Les previsions de la rentrée política presentaven un govern espanyol a punt de caure, assetjat pels tribunals, amb acusacions de corrupció als homes de confiança del president, també a la seva dona i al seu germà, i el que és més rocambolesc, al fiscal general de l’Estat. A més, l’executiu havia perdut pràcticament el suport de la majoria parlamentària, així que no podia aprovar lleis ni pressupostos. Quan es va anunciar que Pedro Sánchez començaria el curs el 8 de setembre amb una declaració institucional, el més normal era esperar la dimissió o la convocatòria d’eleccions anticipades, però no. Amb dos pebrots, Pedro Sánchez va enumerar “nou accions addicionals per aturar el genocidi a Gaza, per perseguir els seus executors i per donar suport a la població palestina”. I la política espanyola ha fet un tomb com quan el jugador d’escacs que va perdent aixeca d’un cop el tauler, les fitxes salten pels aires i la partida s’ha de tornar a començar amb els contrincants situats en posicions diferents.
Amb el pretext de Gaza, la política espanyola ha fet un tomb com quan el jugador d’escacs que va perdent aixeca d’un cop el tauler, les fitxes salten pels aires i la partida s’ha de tornar a començar amb els contrincants situats en posicions diferents
L’ofensiva agitadora del govern i dels partits de la coalició sobre el conflicte a l'Orient Mitjà va créixer progressivament alimentant les mobilitzacions arreu del país, prèviament programades per entitats civils i relativament multitudinàries, que van culminar amb les protestes i el boicot final a la Vuelta Ciclista a Espanya. Primer van ser cinc activistes a Figueres, després a les etapes que travessaven el País Basc i Galícia, i el gran boicot a l’etapa final a Madrid. I ja no se celebra a Espanya un esdeveniment en què no s’expressi la denúncia del “genocidi” i la solidaritat amb Palestina. Sense anar més lluny, aquesta cap de setmana al Festival de Cinema de Sant Sebastià.
Cal dir que les protestes no han crescut perquè el president del govern espanyol activés un interruptor, sinó perquè l’exèrcit israelià ha intensificat la seva ofensiva militar, ha iniciat l’ocupació de la ciutat de Gaza, els atacs i els bombardejos han estat cada vegada més devastadors i les imatges de nadons desnodrits interpel·len a qualsevol ser humà. Dit d’una altra manera, no ha estat Pedro Sánchez qui ha convocat la manifestació. La manifestació estava convocada i Sánchez ha vist l’oportunitat de posar-se al capdavant. Les enquestes li asseguraven l’èxit. El 82% dels espanyols, segons l’enquesta del Real Instituto Elcano, consideren que el govern d’Israel està cometent un genocidi a Gaza. I a més, el silenci dels líders europeus respecte a la tragèdia palestina ha situat Pedro Sánchez com l’únic dirigent europeu capaç de plantar cara a Netanyahu i també a Donald Trump.
Una altra cosa són les conseqüències d’aquesta iniciativa quixotesca de Pedro Sánchez. És obvi que la posició espanyola no ha fet ni farà canviar l’estratègia de Netanyahu ni la de Donald Trump. Ni tan sols modificar la poruga actitud de la Unió Europa, com s’ha vist aquesta mateixa setmana. El canceller alemany ha negat davant de Sánchez que hi hagi un genocidi a Gaza i la UE no passa de plantejar-se alguna mesura aranzelària que equival pràcticament a no fer res. Tampoc Espanya podrà portar fins al final l’anunciat embargament d’armes a Israel. Primer perquè l’acord militar amb els Estats Units impedirà al govern espanyol aturar les operacions que utilitzin les bases americanes en territori espanyol. I també perquè l’arsenal més modern de l’Exèrcit espanyol té una dependència tecnològica que li impedeix prescindir del seu proveïdor israelià.
Tanmateix, la iniciativa de Sánchez sí que ha tingut conseqüències en l'àmbit domèstic. Abans de l’estiu, Sánchez estava acorralat i ara torna a marcar l’agenda política. Totes les desgràcies que se cernien sobre el cap de l’Executiu han passat a segon pla, perquè la tragèdia de Gaza és per a molta i molta gent quelcom que els afecta més que el tema del fiscal general o la dona del president. I que tot el dolor que puguin patir, per exemple, els ciclistes de la Vuelta no és res comparat amb la tragèdia dels nens de Gaza. Des de posicions proisraelianes s’ha acusat Sánchez d'utilitzar la tragèdia palestina en benefici propi, però, tot i reconèixer això, els que consideren que a Gaza hi ha un genocidi afirmen que el benefici polític que en pugui aconseguir Sánchez se l’ha ben guanyat.
L’ofensiva de Sánchez ha deixat descol·locat el líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, perquè ni pot ni vol donar suport a la iniciativa de Sánchez, però sap que l’opinió pública sí que la veu amb bons ulls. No només això. Qui també està aprofitant l’avinentesa és Isabel Díaz Ayuso. El seu capital polític augmenta en la mesura que s’enfronta d'igual a igual al president del govern, per això ha aprofitat per abanderar la causa israeliana sense embuts, una estratègia que deixa Feijóo com un líder feble.
Però aquesta feblesa qui la capitalitza electoralment és Vox, que segons les enquestes està doblant els seus suports amb una tendència continuada a l’alça al mateix ritme que els partits d’extrema dreta ho registren a França, Alemanya o Regne Unit. Alguns analistes de dades no descarten que Vox pugui acabar disputant al PP el lideratge de la dreta.
Pedro Sánchez ha iniciat una ofensiva que li suposa recuperar els vots que perden Sumar i Podemos i polaritzar el debat cap als extrems, de manera que ell guanya per l’esquerra, el PP perd per la dreta i Ayuso desarma Feijóo
François Mitterrand, el president socialista francès, va ser el primer que va calcular que l’aparició de l’extrema dreta dividia els seus adversaris conservadors i li facilitava la victòria. Així que va optar per donar protagonisme a Le Pen quan no era ningú. Ara hom li ho podria retreure. Pedro Sánchez ha iniciat una ofensiva que li suposa recuperar els vots que perden Sumar i Podemos i polaritzar el debat cap als extrems, de manera que ell guanya per l’esquerra, el PP perd per la dreta i Ayuso desarma Feijóo. Són els ingredients per anar a unes eleccions en condicions de guanyar-les, però hauria de ser aviat, abans que els jutges reaccionin.