La fórmula era desconeguda i, tard o d'hora, s'havia de materialitzar. Gabriel Rufián i Irene Montero feia mesos que mantenien converses discretes. Fa gairebé un any, a Europa, l'eurodiputada de Podemos, poc donada moltes vegades a xerrar en grupets, ja explicava aquesta fórmula —aleshores difícil de desxifrar— als periodistes que recalaven uns dies a Estrasburg i Brussel·les. Rufián va llançar a Madrid la idea d'un front plurinacional i Podemos es va parapetar darrere del líder d'ERC, sense concretar gaire. La ruta mediàtica de Rufián va ser intensa i l'acte amb Emilio Delgado, de Más Madrid, va fer encara més difícil entendre com s'articularia aquest front. Bildu i BNG van sortir a desmarcar-se'n i la fórmula va quedar en l'aire. Al final, l'operació d'ERC i Podemos és la suma de dos interessos electorals, dues venjances i dues competicions. ERC combat els Comuns i Podemos intenta rebentar el Front Ampli. No està ni de bon tros fet, però el llançament de l'OPA va per aquí.
Oriol Junqueras, líder d'ERC i símbol amb Puigdemont de l'independentisme del procés a Madrid, es va resistir a una coalició nacional de les esquerres. Per a aleshores, el Júpiter dels republicans tenia vida pròpia a Madrid. L'acord va bé a un partit que va perdre sis diputats al Congrés a les eleccions del 2023 i el Govern de Catalunya la primavera del 2024. La derrota electoral d'Aragonès va obrir la crisi; el retorn de Junqueras va ser una de les respostes a aquesta crisi. Ara, el pacte pot debilitar els Comuns i reforça l'entesa entre ERC i Podemos davant el PSC. Aquesta batalla entre les esquerres, segons apunten des de Podem, la patirà Salvador Illa. La formació morada podria obtenir, previsiblement, dos llocs a les llistes de Junqueras i fer campanya a Catalunya. Al PSC, tanmateix, veuen més perjudicats els Comuns. Els números no aclareixen la incògnita. A les generals del 23J, els Comuns van ser la segona força més votada a Catalunya. Un any després, a les eleccions europees del 2024, Podem va superar Sumar a Catalunya.
L'emprenyament d'Ada Colau ja s'ha traduït en un cop de porta públic al Front Ampli. La resposta en calent, proposar com a candidata a la coalició d'IU, Sumar, Más Madrid i Comuns, anticipa dues candidatures a l'esquerra del PSOE. Tres paperetes d'esquerres. Una fragmentació que tritura vots sota la dalla de D'Hondt. També aflora un vell compte pendent. Yolanda Díaz es va venjar de Pablo Iglesias amb una escabetxada a les llistes del 23-J i, des de llavors, Podemos treballa amb una missió, que només en quedi un passant per sobre de Colau.
L'operació d'ERC i Podemos és la suma de dos interessos electorals, dues venjances i dues competicions
I després hi ha el front Senat. El PSOE treballa des d'aquest cap de setmana amb el ministre Ernest Urtasun en aquesta coalició amb els socis de govern que podria trencar la majoria absoluta del PP al Senat davant del bloc de 200 diputats de les dretes que anticipen al Congrés. La cambra alta com l'únic llogaret gal en un cicle en què el PSOE no espera recuperar cap comunitat autònoma. La idea és guanyadora; l'execució, gairebé impossible. Aquest Front Ampli amb el PSOE, en principi, no podria comptar amb Podemos perquè no es presenta a Catalunya. I requereix una enginyeria electoral i generositat en el pacte entre el PSOE i cada partit d'esquerres a les seves províncies, on els quatre dies hàbils per pactar juguen en contra (la presentació de candidatures acaba aquest divendres).
Rufián diu a X que no "contribuirà al serial turc de ningú". Però el projecte de Taifes ja està pràcticament dissenyat perquè els seus socis caminin per separat. Assegura que "intentarà que hi hagi una col·laboració entre les esquerres sobiranistes i espanyoles", però fins ara ha negociat i pactat amb una de les parts. I ha mirat cap a casa, dins d'ERC i sota el comandament de Junqueras. La desconfiança entre els partits d'esquerres és la matèria primera de la negociació. També hi influeix que a l'horitzó no hi hagi guanyar les eleccions, sinó col·locar-se per al pròxim cicle. Uns quants escons per a massa partits. Partir el vot en tres paperetes no afavoreix el PSOE. Ni a l'esquerra. Però és lògica política que cadascú cerqui el seu lloc. Si la meta volant dels 200 diputats de PP i Vox es consolida, sepultarà aquest debat.