El més angoixant d’alguns mandats no és tant el seu recorregut, ni tan sols els seus encerts o errors, com la impossibilitat de saber com acabaran. Aquesta imprevisibilitat és variable, evidentment, però en alguns casos no ser incapaç d’imaginar-se el final fa témer el pitjor per al present. Hi ha moments en què la política sembla avançar per inèrcia, com si cap dels actors tingués del tot clar on porta el guió ni si hi haurà conclusió, ni com, ni quan. Vivim una època de “finals oberts”, que en literatura poden ser fascinants, però que en política poden ser el preludi del caos.
Prenem, per exemple, el cas de Donald Trump. