En general, crec que tots podríem coincidir en el fet que ens agrada tenir la casa neta i que intentem arreglar els objectes trencats. Ens molesta trobar que algun endoll no funciona, o que l'armari de la cuina té plats escantellats, i intentem posar-hi remei. Si una bombeta es fon, en comprem una altra; si el vidre d'una finestra s'esberla, el canviem de seguida; si la rentadora deixa de funcionar, intentem esbrinar si es pot arreglar o si cal escurar-se la butxaca i adquirir-ne una de nova. No crec que qüestionem la necessitat de manteniment d'una casa, d'un cotxe o de qualsevol aparell. Un bon manteniment és essencial.

Doncs bé, les nostres cèl·lules també tenen mecanismes de manteniment. De fet, en tenim tota una col·lecció, particularment centrats en el manteniment de la integritat de la informació genètica. I com és això? El nostre ADN conté les instruccions genètiques que determinen com són les nostres proteïnes i quines funcions executaran; com les nostres cèl·lules responen als estímuls interns i als externs de l'ambient, i, també, quina informació genètica passarem a la nostra descendència. La informació que hi ha en l'ADN és tan important per als éssers vius (ergo, per a nosaltres) que, evolutivament, s'han seleccionat a favor proteïnes que copien l'ADN quasi sense errors, per tal que la seqüència dels gens es mantingui i es transmeti de progenitors a descendents amb els mínims canvis possibles. Els enzims que copien l'ADN són "màquines" quasi perfectes, molt fidels, que s'equivoquen, de mitjana, menys d'una lletra de l'ADN de cada mil milions de lletres que copien. Les polimerases d'ADN són millors i s'equivoquen menys que els escribes més responsables i acurats. Tot i això, la perfecció absoluta és impossible i s'incorporen errors de còpia de tant en tant, són el que anomenem mutacions. D'altra banda, molts agents externs arriben a les nostres cèl·lules i provoquen danys a l'ADN, de forma que es produeixen lesions que malmeten la informació genètica. De fet, la resposta cel·lular davant d'aquest tipus d'agressió també és incorporar mutacions, ja que es prioritza salvaguardar la integritat de l'ADN més que la seva informació específica. Cal esmentar també que si les lesions sobre l'ADN són excessives, causaran danys irreparables que acaben provocant la mort cel·lular (que anomenem apoptosi, o mort cel·lular programada). Si les cèl·lules tinguessin un lema, seria "mutar abans de morir", però és clar, en aquest camí cal recordar que si hi ha massa mutacions, la cèl·lula no podrà executar les funcions necessàries i pot també desconnectar-se de les altres cèl·lules i començar a dividir-se independentment, aquest és un dels inicis més comuns del càncer.

L'anèmia de Fanconi és una malaltia pediàtrica que presenta símptomes d'alteracions en el desenvolupament, baixa estatura i, molt particularment, es caracteritza per una fallida de les cèl·lules hematopoètiques del moll de l'os, a més d'una propensió molt elevada a patir càncer

En aquesta situació, tant de mutacions per error de còpia com de lesions greus provocades per agents externs, s'han seleccionat mecanismes de reparació per a "esborrar" i "minimitzar" dins del possible l'efecte distorsionador de les mutacions sobre la informació genètica. Que la radiació ultraviolada del sol fa un "bunyol" a la seqüència d'ADN?, doncs s'ha d'esborrar el "bunyol" i refer la seqüència d'ADN. Que l'excés d'estrès oxidatiu ajunta les cadenes d'ADN?, doncs s'han de separar i refer de nou... I així, no hi ha un únic mecanisme de manteniment de l'ADN, sinó que en els organismes vius s'ha seleccionat un ventall amplíssim de proteïnes que participen en els mecanismes de reparació de l'ADN. Què passa quan un d'aquests mecanismes de manteniment no funciona correctament? Què passa quan el gen que codifica una d'aquestes proteïnes està mutat o fa una proteïna que funciona una mica "coixa"? Doncs que, o bé incrementa directament el nombre de mutacions en l'ADN, o bé les cèl·lules es troben amb lesions que no saben com arreglar, amb la qual cosa només hi ha dues opcions: o muten molt més o es moren. L'increment de mutacions porta, tard o d'hora, a desenvolupar un càncer, que tots coneixem. D'altra banda, la mort de les cèl·lules lesionades que no poden arreglar el seu ADN també porta a la fallida de l'òrgan o teixit i, finalment, a la mort de la persona. Però, hi ha alguna solució?

