Als estudiants que a començaments dels anys setanta del segle passat cursaven, al batxillerat de l’època, la branca de lletres i tenien l’assignatura de llatí els va quedar gravada per sempre més una frase que encara ara reciten de memòria: "Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?". Que traduïda vol dir: "Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència?". La frase és l’encapçalament del primer dels discursos, coneguts també com a Catilinàries, que, l’any 63 aC, el cònsol Marc Tul·li Ciceró va dirigir, al Senat de Roma, contra el patrici Luci Sergi Catilina amb la finalitat de desemmascarar-lo per haver conspirat contra la república. La imprecació té, doncs, un sentit de denúncia i de protesta i, amb el temps, l’ús ha fet que la forma reduïda "quo usque tandem" tingués la mateixa càrrega semàntica que l’oració sencera.

El recordatori d’aquesta sentència llatina ve a tomb arran dels escarafalls que JxCat i ERC han fet en conèixer l’abast de l’acord entre els governs català i espanyol sobre el teòric finançament singular que li ha de correspondre a Catalunya. L’acord és fruit dels pactes a què JxCat va arribar amb el PSOE per investir Pedro Sánchez el novembre del 2023 i ERC amb el PSC per investir Salvador Illa l’agost del 2024, però, com sol passar massa sovint en aquests casos, una cosa no s’adiu amb l’altra. Dit d’una altra manera: el que s’ha acordat ara està molt lluny del que es va pactar llavors. Els pactes d’investidura que permetien a l’un continuar a la Moncloa i a l’altre accedir al Palau de la Generalitat ja eren especialment imprecisos i poc comprometedors, però és que l’acord entre governs que se suposa que ha de recollir i dur a la pràctica el que van convenir els partits és una fugida d’estudi en tota regla: no preveu, entre altres coses, ni calendari perquè Catalunya pugui recaptar i gestionar tots els impostos que s’hi paguen ni assignacions pressupostàries per redimensionar l’Agència Tributària de Catalunya a fi i efecte que tingui la capacitat per fer-ho. És a dir, encara menys concrecions.

Ara bé, quina és la part que als partits catalans com ERC i JxCat els ve de nou? De veritat que quan van signar els pactes amb el PSOE i el PSC es pensaven que no calia amoïnar-se més perquè els complirien al peu de la lletra? Són els únics que de debò no saben que els socialistes incompleixen sistemàticament tots els compromisos que adquireixen? Si realment no en tenen ni idea és que són tots una colla de passerells, però si són perfectament conscients del que fan és que continuen prenent el pèl als catalans, perquè utilitzen l’aparent confrontació política entre les dues parts com a estratègia i excusa per fer bullir l’olla, tirar la pilota endavant, guanyar temps, i qui dia passa, any empeny. És exactament el mateix mecanisme que fan servir en el cas del traspàs integral de Rodalies, en el de la transferència també integral de les competències en immigració o en el del reconeixement de l'oficialitat del català a la Unió Europa (UE), que són com un xiclet que s’estira i s’estira, però no es trenca mai, perquè del que es tracta és de fer veure qui sap què, no de tancar veritablement cap de les carpetes que tenen obertes, perquè llavors uns i altres es quedarien sense munició per mantenir el teatre que es pensen que els va tan bé.

Són JxCat i ERC els responsables que l’'statu quo' actual es perpetuï sense solució de continuïtat

El resultat és un panorama en el qual JxCat i ERC estan carregats de raons per forçar el PSOE i el PSC a complir els acords assolits, per inquirir Pedro Sánchez i Salvador Illa —com va fer Ciceró amb Catilina— sobre quan deixaran d’abusar de la seva paciència, per pressionar-los amb fer-los caure abans d’arribar al final de les legislatures de cadascun. Si tenen la paella pel mànec a l’hora de sostenir els dos governs, i efectivament la hi tenen, com és que no fan servir aquesta arma política tan poderosa per obtenir alguna cosa a canvi? En lloc d’això, es queixen molt i amenacen molt, però només de paraula, mai no passen als fets. Una actitud que, a sobre, els fa perdre tota la credibilitat i provoca que cada vegada vegin més disminuït el suport electoral. I no perquè sigui el que preveuen les enquestes —que cada cop són de fiabilitat més dubtosa—, sinó per les patacades que han rebut en les darreres cites amb les urnes i per les que rebran, si no reorienten el rumb, en les pròximes, i si no paren els peus als palafreners de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i d’Òmnium Cultural amb iniciatives tan estrambòtiques, i sectàries, com la de voler excloure Aliança Catalana de la manifestació de la pròxima Diada nacional.

El cas, però, és que no fa l’efecte que ni ERC ni JxCat hagin de modificar en res els capteniments respectius. Més aviat sembla que es trobin especialment còmodes en aquest escenari d’anar fent la viu-viu. En tot cas, que, segons el relat socialista, l’alternativa a fer caure l’actual president del govern espanyol sigui pitjor no és motiu suficient per deixar d’actuar, a part si és mentida, perquè està històricament demostrat que, davant la pressió d’institucions de signe totalitari —que és el que seria en aquest supòsit un govern del PP presidit per Alberto Núñez Feijóo i amb el suport de Vox—, Catalunya sempre reacciona. Seria una situació, de fet, que permetria despertar el sentiment nacional que ha quedat somort arran de les contínues enredades perpetrades pels mateixos partits catalans que ara s’esquincen les vestidures perquè el PSOE i el PSC no compleixen i pretenen que tothom els aplaudeixi i els doni la raó. De moment, els fets confirmen que no ha de passar res, perquè l’aparició del cas Cristóbal Montoro dona aire a Pedro Sánchez quan més assetjat es trobava pel cas Santos Cerdán, i que, en realitat, la corrupció en el país de la picaresca del Lazarillo de Tormes és sistèmica i no té remei. I després venen les vacances.

És per tot plegat que potser la pregunta de fins quan abusareu de la nostra paciència que Ciceró va dirigir fa més de dos mil anys a Catilina ara caldria dirigir-la no tan sols al PSOE i al PSC, sinó també, i molt especialment, a JxCat i a ERC, perquè en aquests moments són els de Carles Puigdemont i els d’Oriol Junqueras els autèntics responsables que l’statu quo actual es perpetuï sense solució de continuïtat. "Quo usque tandem".