Mentre navego en l’univers dels digitals per trobar-hi alguna deixalla que reneixi en forma d’article, el malfactor que determina els anuncis de l’abeurador virtual fa saltar un pop-up de la Generalitat on es diu que “Fumar és una merda”. Com us podeu imaginar, l’esquer d’aquest eslògan xaró porta directament a una campanya del Canal Salut del departament de la bata blanca on es troben tips com ara “Deu petits consells pràctics per deixar de fumar” (la majoria d’ells absurds, com ara “explica a les teves amistats que estàs deixant de fumar” o “quan sentis el desig de fumar, distreu-te amb una activitat que t’agradi”) i una llista de fàrmacs que ens poden ajudar a matar el vici. Mentre els repasso, penso de seguida que hi ha coses infinitament més merdoses que fumar, com ara sentir parlar castellà al Jardí de l’Ateneu, viure a l’espera del tren orbital, o tenir Lluís Pasqual de nou als noticiaris.
Entenc que una de les prioritats dels agents de la cosa pública sigui la d’allargar-nos l’existència tant com es pugui, puix que així podrem malviure la tira d’anys per entregar gran part del jornal a l’Estat enemic i conseqüentment, això diuen, assegurar l’asilo als nostres iaios. Però diria que la pràctica totalitat dels fumadors catalans sabem perfectament els perills implica que el tabac i fins i tot m’atreviria a assegurar que la majoria de nosaltres ja hem fet una equació prou estoica entre l’immens plaer que ens regala pipar un puret i el càncer de pulmons que ens cardarà a la tomba. Però, fumem o no, hauríem d’exigir un mínim rigor als nostres mandataris, també per recordar-los quelcom bàsic: fumar no és una merda. Al contrari, és una de les activitats més útils de cara a preservar no només la salut mental, sinó també l’equilibri general del cos, condició fonamental de la beata vida.
Fumar no és una merda, estimats governants. És l’única condició que demano per continuar escrivint i per atrevir-me a pensar sobre les coses humanes sense que em brollin les llàgrimes
Sense l’ajuda dels meus purets Davidoff ni de les pipades dels cigars que em casco havent dinat i abans de jaure (ara empasso merda de Nicaragua o d’Hondures, perquè els xinos ens han furtat tot el material cubà i el que ens arriba aquí va a preu de múrgoles) fa temps que seria mort. Xumar el fum del tabac directament, sense boquilles ni d’altres mandangues, és allò que m’allunya dels mals pensaments, m’impulsa a acabar el dia i, al límit, m’aparta del suïcidi. Sé perfectament que, a base d’inhalar aquesta droga, les probabilitats que acabi cancerós, tolit o coix són altíssimes... però la satisfacció i els adjectius que m’ha ajudat a trobar aquest vici resulten infinitament superiors a qualsevol mal. Fumar no és una merda, colla de buròcrates, perquè sense el fum... com collons creieu que aguanto l’autonomisme? Si no tinc el tabac ben a prop, com voleu que resisteixi viure en una nació ocupada?
Diuen els socialdemòcrates que hem de deixar de fumar perquè el nostre vici d’avui és l’embotiment de la sanitat del futur. Aquest és un argument pèrfid, no només perquè ens tracta com a usuaris i no pas com a ciutadans, sinó perquè hi ha moltes coses per les quals podem acabar hospitalitzats, folls o directament morts, com ara el turisme que embruta els bellíssims carrers del Gòtic, l’espantosa forma de pronunciar la llengua catalana de la majoria dels nostres actors, o la nauseabunda tendència de la tribu per construir entitats cíviques-culturals i no pas més tancs o míssils. Els fumadors hem pagat molts més diners que el pes monetari de la nostra cura i, a diferència d’altres ciutadans, sofrim un apartheid rabiós a manta restaurants, bars i —mercès als comunistes— ben aviat també a l’oasi d’una terrassa.
Fumar no és una merda, estimats governants. És l’única condició que demano per continuar escrivint i per atrevir-me a pensar sobre les coses humanes sense que em brollin les llàgrimes. Si algú us demana ajuda per deixar-ho, només faltaria, poseu tot l’esforç en el guariment. Però als fumadors deixeu-nos traçar la pròpia mort com ens doni la gana i, us ho prego, no m’emprenyeu mentre busco tema per l’article dels dilluns... que avui porto els mateixos paràgrafs i el doble de purets.