinosaures també tenen aquest tipus de respiració similar a les aus, en la qual els ossos del coll i la caixa toràcica estan associats al sistema de respiració. De fet, com que dinosaures i aus comparteixen un origen filogenètic comú, té sentit que també comparteixin un sistema respiratori similar, i també té sentit que puguin tenir infeccions i alteracions patològiques similars.
Els dinosaures tossien, moquejaven i tenien febre igual, igual, que ens passa a nosaltres
Tanmateix, els científics que han descrit aquesta alteració patològica van més enllà i fan una anàlisi exhaustiva de totes les possibles causes d’aquesta malformació òssia, des del càncer a diversos tipus d’infeccions. Arriben a la conclusió que el més probable és que la Dolly (el nom de catàleg del fòssil és MOR7029) estigués infectada per Aspergillus, un fong que es troba en els aiguamolls i terrenys pantanosos on vivia aquesta espècie de dinosaure, que genera infeccions respiratòries greus en aus i que causa exactament aquest tipus de lesions en els ossos pneumàtics associats als sacs aeris. L’aspergil·losi genera malestar general, febre, tos, esternuts i molts mocs, i pot conduir a la pèrdua de pes i a la mort. Així que podríem hipotetitzar que molt probablement la Dolly va ser víctima d’aquesta infecció i, potser per això, va morir enmig d’una zona pantanosa i s’han conservat les seves restes com a fòssil, i avui dia les podem estudiar. Us adjunto una imatge que els autors d’aquest treball presenten, perquè pugueu comprendre una mica millor l’anatomia dels diplodocs. I ara, imagineu-vos l’efecte fuet d’un atac de tos amb aquest coll, pobra Dolly!
Imatge extreta de Woodruff et al., 2022 (dibuix de Francisco Bruñén Alfaro), comparant la mida d’un humà (els autors comenten que la forma humana és la del Dr. Anthony Fauci, de 1,70 m, epidemiòleg molt conegut arran de la pandèmia de la covid-19) amb la de la Dolly (fòssil MOR7029). Fixeu-vos en el recorregut dels agents infecciosos (com ara Aspergillus), que arriben per l’aire al pulmó (en blau fosc, darrere les costelles anteriors) i com d’allí es reparteix als sacs d’aire i als diverticles pneumàtics de les vèrtebres (en blau cel).
Però encara no he acabat amb la comparativa entre els animals que fascinen menuts i grans. En un article molt recent, també es troben evidències que els pterosaures (els primers vertebrats voladors i amb ales) vomitaven. Evidentment, no els hem vist vomitar, però s’han trobat unes restes fòssils del juràssic a la Xina molt ben conservades, d’un pterosaure adult i un de jove. Al costat s’hi distingeixen emetòlits (fòssils de vòmit). Les restes fòssils del que han menjat els animals poden ser copròlits (fòssils de caca), i llavors han passat per tot el tub digestiu, o bé l’animal expulsa el que ha menjat en forma de vòmit o regurgitació. Sabem que molts vertebrats actuals poden regurgitar les restes d’animals que no són digeribles, com ara les egagròpiles (boles de pèl i ossos de petits rosegadors, que expulsen algunes aus, com ara els mussols i les òlibes). De fet, és un fenomen comú i hi ha moltes aus que tenen un estómac amb dues cambres, una cambra que té moviments antiperistàltics molt potents i permet expulsar per la boca les boles de restes no digeribles, i una altra cambra digestiva, amb moviments peristàltics, els que impulsen el bol alimentari cap a l’intestí. Els investigadors demostren que aquestes boles fossilitzades al costat del bec dels animals contenen escates de peix, per la qual cosa aquests pterosaures eren piscívors. A més, estudiant fòssils de peixos del mateix jaciment i datats d’una època similar, poden inferir si les escates (molt ben conservades) són de la zona anterior o posterior del peix i, fins i tot, quina mida feia el peix. No és d’estranyar que el pterosaure adult mengés un peix més voluminós que el jove pterosaure. Curiosament, els investigadors arriben a la conclusió que els animals van morir poc després de vomitar/regurgitar aquestes restes. Em sembla molt curiós que ambdós animals tinguin al costat emetòlits amb escates similars i tots dos morissin poc després de vomitar-les. Seria plausible pensar que el peix fos verinós o estigués infectat i fos tòxic? Podríem estar davant d’una intoxicació alimentària? Potser aquesta pregunta serà abordada en un estudi posterior.
En tot cas, si els vostres nens, a casa o l’escola, us pregunten si els dinosaures tossien o si els pterosaures vomitaven, ara ja teniu la resposta!