A casa tenim un gosset petit, es passa el dia tranquil dormint, fins que arribem a casa i, llavors, tot són festes. Tanmateix, no li agrada la gent forana, i si ve gent a casa, té dues actituds molt diferents: o els defuig i s’amaga o els ataca. Encara no hem arribat a esbrinar quin és el motiu d’aquesta diferència tan gran en la seva actitud. Tots els que tenim gossos ens podem fer la pregunta “com és el nostre gos?” i les respostes segurament serien molt variades. Ens podem preguntar si el comportament i caràcter del gos és genètic o més aviat producte de l’ambient. La resposta és molt similar a la que donaríem pel comportament humà, hi ha un component genètic important modulat per l’experiència i l’educació. De fet, els veterinaris usen medicaments humans (adaptats en la seva dosi i administració) per tractar diferents afeccions comportamentals canines, com ara la depressió.
Els humans convivim amb el gos des de fa més de 10.000 anys. El vam domesticar per aprofitar les seves habilitats com a caçador i la capacitat per a l’obediència i sentiment de pertinença i afecte pels qui considera membres del seu grup natural. Aquest procés de domesticació no devia afavorir la capacitat de cooperació d’igual a igual, sinó probablement el sentiment de dominància de l’humà sobre l’animal. Hi ha estudis que apunten que els llops comparteixen més sentiments cooperatius amb la seva llopada, mentre que els gossos solen establir jerarquies. En tot cas, durant la història conjunta d’humans i gossos, els gossos s’han encreuat lliurement i els humans, molt probablement, han anat seleccionant els cadells que tenien les característiques més apreciades, com ara ser un membre lleial del grup, un bon guardià o caçador i un company ajudant i fiable. Les races que avui dia definim com a “pures” són fruit de la intervenció humana durant els últims 160-200 anys, des de l’època victoriana, en què la noblesa volia animals de companyia que sorprenguessin o sobresortissin per unes característiques molt pintoresques o diferents de les altres mascotes, ja fos per la coloració i el patró del pelatge, la mirada, la forma de les orelles o del musell, la seva alçària o altres trets morfològics. Fent encreuaments i més encreuaments (molts d’ells consanguinis per anar seleccionant característiques genètiques recessives), els humans hem establert més de 200 races de gossos, tan diversos com un chihuahua o un pastor alemany. Per tant, les races pures són producte de la manipulació i selecció genètica humanes, que els ha triat bàsicament per les seves característiques externes. Tot i això, a l’estètica animal li unim característiques de comportament, i diem que una determinada raça és independent, assertiva i juganera, mentre una altra és més tranquil·la i afectuosa, i una altra, més nerviosa i antisocial. Ens podem preguntar fins a quin punt són certes aquestes afirmacions genèriques sobre el comportament de les diferents races de gossos.
Hi ha diversos treballs sobre la genètica dels gossos i les seves característiques de comportament, i un d’ells acaba de ser publicat i és la portada a la revista Science d’aquesta setmana, però abans d’entrar a descriure-us què analitzen i conclouen, voldria fer una reflexió general. La gran majoria de gossos que hi ha en el món no són races pures. Torno a insistir en una qüestió que tots els que hem estat al camp sabem, i és que els gossos, ni que siguin membres d’una família i tinguin amos, solen córrer lliures, les femelles i mascles obeeixen a les seves hormones i no esperen que els humans els diguem amb qui s’han d’encreuar. Per tant, estudiar la relació entre diferents tipus de gossos i la genètica del comportament no deixa de ser un estudi genètic interessant per identificar gens rellevants per alguna característica concreta, però difícilment podrà explicar com es relaciona el comportament individual d’un gos amb la gran variabilitat genètica dels gossos en general, ni amb l’impacte que l’ambient té sobre aquest comportament concret.
Dit això, els investigadors parteixen d’un gran projecte de ciència ciutadana dels Estats Units anomenat Darwin’s Ark (l’Arca de Darwin), en què són els mateixos amos dels gossos els que proporcionen les dades comportamentals i la mostra genètica per ser seqüenciada i estudiada. Els registres contenen més de 18.000 gossos, però les mostres de DNA a analitzar (extretes de forma no invasiva) no són obtingudes a l’atzar, ni l’estudi està dissenyat per cobrir la màxima diversitat genètica. Penseu que al voltant del 50% dels genomes analitzats són de raça pura, una quarta part són híbrids descendents de dues o més races pures, i la resta són gossos que els investigadors anomenen “del camp” (és a dir, sense ascendència genètica coneguda). L’avaluació del comportament de cada gos la fa l’amo o ama del gos corresponent, que respon un qüestionari bàsic de 100 preguntes sobre diverses accions i respostes del gos a diversos estímuls, així com fa una descripció descriptiva del gos mitjançant adjectius, de forma totalment subjectiva. L’anàlisi genètica es realitza tant mitjançant seqüenciació de tot el genoma de 2.115 gossos de fins a 128 races diferents, com pel genotipat de posicions concretes del DNA (SNPs) en un miler d’animals més, que els permet definir 11 regions cromosòmiques rellevants per al comportament caní. La conclusió principal és que el comportament és heretable (25% aproximadament d’heretabilitat), però que només s’associa un 9% de les característiques comportamentals assignades a cadascuna de les races, mentre que les característiques físiques sí que tenen una alta correlació amb cada raça concreta. Els autors conclouen que no es poden escollir animals d’una determinada raça esperant que tinguin un comportament definit pel fet de ser d’aquella raça i no d’una altra (fins i tot han creat una pàgina web per explicar-ho). Tanmateix, el comportament dels gossos té una base genètica i en un article passat us vaig comentar la identificació d’un gen implicat en el comportament “superamistós” dels gossos.
Honestament, crec que tots aquests treballs són encara força preliminars perquè no tenen prou potència d’anàlisi i no permeten obtenir conclusions clares. És evident que si seleccionen una raça pura fent encreuaments consanguinis, les característiques que estem seleccionant són bàsicament genètiques, siguin determinades per un únic gen (herència mendeliana) o siguin determinades per molts gens de forma quantitativa. Això és el que passa amb les característiques físiques. D’altra banda, el comportament és molt més complex i està determinat per molts factors genètics diferents, que a més, són modulats per factors ambientals. Com succeeix en els estudis de comportament en humans, a menys que no tinguem mostres de desenes de milers d’individus, difícilment podrem trobar aquests gens i les variants genètiques que incideixen de forma important en el comportament. Per acabar-ho d’adobar, l’avaluació comportamental subjectiva dels amos dels gossos afegeix elements de variabilitat molt gran que poden distorsionar l’anàlisi.
Així que la meva conclusió de tot plegat és que es tracta d’un estudi interessant i té molt mèrit perquè deriva d’un projecte ciutadà, però que científicament parlant, si parlem de comportament i genètica, per arribar a conclusions importants encara falten dades de molts més individus, cal un millor disseny per escollir les mostres, que han de tenir una major diversitat genètica, i s’ha d’implementar una avaluació del comportament molt més objectiva.