En l’explicació historiogràfica espanyola de la història de la península Ibèrica hi destaquen axiomes (i no tesis ni hipòtesis) que incideixen en la suposada multisecularitat de l’espanyolitat, intentant connectar-la amb realitats tan llunyanes com la Hispània romana o la monarquia visigòtica i la total subalternització de la història de Galícia, Euskal Herria i Catalunya.

Són axiomes d’aquest relat: i) la total negació de l’existència de períodes d’independència política de gallecs, bascos i catalans; ii) l’ocultació de l’existència d’un regne sueu de Gallaecia, el primer regnum de l’Europa posterior a la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident; iii) l’ocultació del regne de Pamplona (Iruña) i després de Nafarroa com a regne euskaldun i de la unió d'Araba, Gipuzkoa i Bizkaia com a territoris autònoms en aquest espai; iv) la invenció d’un suposat regne, primer astur i després lleonès (segles VIII-X), totalment desconegut de la historiografia àrab, franca i germànica, que només reconeixien el regne de Galícia; v) l’ocultació del Comtat de Barcelona des del segle XI com a referent polític del conjunt del Principat de Catalunya; vi) la supremacia catalana en la unió personal catalanoaragonesa posterior al 1162, evidenciada en la conquesta de les Illes i del País Valencià i en la seva expansió política (Sicília, Sardinia, Grècia…) i comercial mediterrània.

Anem d’oest a est. Els sueus i els galaicoromans, mitjançant un pacte o foedum, van construir al segle V el primer regnum d’Europa, aviat conegut com a Gallaecia suevorum regnum, que va perviure gairebé 200 anys. Pocs anys després de la invasió àrab-berber de la península Ibèrica (711–715), es va organitzar en aquella mateixa Gallaecia (més o menys coincident en l'altura amb els actuals territoris d’Asturies, Galícia, Lleó i el nord de Portugal, tot i que fins al segle XII no existia una realitat lleonesa, asturiana o portuguesa diferenciada de la matriu gallega) un espai polític que aviat fou conegut a l’Imperi franc del pare d’Europa, Carlemany, com a regne de Galícia i pels erudits d’al-Àndalus com a Yllíkiya o Galísiya. Mai com a regne d’Asturies o de Lleó (sí com a regne de Galícia i de Lleó des de mitjan segle XII). Aquest regne va ser independent fins a l’annexió castellana de 1230, tot i que, fins a la repressió dels Reis Catòlics, a finals del segle XV, van ser continus els esforços del país i de les seves elits per recuperar la independència. La seva edat d’or, amb els reis Ferran II i Alfons VIII (1158–1230), assenyalà l’apogeu de Compostel·la, amb la construcció del Pòrtic de la Glòria i la fundació d’una àmplia xarxa de ciutats marítimes (la Corunya, 1208) que comerciaven amb Bretanya, Flandes, Holanda i les Illes Britàniques.

El Regne de Galícia existirà com a divisió administrativa mantenint una autonomia molt limitada fins al 1814 i fins i tot va recuperar una independència molt breu (1808–1810) durant les guerres napoleòniques.

Ènnec Aritza fundà l’any 824 al voltant de la ciutat llavors vascona (fundada el segle I aC pels romans) de Pompaelo (avui Iruña-Pamplona) el Pampilonensium Regnum (Navarrae Regnum des de 1162), vertebrant políticament l’espai euskaldun entre la Garona i l’Ebre amb els Pirineus com a eix central. El regne assolí la seva màxima extensió amb el rei Sanç el Gran (1000–1035) i vertebrà també com a senyorius autònoms els territoris de Bizkaia, Araba i Gipuzkoa, vinculats al regne navarrès fins més enllà del 1200. L’any 1180 el rei euskaldun de Nafarroa fundaria Donostia-Sant Sebastià. Després, aquests tres territoris històrics de l’actual C.A. d'Euskadi s’integrarien a Castella com a entitats polítiques gairebé independents fins després de la guerra carlina (1840). Les guerres carlines (1833–1840 i 1873–1876) són a Euskal Herria, assenyaladament, guerres per les llibertats reconegudes al regne de Nafarroa, al senyoriu de Bizkaia i als territoris d'Araba i Gipuzkoa.

La historiografia espanyola sempre ha anat a la seva per ocultar la història real de les nacions catalana, basca i gallega

Els comtats catalans de la Marca fundada per Carlemany anaren aconseguint la seva independència de fet i integrant-se com a espai polític propi al voltant del comte de Barcelona des de mitjan segle IX. Quan cau la dinastia merovíngia (987), els comtes catalans ja no reconeixen l’autoritat del rei franc. A mitjan segle XI, el comte de Barcelona és reconegut com a senyor de tota la Catalunya Vella, als dos costats dels Pirineus, i en ell es va basar la gran tasca de dirigir la repoblació del Camp de Tarragona i d'altres territoris de la recentment incorporada Catalunya Nova. El 1162, el regne d’Aragó i els comtats catalans regits pel comte de Barcelona constitueixen una unió personal amb un clar avantatge econòmic, poblacional i militar de Catalunya. Al segle XIII Jaume I conquerí el País Valencià i les Illes i fundà els regnes de València i Mallorca, en el primer cas, amb un clar predomini català sobre l’aragonès i, en el segon, amb participació exclusivament catalana. La confederació resultant respectà rigorosament les llibertats i l'autonomia dels tres regnes (Aragó, València i Mallorca) i del Principat català, però és Catalunya qui lidera l’expansió comercial i política de la Corona incorporant a la confederació els regnes de Sicília, Sardinia i Nàpols.

L’autonomia política, judicial i legislativa i les llibertats catalanes existiren fins als decrets de Nova Planta, promulgats pel primer Borbó en l'exercici d’un cruel dret de conquista després del setge de Barcelona, l’any 1714.

Però la historiografia espanyola sempre ha anat a la seva per ocultar la història real de les nacions catalana, basca i gallega, tot i que per a això calgui inventar suposats regnes d’Astúries, inexistents predominis aragonesos o un regne de Navarra aliè a la seva essència i substància euskaldunes. I porten així més de cent setanta anys d’adoctrinament.