L'anèmia de Fanconi és una malaltia minoritària hereditària causada per mutacions en 22 gens diferents (en cada família només hi ha un dels gens mutats), que es manifesta molt aviat en la vida. Aquesta malaltia pediàtrica presenta símptomes d'alteracions en el desenvolupament, baixa estatura i, molt particularment, es caracteritza per una fallida de les cèl·lules hematopoètiques del moll de l'os (que fabriquen les cèl·lules sanguínies), a més d'una propensió molt elevada a patir càncer. Els nens afectats han heretat dues mutacions en el mateix gen, una mutació heretada del pare i una altra de la mare, que tot i ser portadors no pateixen cap símptoma evident. Aquests 22 gens esmentats codifiquen per a proteïnes que totes elles estan implicades en la reparació i manteniment de l'ADN davant d'un tipus de lesions concretes, de forma que, tot i que les mutacions afecten totes les cèl·lules del cos, les que es veuen més greument afectades són les cèl·lules del moll de l'os que, com no poden fer front a les lesions de l'ADN, moren. D'aquí, l'anèmia i els problemes immunitaris dels pacients amb anèmia de Fanconi. Però, si per casualitat, dins de les moltes mutacions que les cèl·lules malaltes acumulen, n'hi ha alguna que li permet replicar i sobreviure, llavors aquesta cèl·lula podrà replicar i multiplicar-se, tot desconnectant-se de la seva funció. Llavors, poden anar ocupant el lloc de les cèl·lules malaltes dins del cos del pacient, créixer en nombre i iniciar el càncer. Fins ara, l'únic tractament possible d'aquests nens era trobar un donant compatible que no pateixi la malaltia, molts cops dins de la mateixa família, i fer un trasplantament de moll de l'os. No sempre es pot trobar aquest donant i, a més, aquest trasplantament molts cops no té èxit, ja que els tractaments que s'apliquen en aquest tractament són tòxics per al pacient, perquè ja té les cèl·lules sanguínies molt debilitades i perquè, en alguns casos, ja és portador de cèl·lules canceroses malignes, que acaben causant un càncer sense remissió.

Però justament aquesta setmana, s'acaba de publicar un article molt esperançador per als malalts d'anèmia de Fanconi a Nature Medicine, en el qual es presenten els resultats d'un grup de científics espanyols que han pogut corregir el defecte gènic en cinc nens (nens que presentaven mutacions en un gen, el gen FANCA, causant del 60%-70% dels casos), i es demostra la reversió de la majoria dels efectes de la malaltia durant el temps d'observació (dos anys en l'actualitat). He anat seguint els progressos d'aquesta teràpia gènica des dels seus inicis, ja que molts dels científics que hi participen, són companys del CIBERER (Centro de Investigación Biomédica en Red de Enfermedades Raras), i podeu ben creure que és particularment gratificant, ni que sigui de lluny com a col·lega, ser partícip dels seus avenços i els seus èxits en una malaltia que és tan dura per a les famílies afectades. Aquests investigadors han obtingut cèl·lules mare del moll de l'os de cada pacient, abans que la fallida i la mort cel·lular sigui intractable. Han fet créixer aquestes cèl·lules mare en una placa de Petri per a "infectar-les" amb un virus modificat genèticament que porta el gen terapèutic (de forma que se n'han eliminat els gens de virulència i se li ha introduït la còpia correcta del gen FANCA). Aquest virus, de la família dels lentivirus (molt similar al virus del VIH que causa la SIDA en humans), s'insereix dins de l'ADN de les cèl·lules mare del pacient i incorpora la informació genètica que els mancava. Aquestes cèl·lules amb el gen correcte addicionat són reintroduïdes dins del moll de l'os dels pacients, sense tractaments tòxics. Com que aquestes cèl·lules tractades per teràpia gènica poden fabricar la proteïna que no tenien i produeixen el component que els mancava en el seu sistema de reparació, ara poden reparar l'ADN i, com a conseqüència, ni muten tant ni moren, de tal manera que acaben substituint les cèl·lules malaltes no tractades del pacient, dins del moll de l'os. I la recerca que fan encara no s'ha acabat, ja que continuen investigant amb altres teràpies gèniques per a aquesta i altres malalties.

L'èxit en aquests cinc nens és aclaparador i suposa una gran esperança en el futur de moltes famílies allí on no n'hi havia. Ja veieu per què és tan important que tots els nostres sistemes de manteniment i reparació de l'ADN funcionin.