Quan jo era nena, van fer furor una mena de tatuatges temporals, amb figures dels dibuixos animats, que es deien calcomanies. Les figures estaven pintades amb colors brillants sobre un material plàstic molt prim el qual estava enganxat sobre un paper. Posaves sobre el lloc desitjat del cos el paper, de forma que la calcomania toqués directament la pell, i llavors mullaves molt el paper i pressionaves suaument, perquè es transferís la figura i s’adherís a la pell. Aquesta moda passatgera, però, ha anat tornant i els meus fills, quan eren més petits, també es van apuntar a la moda dels tatuatges temporals i, en solidaritat amb ells, van fer que em “decorés” amb algun d’aquells tattoos, bastant macarrònics, per cert. Els tatuatges, les pintures de guerra i les pintures cosmètiques deuen lligar amb algun sentiment o compulsió ancestral, perquè el gust per la decoració de la pell humana és inherent a totes les cultures. A part del fet que el maquillatge, sobretot el femení, s’estén per totes les capes socials, si ens centrem en els tatuatges, hi ha dades que mostren que el 40% dels millennials porten algun tatuatge en alguna regió del cos.

Doncs bé, imagineu-vos que el tatuatge temporal no és només estètic, sinó que és funcional i actua com a biosensor per a controlar la nostra salut o com a interfície de connexió amb el nostre mòbil. ¿I si en lloc de fixar una calcomania amb tintes de colors, transferim sobre la pell una primíssima xarxa metàl·lica conductora, com si fos un braçalet d’or, talment com una joia amb un disseny innovador o una peça de blonda delicada? Podem pensar en un braçalet, però també en esmalt d’ungles, maquillatge conductor o, fins i tot, pestanyes postisses, tot funcionant com a biosensors del nostre estat corporal. No és imaginació, sinó que ja és realitat, tot i que només existeixen com a prototips. Tal com s’explica molt bé en un article publicat a PNAS, en el qual es relata la història d’alguns d’aquests tatuatges efímers, que poden durar des d’un dia a un cert temps.

Fer tatuatges que continguin circuits alhora que resultin estèticament tan macos com veritables joies

Els laboratoris del Massachussets Institute of Technology (MIT) juntament amb Microsoft Research estan fent un projecte anomenat DuoSkin, en el qual es busca un producte fet de materials biocompatibles i bons conductors (per exemple, una fulla de pa d’or, bon conductor d’electricitat i extremadament mal·leable, que permet fer làmines finíssimes), amb els quals fer tatuatges que continguin circuits alhora que resultin estèticament tan macos com veritables joies. Amb l’ajut d’un bon software de disseny, una impressora de tinta i una base adient, es poden generar sensors i circuits que cada dia podrien canviar de forma però no de tasca, per exemple, podrien ser un trackpad, que ens permetrien apujar el volum de la música que estem escoltant pel mòbil o pagar una factura. Fins i tot, se li podrien connectar LED que canviessin el color de la joia i ens il·luminessin, i a la nit no ens caldria anar a les palpentes per trobar l’interruptor de la llum. Posats a imaginar, ara que sabem que els espies estan per tot arreu, amb un petit toc a la polsera del canell o amb una caiguda d’ulls de les pestanyes postisses, fer una foto, gravar una conversa, transmetre ordres o missatges a mòbils receptors, o inhibir els senyals de wifi i de telefonia, o activar qualsevol aparell que pugui respondre, connectar-se o encendre’s a un senyal... tota una juguesca impensable d’espies i contra espies. Per fer-ne una pel·lícula.

Evidentment que es poden fer servir com a elèctrodes mínims i precisos, que sense gens de volum i directament aplicats sobre la zona on es desitja, permeten fer la gravació d’electrocardiogrames, electroencefalogrames o electromiogrames, la qual cosa permetria gravar a temps real, fàcilment i sense el problema de l’embalum o rigidesa dels elèctrodes actuals, diferents situacions clíniques, com ara malalties neuromusculars, o de dany a la medul·la i la possible recuperació, però també la resposta neurològica davant certes situacions o estímuls, per exemple, els atacs de migranya, els brots de psicosi o esquizofrènia, l’entrenament, l’aprenentatge o el joc. Prims i quasi invisibles, permeten fins i tot el creixement de cabell a través seu.

Podrien mesurar l’estat d’hidratació o deshidratació dels pacients, l’efecte de certs medicaments de forma precisa i continua, sense necessitat de recórrer a les anàlisis de sang diàries

Altres investigadors pensen en aplicacions de control de l’estat de salut per a aquests tatuatges temporals, per exemple al projecte del MIT anomenat DermalAbyss s’estan cercant materials sensibles a la concentració de sodi o de sucre, i que canviïn de color segons la temperatura corporal, la quantitat de suor o de la concentració de glucosa en sang. Imagineu-vos quina manera menys intrusiva de mesurar la concentració de sucre per a un diabètic, que ho podria estar controlant contínuament durant tot el dia, sense necessitat de punxar-se. O per als esportistes, que podrien estar mesurant el seu estat fisiològic igual que ho fan ara amb un rellotge intel·ligent o amb aparells de mesura, però que d’aquesta manera ho podrien fer més precisament (la mesura seria directa des de l’epidermis) de forma continuada i sense cap impediment de moviment. O per als pares de nadons i infants, que podrien estar tranquils mesurant directament pel canvi de color si la criatura té febre o si l’antipirètic està fent efecte. O per als que estan en tractament de des-addicció, poder controlar les concentracions d’alcohol o d’altres drogues en sang. O per als metges i infermeres, que podrien estar monitorant l’estat metabòlic o persones que cuiden malalts, que podrien mesurar l’estat d’hidratació o deshidratació dels pacients, l’efecte de certs medicaments de forma precisa i continua, sense necessitat de recórrer a les anàlisis de sang diàries. Quan entréssim a l’hospital, en lloc de posar-nos una polsera d’identificació, directament ens imprimirien la nostra calcomania particular que, a més d’identificar-nos, ens faria un seguiment precís i digitalitzat mentre estiguéssim internats...

Podeu anar pensant i imaginant noves aplicacions, perquè encara no ho hem vist tot. I això per no parlar de totes les qüestions bioètiques i ètiques que implica tenir moltes de les nostres dades més íntimes, monitorades de forma continuada, en l’èter de les connexions amb una interfície que mesura les nostres respostes més íntimes (s’accelera el nostre cor quan veiem alguna persona, suem quan diem alguna mentida, pugen o baixen hormones o neurotransmissors en determinades situacions...). Qui pot “piratejar” a partir del nostre “maquillatge” o les nostres “polseres” intel·ligents què fem o com ens sentim? Qui tindria el dret a usar aquestes dades nostres, tan personals i intransferibles, com qui s’arroga el dret d’usar els continguts dels nostres missatges de Whatsapp, Twitter o mail, o les nostres imatges d’Instagram i els nostres “agrada/no agrada” de Facebook?

Penso que aquestes calcomanies, aquests tatuatges temporals, són més que una joia o un caprici tecnològic nou, són una invenció molt útil però que poden canviar la nostra manera d’interaccionar amb el món i entre nosaltres. Al temps.