Era previsible. Si alguna cosa sap fer en Rufián amb molta destresa, és expressar conceptes primaris a X com si fossin grans reflexions polítiques. A excepció d'Óscar Puente, ningú no corre més de pressa, ningú no és més hàbil en el vocabulari de barra, i ningú no cerca amb més ímpetu la reacció estomacal. És igual que no serveixi per al debat polític, si serveix per excitar la bilis de la gent. Però atès que una part substancial del coneixement polític s'adquireix a través de les xarxes, resulta inevitable fer-ne referència.
Desenvolupem el darrer exemple de debat reptilià que ens planteja aquesta mena de dialèctica bàsica. Arran de la trista pèrdua de la Maricarmen, la dona que ha esdevingut el símbol de la tragèdia de l'habitatge, les xarxes es varen omplir de comentaris oportunistes que no varen tenir escrúpols a convertir la seva mort en una pancarta política. D'aquesta manera, la víctima d'una problemàtica complexa i no resolta semblava que pràcticament havia estat assassinada per una mena de gent concreta, ideològicament ben assenyalada i pertanyent al poder fosc.
El campió d'aquesta maniobra d'abús manipulador de la mort per a benefici ideològic va ser novament el senyor Rufián que ho va expressar amb la riquesa de vocabulari que li és pròpia: "Qué hijos de puta!". Clar, concís, directe. Molt bé. Però atès que això és política i que aquest és l'estil de debat que volen imposar, cal preguntar a qui pretén referir-se en Rufián quan posa aquesta frase davant de la imatge de la Maricarmen. Qui són aquests "fills de puta" assenyalats per la mort d'aquesta bona dona? El capitalisme, en general? Els poders a l'ombra que mouen els fils del capital? En Trump, en Netanyahu? Els fons voltor, tot i ser una part molt petita del problema, per bé que calgui combatre'ls? Els partits de dretes? En Puigdemont, esca de tots els mals?
El poder cal exercir-lo, i això vol dir resoldre els problemes i no agreujar-los. Quan l'exerceixen i els problemes empitjoren, potser el problema és que els que manen no serveixen per resoldre'ls
O ho són els governs que no han previst el creixement demogràfic, ni l'arribada massiva de migrants, ni la manca d'habitatge estructural que ja arrossegàvem, i han estat incapaços de crear habitatge social? Atès que segons el Banc d'Espanya en els darrers 5 anys s'ha creat un dèficit de 750.000 habitatges, qui té la culpa de no haver previst, no haver actuat i no haver consensuat polítiques eficaces? Aquests "hijos de puta" rufianescos no tenen res a veure amb els vuit anys de govern del PSOE i les seves conspícues "esquerres" que, més enllà de la demagògia verbal, no han fet cap actuació seriosa per reduir el problema? Com és possible que hom acumuli vuit anys de poder absolut i la culpa del problema sigui de l'oposició? La metàfora més precisa d'aquesta monumental aixecada de camisa és la de la senyora Colau, que torna a presentar-se com la Teresa de Calcuta de les barricades, ella que va governar durant vuit anys Barcelona, i va deixar un balanç ben conegut: varen augmentar els preus dels lloguers, va reduir-se la construcció de pisos, no es va complir cap de les promeses en habitatge social i a sobre varen espantar algunes inversions estratègiques que volien implementar-se a Barcelona. És surrealista.
Com ho és en el cas de Pedro Sánchez. És evident que li interessava entrar en campanya electoral imposant el relat de l'habitatge com a eix central, perquè la demagògia d'esquerres funciona millor que la de dretes en aquest tema. Però fer creure que ell no té cap responsabilitat en l'agreujament de la situació, quan és justament durant els seus anys de mandat que tot ha empitjorat, fer-ho creure és tractar-nos d'idiotes. Per què volen el poder en Sánchez, i la Colau, i els de Sumar i en Rufián i tota la patuleia? Per fer la migdiada, podrir els problemes i tornar a aixecar les pancartes quan venen les eleccions? Perquè és evident que el poder cal exercir-lo, i això vol dir resoldre els problemes i no agreujar-los. Quan l'exerceixen i els problemes empitjoren, potser el problema és que els que manen no serveixen per resoldre'ls.
I aquest és el risc que corren els Rufián de torn amb el seu "hijos de puta!": que el projectil ideològic tingui efecte bumerang i els acusadors acabin posant-se davant del mirall. Els comptes els han de retre els que governen. La resta és pura falòrnia.