El lehendakari Urkullu va proposar el passat 30 d'agost una reforma del marc jurídic-polític espanyol per a reconèixer la plurinacionalitat de l'Estat i la capacitat de decisió i garantia d'una relació bilateral d'Euskadi i Nafarroa, a l'empara de la normativa constitucional que empara els drets forals d'aquests territoris i, també, de Catalunya i Galícia com a nacionalitats que van decidir democràticament el seu autogovern abans que s'hagués aprovat la Constitució .
La proposta eludeix una reforma constitucional formal, conscient de la falta estructural dels 3/5 de diputats i senadors necessaris per a poder anar a la seva modificació més curta i limitada i opta, per tant, per un acord-marc que fixi les bases per a aquest desenvolupament, al qual seguiria una convenció constitucional. Després, es dedueix, haurien de seguir les noves lleis orgàniques i reformes d'altres lleis orgàniques, eventualment nous Estatuts d'autonomia i reformes de les lleis bàsiques precises per a estructurar aquesta modificació material del marc jurídic-polític. Conjunt de reformes normatives que podrien arribar a descentralitzar àmpliament el govern del Poder Judicial i limitar substancialment les competències del Tribunal Suprem, alhora que ampliar i blindar les competències de les nacionalitats de l'Estat i modificar substantivament el finançament autonòmic de règim comú (que Euskadi i Nafarroa no pateixen), fins i tot amb la possibilitat de l'atribució a Galícia i Catalunya de les competències plenes quant a la recaptació, gestió i liquidació fiscal.
La FAES, el PP i altres portaveus de l'unionisme centralista oposen a aquesta mutació constitucional material els principis de la sobirania única de l'Estat i de la seva unitat indissoluble. El camí cap a un reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat i el dret de decidir requeriria, segons diuen aquests malfadats intèrprets, d'una reforma constitucional agreujada (vot dels 2/3 de les dues Cambres estatals, dissolució posterior de les mateixes i referèndum ratificatori de tota la ciutadania espanyola). Per a ells la Constitució és irreformable, però ni Galícia, Euskadi i Catalunya ni la majoria ciutadana a l'Estat hauria d'assumir condemna semblant.
La Sentència 42/2014 del Tribunal Constitucional (que va anul·lar la declaració de sobirania de Catalunya del Parlament de 23.01.2013, però va declarar la constitucionalitat del reconeixement del seu dret a decidir dins d'uns determinats paràmetres) va reconèixer que el principi democràtic exigeix no sols respectar, sinó integrar les decisions del conjunt de persones integrants d'una comunitat o minoria nacional a manera d'un procés de negociació que pot, no assumir declaracions unilaterals d'independència, però sí excloure el rebuig a negociar decisions futures constatables i produïdes de manera democràtica per part de la ciutadania gallega, basca o catalana. És a dir, el principi de legalitat constitucional ha de ser compatible amb el principi democràtic. No cal proclamar de manera indefinida el “no, mai” o “no, si la proposta és rebutjada conforme a les regles constitucionals”.
Hem de reconèixer que, des de la reforma de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional adoptada “ad hoc” el 2015 per la majoria absoluta del PP per a permetre una execució de les sentències del TC, impròpia de les legislacions de garanties constitucionals, la jurisprudència constitucional no va reiterar el citat principi democràtic, sinó que el va excloure de fet, limitant substancialment i indeguda la sobirania del Parlament català i anul·lant-ne les resolucions, moltes vegades amb el pretext de la seva incompetència formal. Per això, el pla Urkullu quedarà condemnat al fracàs si continua aquesta línia jurisprudencial. Però si aquesta varia entroncant amb el limitat reconeixement del principi democràtic present a l'esmentada Sentència 42/2014, el Pla del lehendakari tindrà marge de maniobra.
És probable que estiguem davant una finestra d'oportunitat —tan estreta com es vulgui, però oportunitat al cap i a la fi— per a revertir parcialment decennis de recentralització política i econòmica i d'abusos culturals i lingüístics
El reconeixement internacional de l'existència d'una comunitat nacional o minoria nacional, en el cas de Galícia, Euskadi i Catalunya, enfortirà singularment la futura aplicabilitat del principi democràtic. En aquest sentit, el 18 d'aquest mes es compleixen 90 anys del reconeixement de Galícia com a nació europea per l'IX Congrés de les Nacionalitats Europees, organisme adscrit a la Lliga de les Nacions (SDN) i precedent de l'actual ONU. L'assumpció per la Lliga de les Nacions d'aquest reconeixement nacional de Galícia (Catalunya havia estat reconeguda en 1926 i Euskadi en 1930) es va basar en l'intel·ligent treball de relacions internacionals desenvolupat pel Partit Galeguista (PG), sent el primer fruit obtingut per la col·laboració estratègica de Galícia, Euskadi i Catalunya desenvolupada per Galeuzca, pacte signat en Compostela el Dia de la Pàtria Galega (25 de juliol) d'aquest mateix 1933 entre el PG, l'associació juvenil independentista gallega Ultreya, PNB, ERC, els sobiranistes bascos de centreesquerra de l'ANV, els democratacristians catalans de la UDC, la Acció Catalana Republicana (ACR) i l'organització cívica catalana Palestra. L'ajuda de bascos i catalans, en aquest sentit, va ser fonamental per al ràpid reconeixement nacional de Galícia per la SDN.
El precedent d'aquest primer Galeuzca és la Triple Aliança, que fa cent anys aquesta Diada del 2023, reivindicadora de la plena sobirania de les tres nacions (enfront de l'àmplia autonomia en el marc de la Constitució republicana de 1931 reivindicada per la Galeuzca de 1933) i que va tenir una vida molt curta a causa del cop d'estat de Primo de Rivera del 13-S d'aquell 1923.
