Fa molt de temps, massa, que la situació a Gaza ha superat qualsevol línia vermella pròpia d’una societat mínimament civilitzada. El nivell de sofriment i la privació de la dignitat humana que s’hi experimenten des de fa temps —insisteixo que massa—, han superat qualsevol estàndard, sigui ètic, moral o legal.

Superats ja els 60.000 morts, una gran part dels quals nens i ancians, des de fa unes setmanes hem entrat en una fase encara més aterridora, on la gana és utilitzada com a arma de guerra. Quelcom que, cal recordar, és un crim de guerra i de lesa humanitat, i que, com a tal, no hauria de quedar impune. Una situació que feia mesos que se sabia que acabaria arribant, especialment a partir del moment en què Israel, amb el suport dels EUA, va prohibir l’activitat a Gaza de les agències humanitàries internacionals, començant per la UNRWA. Una política inhumana que es va intentar edulcorar amb la creació de la infame “Fundació Humanitària de Gaza”, que no sols no ha resolt la problemàtica, sinó que ha esdevingut instrument d’una deshumanització que només es pot qualificar de bàrbara.

I és que cap projecte polític, ni religiós, ni nacional —tampoc de suposat alliberament nacional— pot justificar el que està passant a Gaza; i encara menys si qui ho du a terme són bàsicament les institucions d’un país que, ara com ara, continua sent, in foro interno, una democràcia.

Evidentment, l’inici de tot plegat es troba en els terribles atacs del 8 d’octubre del 2023. Atacs atroços, però que no poden ser utilitzats com a justificació d’un intent de neteja ètnica a gran escala. I més quan, fa unes setmanes, el mateix The New York Times publicava un ampli i profund reportatge que demostrava (després de més de cent entrevistes, algunes de les quals del més alt nivell) que el perllongament d’aquest conflicte responia més als interessos polítics del mateix Netanyahu que no pas a altres motius.

Evidentment, també hi ha la qüestió dels ostatges, resultants dels esmentats atacs del 8 d’octubre, com ens han recordat les deplorables imatges distribuïdes recentment per Hamàs, l’altre gran culpable i l’origen d’aquesta equació diabòlica. Però qualsevol persona que hagi seguit mínimament l’activitat i el posicionament de les associacions de familiars dels ostatges, sabrà que fa temps que s’han posicionat durament contra el govern de Netanyahu. Sobretot davant la constatació que l’alliberament dels seus familiars tampoc ha estat mai la prioritat del seu govern, aquell que, en teoria, els havia de protegir i que no ho va fer.

Els atroços atacs del 8 d’octubre del 2023 no poden ser utilitzats com a justificació d’un intent de neteja ètnica a gran escala

I davant de tot això, el paper d’Europa, i més específicament de la Unió Europea, és de nou especialment galdós. Incapaç d’articular cap posició conjunta amb un mínim de valor o pes. Sense capacitat, o voluntat, d’influir realment, quan podria tenir —només amb una mica de voluntat política— instruments per fer-se valer i incidir de debò. Certament, França ha anunciat el reconeixement de l’Estat Palestí el setembre davant de l’Assemblea General de Nacions Unides, el primer país del G-7 a fer-ho; i això ha facilitat posicionaments semblants de països rellevants, com el Regne Unit o Canadà, entre d’altres. Encara més, fins i tot Alemanya —que tradicionalment dona un suport monolític a Israel com a resultat de la seva política de responsabilitat històrica— ha començat a fer públiques les seves discordances amb les polítiques d’Israel, tant a Gaza com als altres territoris palestins.

Perquè tampoc podem oblidar les accions que grups sionistes ultraradicals estan duent a terme en paral·lel, de nou des de fa massa temps, a Cisjordània, amb la complicitat —i fins i tot el suport— de la policia i l’exèrcit israelià. Assetjant la població palestina local, arrabassant-los terres i continuant amb l’expansió dels assentaments il·legals.

I davant de tot això, com deia, a moltes capitals europees —però sobretot a Brussel·les— hi ha molts dubtes i titubejos. Com a molt, amenaces tan poc creïbles que no tenen cap efecte, amb una Comissió cada vegada més dominada per la por —com, malauradament, hem vist també respecte de les negociacions sobre els aranzels amb els EUA— i amb una credibilitat que es va erosionant per moments. Quelcom que, segurament, acabarà tenint efectes polítics tant per als seus membres com, fins i tot, per a la mateixa institució.

Fa uns dies, el reconegut escriptor israelià David Grossman parlava “amb immens dolor” de “genocidi”, afegint “tot això és devastador”. No és el primer: en una carta al diari britànic The Guardian, trenta-una figures públiques israelianes —incloent-hi un expresident de la Knesset i un exfiscal general d’Israel— demanaven, també fa pocs dies, una major contundència de la comunitat internacional respecte al seu país, per tal de revertir l’actual situació a Gaza. Igualment, fa unes setmanes, l’ex-primer ministre israelià Ehud Olmert qualificava de “camps de concentració” i de “neteja ètnica” algunes de les propostes efectuades des del govern de Netanyahu respecte a Gaza.

Parafrasejant la presidenta del Comitè Internacional de la Creu Roja, Mirjana Spoljaric, cada vacil·lació política, cada intent de justificació dels horrors que es cometen sota vigilància internacional, serà jutjat per sempre com un fracàs col·lectiu de la humanitat. Aquesta tragèdia, doncs, ha d’acabar immediatament. Aquells que creiem en la dignitat humana i en un ordre internacional regit per normes hem d’alçar la veu. Perquè els que callen, o els que pretenen ignorar el que està passant, també en són còmplices.