Als humans ens agrada parlar. Bé, de fet, el que ens agrada és conversar. Una de les coses que més vàrem trobar a faltar a la pandèmia era mantenir una conversa, curta o llarga, amb els veïns, amb la gent que ens creuem a l’ascensor, amb els companys de feina, amb la família. Confinats, i aïllats del contacte. Quan una persona viu sola, pot sentir-se aïllada, i sabem que parlar amb una interfície de computadora no substitueix ni de bon tros la conversa ―sigui insignificant o profunda― que exercim entre humans. Parlem per entretenir-nos, per comprar o per vendre, per fer amics, per no sentir-nos sols, per demostrar que ens estimem, per teixir un vincle emocional. La conversació és una activitat humana universal, ubíqua i comú. Tan comú que quan entrem en una sala on hi ha gent, en un bar o en un pati d’escola, ens estranyaria molt no sentir el rum-rum de les converses. Els humans conversem, som parladors de mena, uns més que altres. I ho fem molt bé, tot i que és una activitat fruit de moltíssimes accions, entre elles accions cognitives i sensorials a diversos nivells, i d’una coordinació motora exquisida. Ho fem tan bé que només ens n’adonem quan no parlem.
La conversa és una activitat social i, per tant, objecte d’estudi a diferents disciplines. En general, s’estudia el motiu o la qualitat de la conversa, però rarament s’estudia en quin moment s’acaba una conversa iniciada. De vegades, les converses acaben per factors externs, per exemple, quan un ascensor arriba al pis d’un dels ocupants o un tren arriba a l’estació. Tanmateix, quan no hi ha factors externs, creieu que acabem les converses quan les donem per tancades? Si la conversa té un objectiu clar, hauríem d’acabar-la quan aquest objectiu s’aconsegueix, però… és realment així?, quins condicionants determinen aquest final? Aquesta pregunta se l’han formulat un grup de psicòlegs nord-americans i l’han intentat respondre amb l’estudi de quasi mil converses duals (entre dues persones). Els resultats de l’estudi són molt sorprenents.
En primer lloc, podríem pensar que la conversa s’acaba quan les persones implicades ho decideixen, però, ho decideixen les dues o quina de les dues ho decideix? Si la conversa té un propòsit, semblaria lògic que la conversa s’acabi quan almenys una de les dues persones consideri que ja ha complert aquest fi. Tanmateix, les converses no sempre tenen el mateix objectiu per a tots dos “conversants” i, de fet, els investigadors arriben a la conclusió que, pel que fa a la duració de les converses, no hi ha coordinació. Per copsar una mica la magnitud de la tragèdia, imagineu que sou dues amigues que quedeu per demanar menjar, a una li agrada el menjar mexicà i a l’altra li agrada el sushi. El normal és que ho parlin entre elles i vegin de posar-se d’acord. És un problema de coordinació. Per posar-se d’acord, han de comunicar els seus desitjos i, llavors, anar-ho parlant o pactant (per exemple, una setmana es fa el que vol una i l’altra setmana, el que vol la segona), però tots sabem que no tothom comunica realment el que vol. Imagineu-vos que cap de les dues s’atreveixi a dir realment el que li agrada, per por d’escollir malament o per no voler imposar els seus desitjos. Encara que no sigui molt habitual, tots coneixem persones que semblen indecises, no tant perquè realment ho siguin, sinó perquè no manifesten clarament el que volen. És impossible coordinar-se si no hi ha comunicació en les dues direccions. Aquesta situació sol acabar malament, o una de les dues s’imposa sempre, o poden acabar menjant hamburguesa i patates fregides, quan cap de les dues volia aquest menjar!
Els humans no tenim clar quan hem d’acabar les converses. Les convencions socials fan que pequem d’excessivament prudents
Doncs resulta que en la duració de les converses, l’efecte de descoordinació és molt freqüent, perquè les convencions socials fan que no sigui acceptable tallar una conversa i es consideri de mala educació deixar a una altra persona amb la paraula a la boca. Intentem endevinar les intencions de l’altre “conversant” mitjançant la mirada, la gestualitat o el to de veu, però, és clar, allarguem o escurcem minuts enmig de la descoordinació de la no-comunicació. Fins i tot, busquem subterfugis externs per poder acabar-la sense sentir-nos malament (amb frases molt similars a “em-sap-greu-però-tinc-pressa” o “t’he-de-deixar-que-he-quedat-ara”). Els investigadors han fet diversos estudis complementaris, dels quals us destaco un primer estudi que analitza les converses duals de 806 participants amb persones que ja coneixien abans de l’estudi (amics, parella o familiars). De mitjana, les respostes mostren que els participants haguessin volgut allargar les converses quasi dos minuts més del que havien durat, tot i que aquest valor és enganyós: quan es fa una mitjana, els valors positius (temps més llarg de conversa) es compensen amb els negatius (temps més curt de conversa). La realitat és que hi havia un decalatge quasi de 7 minuts entre la durada real de la conversa i la durada que el participant pensava que hauria sigut la durada correcta. De fet, la meitat de la gent preguntada creia que s’hauria d’haver allargat o escurçat la conversa més d’un terç de la durada total. Tanmateix, en aquest estudi només es tenia en compte l’opinió d’un “conversant” (el que havia respost a l’enquesta) i potser en la conversa s’havia imposat la decisió de l’altre participant.
A continuació, en un segon estudi, els investigadors analitzen converses realitzades al laboratori, unint a l’atzar dues persones desconegudes. Els donaven un mínim d’un minut i un màxim d’una hora. I després els entrevistaven per separat per veure què opinaven de la durada de la mateixa conversa. En aquest estudi, els resultats són més complets, perquè a més dels valors mitjana, també es compara el grau de concordança entre els dos conversants, i si algun d’ells (o cap) està satisfet de la durada de la seva conversa. Segons aquests estudis, la majoria de converses no van acabar quan ho volien els dos participants. Quasi la meitat dels “conversants” pensava que la conversa havia d’acabar abans del que ho va fer, en un 29,3% de les converses va decidir un dels “conversants” quan posar-hi el punt final, i en un 10% de les converses els dos participants creien que potser va acabar abans del que volien.
En resum, els humans no tenim clar quan hem d’acabar les converses. Les convencions socials fan que pequem d’excessivament prudents ―per no resultar pesats o per no menystenir l’altre conversant― i no ens preguntem mútuament quan i com volem acabar-la. La majoria de nosaltres quedem poc satisfets de la duració de la conversa, amb una diferència de durada substancial entre el que haguéssim volgut i la durada real, tant sigui per excés com per manca de temps. Per rematar el tema, segurament, només la gent que parla amb les interfícies d’ordinador acaba la conversa realment en el moment que la vol acabar, perquè, en realitat, no és una conversa entre iguals. El dia en què les convencions socials també determinin la llargada d’una conversa amb l’Alexa, Siri o similar, o els ordinadors posin punt final a les nostres converses, llavors sí que ens ho haurem de replantejar tot…