La següent etapa històrica de Galeuzca (1943-1946) farà possible un treball conjunt que permetrà la constitució del Consello de Galiza, presidit per Castelao (novembre 1944), com a òrgan fiduciari de la voluntat de la ciutadania gallega manifestada en l'elecció parlamentària de febrer de 1936 i en l'amplíssima aprovació estatutària en el plebiscit del 28-X de 1936 (un milió de vots favorables sobre un milió tres-cents mil electors). Una actuació singularment important, malgrat que el plebiscit autonòmic Galícia no havia pogut reunir els seus diputats per a triar un govern provisional, per la qual cosa no comptava amb òrgans de govern equiparables al Govern basc a l'exili presidit pel lehendakari Aguirre i al Consell Executiu de la Generalitat a l'exili que presidia el MHP Josep Irla. Així va poder ser aprovat aquell Estatut de Galícia a les Corts de Mèxic (1945) i es va acordar la incorporació de Castelao com a ministre representant de Galícia (i no només del PG) al Govern republicà a l'exili de José Giral (1946-47).
D'aquesta manera la legalitat republicana va reconèixer Galícia, amb Catalunya i Euskadi, com a país que havia manifestat plebiscitàriament la seva vocació d'autogovern, la qual cosa va justificar el tractament comú de la Disposició Transitòria Segona de la Constitució perquè les tres nacions accedissin al (certament limitat) nivell superior d'autogovern constitucional. I justifica ara que Urkullu consideri que les tres nacions van optar inequívocament molt abans de l'aprovació de la Constitució vigent pel seu autogovern, per tant, han de veure reconegut el seu dret a decidir (“capacitat de decisió” segons el lehendakari) en el marc d'aquesta complexa operació de mutació constitucional.
El Pla Urkullu i Catalunya
Cal reconèixer, no obstant això, que la proposta d'Urkullu no es planteja en termes satisfactoris per a les reivindicacions expressades pel sobiranisme català representat al Congrés estatal, i encara menys per al mainstream de l'anomenat sobiranisme civil, que ha proposat el Pacte Nacional per la Independència. La limitada lletra que va expressar el lehendakari no s'ajusta, aparentment, a les reivindicacions que ha expressat el president Puigdemont, focalitzades en l'amnistia i l'autodeterminació.
Tanmateix, considero que hi ha una interpretació que pot compatibilitzar el principi democràtic enunciat per Urkullu i les reivindicacions d'autonomia i autodeterminació del president. Quant a l'amnistia, ja vam desenvolupar al nostre article d'aquest mateix diari que era plenament constitucional des del pla formal, però que políticament suposava el reconeixement d'una anormalitat democràtica en la repressió exercida per determinats òrgans del Ministeri Fiscal i judicials penals contra 4.000 persones del sobiranisme català des de mitjan setembre de 2017. En la línia de la Sentència de 31 de gener de 2023 del Tribunal de Justícia de la UE, aquesta anormalitat resideix en l'aplicació diferenciada de la llei (moltes persones, entre les que m’incloc, l'hem qualificat com a Dret Penal de l'Enemic) a un col·lectiu homogeni identificable per la seva qualitat de comunitat nacional o minoria nacional. La connexió d'una Catalunya reconeguda com a nació per la SDN, precedent de l'ONU, que va plebiscitar el seu autogovern el 1932 i el Parlament del qual va declarar per majoria absoluta la seva independència, és evident. L'amnistia, per tant, és compatible amb el desenvolupament del pla Urkullu. I és essencial que la proposició de llei orgànica que la decideixi sigui aprovada per la majoria absoluta del Congrés abans de la votació de Sánchez Pérez-Castejón, com precisament ha definit el president Puigdemont.
El reconeixement del dret d'autodeterminació presenta més problemes, sigui per a reconèixer la votació de l'1-O de 2017 o ni que sigui per a convocar un nou plebiscit vinculant. El principi democràtic i el dret a decidir que hi juga en conformitat ha de compatibilitzar-se amb el principi de legalitat, que requereix el respecte a l'ordre constitucional preexistent. Ara bé, el principi democràtic exigeix una dinàmica que els compatibilitzi tots dos. I això és impossible si no es reconeix la possibilitat de donar la veu, aquí i ara, a la ciutadania catalana per a definir el seu futur polític. El mateix principi democràtic exigeix que la voluntat expressada en aquesta consulta, referèndum o plebiscit no s'imposi de manera automàtica, però si que orienti un procés de negociació en el qual l'estat espanyol, ara sí, articuli el respecte d'aquest principi de legalitat amb el principi democràtic que exigeix respectar la voluntat expressada democràticament per la ciutadania catalana, tant donant-li l'ocasió per a decidir-la, com negociant les conseqüències polítiques que exigeixi aquesta definició. Com va tenir ocasió de definir el Tribunal Suprem del Canadà respecte al Quebec amb la seva doctrina jurisprudencial denominada “llei de claredat” fa alguns anys.
La meva experiència com a ciutadà, analista polític i antic secretari general responsable de les relacions institucionals de la Xunta de Galícia (2007-2009) és que l'Estat, els seus alts funcionaris, el seu deep state i els seus grans i petits partits unionistes sempre juguen brut, i enganyar els sobiranistes gallecs, catalans o bascos és considerat per a ells un mèrit. No obstant això, és probable que estiguem davant una finestra d'oportunitat —tan estreta com es vulgui, però oportunitat al cap i a la fi— per a revertir parcialment decennis de recentralització política i econòmica i d'abusos culturals i lingüístics. Per a aconseguir que Govern i Administració Central espanyoles estiguin cada vegada menys presents als nostres països.