En veure el debat de La Sexta —de cua d’ull: m’estimo més no quedar-me als llocs on m’humilien— se’m van repetir com una pel·lícula els escenaris clàssics de catalanofòbia que els catalanoparlants carreguem tot assumint que formen part de la nostra condició: el metge que s’adreça en castellà a l’avi moribund, el nen que torna de l’escola parlant en castellà, que et posin un cafè amb llet i no un cafè amb gel, el canvi de llengua a les aules universitàries o l’allau de blasmes als creadors de contingut catalanoparlants. No cal anar més lluny. Ser catalanoparlant i viure-ho amb normalitat comporta frecs i incomoditats gairebé diaris. Fa l’efecte que tot empeny a la castellanitat perquè, mentre viure en català suposa un esforç, fer-ho en castellà s’assumeix com una inèrcia neutral. Entenent aquestes dinàmiques clàssiques de llengua majoritària i llengua minoritzada, fins fa ben poc assumíem que la classe política tenia prou poder —i prou ganes de fer-lo servir— per prendre mesures que no només pal·liessin els efectes de la inèrcia sinó que també els revertissin.
🔴Eleccions Catalunya 2024, DIRECTE | Última hora dels col·legis i meses electorals del 12-M
Erigir-se en defensors lingüístics sense posar-hi el cos és una tragèdia en dos actes. Primer, fer servir la llengua com una marca. Després, minimitzar el conflicte o negar-lo si cal
Fa anys que qualsevol dada referent a la llengua ens augura un futur negríssim. Igual que fa anys, sobretot d’ençà de la reculada del 2017 i el buidatge del discurs independentista, que la llengua es fa servir com a catalitzador del vot sentimental. El cas és que, més enllà de la proposta eixorca de fer una conselleria de la llengua catalana del president Aragonès, ningú no està disposat a prendre cap mesura en aquesta matèria que pugui posar-lo en problemes. L’estratègia per a erigir-se en defensors lingüístics sense posar-hi el cos és una tragèdia en dos actes. Primer, fer servir la llengua com una marca. Després, minimitzar el conflicte, mirar-se’l de cua d’ull o fins i tot negar-lo si cal. El cas de la immersió lingüística i l’immobilisme a l’hora de debatre models alternatius n’és el més clar: tractar el sistema vigent com si funcionés i donés els fruits esperats —tot, per no haver de sancionar els incompliments— i després protegir-lo a ultrança. Parafrasejant la sentència clàssica del feminisme, la normalització lingüística que no incomoda és màrqueting.
Debaten en castellà a La Sexta perquè rere els discursos abrandats d’amor a la llengua no hi ha res pràctic, palpable
La conseqüència de la seva hipocresia és la nostra indefensió. La realitat que vivim diàriament els catalanoparlants hauria de bastar per trencar la ficció que el sistema de partits té la capacitat o la voluntat d’enfrontar-se a l’assimilació cultural per la castellanitat. Debaten en castellà a La Sexta perquè la futilitat del seu marc polític en matèria lingüística els ho permet, perquè rere els seus discursos abrandats d’amor a la llengua no hi ha res pràctic, palpable. Ho fan mentre tu t'enfrontes diàriament a un sistema que t’empeny perquè et castellanitzis. Aquesta dèria de pensar que proclamant amor etern a la llengua n’hi ha prou per protegir-la no només no la protegeix, sinó que rema en la direcció oposada: la folkloritza. És una llengua estimada, però no prou per enfrontar-se a qui l’amenaça, per treure-la del sentimentalisme i traslladar-la al camp de la política amb totes les conseqüències. És una llengua per ser adorada íntimament, estàtica, museïtzada, inserida en la comunitat que encara la sosté, però no prou valuosa per jugar-s’hi res, per qüestionar el sistema com el qüestionem cada dia els qui entomem personalment la indecència i el sentimentalisme d’una classe política pusil·lànime amb la castellanització.
Parlar en català és alguna cosa més. N’hi ha prou amb un dia normal d’un catalanoparlant per trencar el discurs folkloritzant i fictici de la partitocràcia catalana
Hi ha qui en té prou de refugiar-se en el que deia Pujols: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. Sí, però aquesta sentència, sense mitjans, és derrotisme. És esperar que els astres facin justícia i que amb l’amor a la pàtria n’hi hagi prou per aturar la castellanització, tal com fa la nostra partitocràcia per treure’s el conflicte de sobre. El lingüicidi contra la catalanitat que l’Estat espanyol promociona diàriament no permet l’optimisme ingenu ni els actes de fe. La ficció en què el sistema de partits procura viure sense trencar els mantres que ens han dut fins a la situació actual no fa cap sentit al costat de la realitat. Si encara no has renunciat a emprar el català tota l’estona i en tots els entorns, ben segur que veure els partits que es diuen defensors de la llengua exposats a La Sexta en castellà, et va fer recordar alguna situació personal en què per parlar català vas pagar un preu. I et va fer sentir una mica ridícul a tu, que vas invertir el teu temps presentant una queixa formal als serveis lingüístics de la universitat. A tu, que vas performar una simpatia exagerada quan el cambrer no t’entenia i vas continuar en català. A tu, que has mogut fils amb els pares de l’escola perquè el fill no desaprengui la seva llengua. A tu, que has fet esforços per aprendre-la en un entorn que no t’ho ha posat fàcil. A tu, creador de contingut que has renunciat a feines per no renunciar a la teva llengua. A tu, que a part de les proclames d’amor buides, entens que parlar en català és alguna cosa més. N’hi ha prou amb un dia normal d’un catalanoparlant per trencar el discurs folkloritzant i fictici de la partitocràcia catalana. N’hi ha prou amb un dia normal de campanya electoral per entendre que el marc lingüístic que fa servir no ens va a favor i, per tant, no ens hauria de representar.