Com que l’Estat espanyol viu un cicle de bonança macroeconòmica (però després costa arribar a final de mes), l’Agència Tributària recapta més en impostos (sobretot IVA de productes i IRPF de persones contractades). Com que ara disposa de més diners, l’acord de finançament autonòmic ha consistit a augmentar el volum de diners destinats a les comunitats autònomes i dividir-se l’augment del pastís. Ara el pastís és 21.000 milions d’euros més gran, però, al capdavall, s’ha de tornar a dividir entre totes les comunitats autònomes. Totes? No! Dos llogarets del nord habitats per bascos i navarresos indomables rebutja una vegada i una altra ferotgement el règim comú. I, sigui dit de pas, cap partit amb representació parlamentària és capaç de dir que Euskadi i Navarra són insolidaris pel simple fet de recaptar els impostos dels seus ciutadans i després pagar una quota a Espanya.

Per a Catalunya, aquesta proposta de finançament té una fortalesa, tres febleses i una oportunitat. La fortalesa és que tan bon punt s’aprovi, Catalunya —igual que la resta de comunitats autònomes d’aquest règim comú— rebrà recursos de manera immediata i veurà incrementada la liquiditat dels seus comptes i això s’hauria de traduir en despeses socials com sanitat, ensenyament o altres serveis. És una fortalesa, però, condicionada per les tres febleses. La principal feblesa és que no és un sistema de finançament nou, sinó una actualització de l’actual; és a dir, les eines per recaptar els impostos les continua tenint l’Estat espanyol i la potestat de repartir-ne la recaptació, també. Això converteix aquesta proposta presentada divendres en una arbitrarietat que, per posar només un entrebanc, un govern espanyol de PP i Vox podria revertir amb un simple reial decret. En canvi, si Catalunya sortís del règim comú, seria més complicat fer marxa enrere, perquè aquest famós règim comú és la famosa LOFCA, on les lletres L i O signifiquen 'Llei orgànica' i, per tant, amb una fortalesa legal més robusta.

La xifra és un petit pedaç al dèficit fiscal i, en euros per habitant, Castella-la Manxa rebrà més que Catalunya

La segona feblesa és que aquesta proposta de finançament amb prou feines és un pedaç pel gran problema estructural que té Catalunya vers Espanya: el dèficit fiscal. Segons les últimes dades disponibles, els ciutadans catalans paguem en impostos 75.000 milions d’euros, mentre que l’Estat en dispensa a Catalunya 55.000. Aquests 20.000 milions d’euros són l’anomenat dèficit fiscal. Les xifres són un càlcul de la Generalitat, perquè l’Estat fa 18 anys (des del 2008) que no publica les anomenades balances fiscals. Les projeccions del 2024 i 2025 apunten que aquest dèficit fiscal és de 23.000 o 24.000 euros, de manera que aquests —encara no— 4.700 milions d’euros representarien una cinquena part del problema. El 2021 es va arribar a calcular aquest dèficit fiscal per àmbits, i el sanitari era de prop de 5.000 milions d’euros. És a dir, amb aquest increment pressupostari proposat a l’acord de finançament, amb prou feines es fa les paus amb l’aportació dels catalans en salut i el que es rep a canvi. Potser per aquest motiu, veus tan diverses del país com la política (Junts), l’empresarial (Foment) o l’acadèmica (Santiago Niño Becerra o Guillem López Casasnovas) troben insuficient la part catalana de la proposta del govern espanyol. En declaracions a Catalunya Ràdio, Niño Becerra va qualificar els 4.686 milions d’euros com a “xavalla”.

Així les coses, segons la proposta pel nou acord de finançament, d’aquests 21.000 milions d’euros, Catalunya en percebrà 4.686 milions. No és qui més en rebrà; Andalusia en percebrà 4.846. A darrere hi aniran el País Valencià (3.669), la Comunitat de Madrid (2.555) i Castella-la Manxa (1.248). La xifra de Castella-la Manxa pot semblar molt menor, però hem de tenir en compte que, amb una població d’uns 2,12 milions d’habitants, l’increment equival a uns 589 euros per habitant. Catalunya obté 4.686 milions, però amb una població aproximada de 8,12 milions d’habitants. Això representa uns 577 euros addicionals per habitant, és a dir, menys que Castella-la Manxa. La Regió de Múrcia obtindria 1.188 milions d’euros. Donada la seva població, d’uns 1,58 milions d’habitants, això representa aproximadament 750 euros per habitant, la xifra més alta. En aquest rànquing poc explicat d’euros per habitant, el País Valencià també supera Catalunya. Amb una població d’uns 5,41 milions de persones, el guany per càpita seria d’aproximadament 678 euros per habitant. I finalment, Andalusia, allà on l’encarregada de dividir el pastís serà candidata socialista a la presidència, té una xifra molt similar a Catalunya: tenint en compte que hi ha uns 8,66 milions d’andalusos, l’increment se situa al voltant dels 560 euros per habitant.

L’acord pot condicionar les finances de Catalunya durant bona part de la pròxima generació; hi ha temps per repensar

I finalment, la tercera feblesa d’aquest acord és més filosòfica que econòmica. Més política que financera. Més de mirada llarga que de curtterminisme. Tenint en compte que l’últim acord de finançament es va aprovar el 2009, es va preveure per a cinc anys i que és el que encara està en vigor amb una caducitat acumulada de dotze anys, qualsevol decisió que s’aprovi ara condicionarà les finances de Catalunya durant bona part de la pròxima generació (si és que no hi ha un daltabaix abans). Després de presentar-ho en públic, la setmana vinent la vicepresidenta Maria Jesús Montero exposarà la proposta a les comunitats al CPFF (Consell de Política Fiscal i Financera). Això suposarà posar en marxa el rellotge legislatiu que ha de desembocar en una votació al Congrés dels Diputats que no arribarà fins d’aquí a uns mesos.

Per tant, l’oportunitat és que hi ha temps. Hi ha temps per repensar, posar la pilota a terra i estudiar una nova estratègia. Una nova estratègia que passi, per exemple, per unificar els set diputats d’ERC amb els set de Junts i establir un bloc de catorze diputats que duplicaria la pressió sobre el PSOE que ara exerceixen per separat, enfrontats i amb una pèrdua innecessària d’energies independentistes. També pot ser un temps preciós per teixir un front nacional que, com en exitoses experiències anteriors, aglutini bona part de la societat civil catalana en favor de l’objectiu comú i compartit d’assolir el concert econòmic. El 2012, l’objectiu d’aquest pacte fiscal bilateral amb Espanya va posar d’acord CiU, ERC i Iniciativa. I quan la votació va arribar al Parlament, el PSC no hi va votar en contra, sinó que es va abstenir. Fora de la cambra catalana, els sindicats, les organitzacions empresarials i altres entitats representatives del teixit social i productiu del país hi van donar suport. El president espanyol, Mariano Rajoy, va rebutjar qualsevol possibilitat de negociació a aquella fita nacional i transversal. I aquell cop de porta va comportar una unitat del catalanisme que, sense anar més lluny, va treure al carrer un milió i mig de persones la Diada d’aquell 2012 i va accelerar un procés que s’havia encès dos anys abans amb la sentència de l’Estatut. Allò es va gestar amb mesos i va durar anys. Però era necessari el consens a Catalunya i la unitat a Madrid. Hi ha temps.