Els diferents tribunals penals operants a Catalunya, així com l'anomenada "Audiència Nacional" i el Tribunal Suprem (TS), coneixen de procediments en curs per fets connectats amb la convocatòria, celebració i posterior repressió del referèndum de l'1-O a Catalunya, que assoleixen les 4.000 persones acusades, condemnades o investigades. Des del president Puigdemont a dotzenes de batlles que van col·laborar en el desenvolupament del plebiscit o activistes de l'anomenat Tsunami Democràtic, que va organitzar les protestes cíviques contra la sentència del TS de 2019 que va condemnar Junqueras, Forcadell i altres dirigents polítics i socials sobiranistes. I tantes altres persones.
Aquest reguitzell de processos penals va sorgir d'una onada repressiva exercida des de la Fiscalia i determinats tribunals, de manera que es van vulnerar (com el Tribunal Europeu de Drets Humans acabarà per decidir, si no hi ha abans l'amnistia que es proposa) normes processals i substantives essencials, i es va definir un Dret Penal de l'Enemic adreçat contra un col·lectiu concretament identificable (en el sentit en el qual la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 31 de gener de 2023 justifica la possibilitat que els jutges d'altres estats de la UE puguin rebutjar una euroordre dictada pel tribunal d'un altre estat membre). Fins i tot es va arribar a acusar de delictes com rebel·lió o terrorisme a persones que no van exercir cap violència. D'aquí, l'exigència de JxCat i amplis sectors polítics i socials catalans d'una amnistia que arxivi lliurement tots els processos i extingeixi totes les penes imposades, i n'esborri tots els efectes. Una amnistia totalment necessària si es vol restaurar la convivència social i democràtica a Catalunya.
Hi ha juristes i polítics que, des de l'unionisme, neguen la constitucionalitat d'una eventual amnistia. Es basen fonamentalment: i) en la prohibició dels indults generals de l'article 62 de la Constitució i ii) en la competència exclusiva dels tribunals per jutjar i executar el que s'ha judicat, de l'article 117.3.
La prohibició constitucional dels indults generals no és aplicable a l'amnistia. Els indults són actes administratius competència del Govern de l'Estat adoptats, sí, amb àmplia discrecionalitat, però conforme a un procediment reglat. Els seus efectes no assoleixen els antecedents delictius ni la responsabilitat civil derivada del delicte. Al contrari, l'amnistia és un acte legislatiu competència de les Corts Generals de l'estat que elimina tot efecte del delicte, sobreseu lliurement els procediments en tràmit i n'evita la incoació de nous pels delictes amnistiats. L'amnistia no troba cap prohibició a la Constitució i només requereix una llei orgànica que, també, hauria de reformar puntualment el Codi Penal per precisar que l'amnistia extingeix la responsabilitat criminal.
Som, doncs, davant una mesura legislativa molt necessària pel seu caràcter de restauració de la convivència, i plenament constitucional
Tampoc no es pot dir que una llei d'amnistia vulneri la competència exclusiva dels tribunals per jutjar i executar el que s'ha judicat. L'amnistia opera, com el Codi Penal, delimitant els fets de transcendència penal que poden ser enjudiciats, però no interfereix en els processos judicials. D'altra banda, els indults també afecten —regulant-la— la competència d'execució del que s'ha judicat, en el sentit que no es podran fer complir les penes imposades objecte de l'indult.
De fet, el Tribunal Constitucional, en la seva Sentència 147/1986, va declarar la inconstitucionalitat de la Llei 1/1984 que va ampliar l'amnistia de 1977, reconeixent la imprescriptibilitat de les accions laborals en els casos afectats per l'amnistia, però no perquè promoure una altra amnistia fos inconstitucional (fins i tot s'analitza la llei objecte de recurs i s'arriba a la conclusió que no constitueix una nova amnistia, la qual cosa suposa sens dubte la hipòtesi de la licitud constitucional d'una nova amnistia), sinó precisament perquè l'esmentada llei recorreguda ampliava una amnistia ja promulgada el 1977, amb la possibilitat de gravar indefinidament els empresaris davant la baralla d'accions judicials laborals imprescriptibles.
Som, doncs, davant una mesura legislativa molt necessària pel seu caràcter de restauració de la convivència, i plenament constitucional.
La professora de la Universitat Internacional de Catalunya i col·laboradora d'ElNacional.cat, Montserrat Nebrera, sense negar la constitucionalitat formal de l'amnistia, ha manifestat la incompatibilitat de la seva promulgació amb la idea d'un estat liberal i democràtic, ja que constituiria un clar reconeixement que l'Estat no és estructuralment democràtic o no ha actuat com a tal https://www.elnacional.cat/ca/opinio/montserrat-nebrera-amnistia-impossible_566712_102.html.
I té raó. Si la promulgació d'una llei d'amnistia adquireix la seva legalitat formal d'aquesta no prohibició constitucional, en troba el sentit i la legitimitat en l'anormalitat democràtica que va suposar la repressió jurídica de les conductes que han de ser objecte de l'amnistia.
Perquè aquesta anormalitat democràtica (violència policial l'1-O, falses acusacions de terrorisme o rebel·lió, atribució al TS de la competència judicial del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, càrrecs irregulars des del Tribunal de Comptes, manca d'aplicació per part del TS de la nova regulació penal que atenua molt considerablement la malversació no apropiativa...) sens dubte va existir. I ha estat de tal magnitud que en requereix la reparació dels efectes mitjançant una, certament inusual, llei d'amnistia.