L'últim divendres de setembre se celebra la Nit Europea de la Ciència. Aquesta setmana, milers d'activitats s'han programat arreu d'Europa amb la fi que els científics presentessin els resultats de la seva recerca al públic general interessat. A casa nostra, moltes universitats i institucions de recerca s'hi han implicat, com ara la Universitat de Barcelona (que ha programat Cafès científics). M'agradaria pensar que alguns de vosaltres, lectors, heu vingut a compartir algunes d'aquestes estones en algun local, petit o gran, amb els científics i investigadors que intentem transmetre un tastet d'allò que fem als laboratoris i als nostres departaments.
També us he d'admetre que, com a científica, em satisfà fer-vos partícips de la nostra recerca. Com a professora, em repta explicar-vos en què invertim el temps al laboratori o a l'escriptori davant l'ordinador, analitzant i escrivint. Com a persona, ho he de confessar, em dóna una mica de vertigen tot plegat.
Voldria que sabéssiu que aquesta tasca de disseminació de coneixement a la societat, tot i ser molt important, és totalment voluntària. No sempre podem tocar la tecla per atreure l'atenció de qui ens escolta, ni se'ns acut com fer fàcil allò que és complex. Així que espero que ens mireu amb bons ulls si no aconseguim connectar del tot amb vosaltres. No som perfectes, ningú no ho és.
No sé si us heu plantejat mai seriosament parlar en públic. Jo ja us puc ben dir que tots els públics són exigents en aspectes diferents, i aquesta exigència no depèn ni s'esmorteeix amb l'edat. En el meu cas, davant de cada xerrada, mil preguntes em venen al cap. Què he d'explicar? Quins són els missatges que vull transmetre perquè la gent se'ls emporti a casa? Quina és la millor manera d'arribar a les ments i trucar als cors de qui m'escolta? Perquè ja ens podem deixar d'històries, al final, els humans som extremadament sensibles a molts senyals subliminars i, finalment, el que aprenem i el que se'ns queda gravat no té tant a veure amb la insistència amb la qual se'ns parla, sinó amb la curiositat que ens desperta i la satisfacció que ens genera saber alguna cosa més. És una difícil combinació entre transmetre coneixement, emocionar, i plantejar noves preguntes i qüestions.
No us penseu pas que una audiència qualificada de no especialista, és a dir, qualsevol persona de la nostra societat, és més fàcil de convèncer. En el que concerneix la ciència, la meva experiència és que qui ens escolta sol ser crític. Cal desenvolupar els arguments científics per tal de donar suport i consistència a les nostres afirmacions. Un format relativament informal permet l'intercanvi i el debat d'opinions que, segons el meu parer, sol ser molt enriquidor perquè ens treu de la zona de confort (col·legues i altres persones afins del nostre camp) i ens obliga a esmolar la intel·ligència per a trobar símils i presentar arguments ben filats per a enfortir la nostra presentació.
Estic contenta perquè en dos dies he participat en dues d'aquestes xerrades-cafè. Diferents llocs, diferents perfils d'audiència, activitats igualment satisfactòries. Com que divendres hi havia convocada una vaga global per conscienciar sobre l'emergència climàtica (un problema que ens afecta de ple a tots), la Facultat de Biologia va decidir programar l' activitat de la Nit europea de la ciència a dijous, "Malalties Rares" i "Ciència Ciutadana". Va venir poca gent de fora de la universitat, però el bar estava ple de cares conegudes, de les que et creues cada dia pels passadissos, companys d'altres departaments i alguns alumnes. La pressió per fer-ho bé va incrementar una mica. Fins i tot, algú que va assistir-hi, va escriure a les xarxes socials: "Cafè en una mà i en l'altra paper i bolígraf...", una expressió amable i suggerent en un entorn relativament reduït, que es pot contraposar a la coneguda "Llum i taquígrafs...", que tant s'ha emprat per a exigir ser el focus d'atenció i de la premsa mediàtica.
¿Hem canviat d'idea sobre la joventut i l'envelliment durant la història? ¿Què hem considerat ser "vell" o "jove" en altres èpoques? ¿Existeixen requeriments nutritius específics en edats avançades? ¿Per què hi ha persones que no presenten un declivi cognitiu amb l'edat? ¿Podrem trobar estratègies per aturar l'envelliment mental? ¿Estem determinats genèticament per a envellir i morir? ¿Hi ha diferències de gènere respecte a l'envelliment? Totes aquestes qüestions es van plantejar a la xerrada-cafè organitzada pels instituts de recerca de la UB a l'edifici històric, al bell centre de Barcelona. Estava ple de gent del carrer, cafè a les mans i cares desconegudes. Un repte diferent, amb un debat enriquidor. Em quedo amb la sensació de cares atentes i mirades amb ganes de saber-ne més.
Posats a triar, em penso que prefereixo el cafè i el boli a la llum i els taquígrafs.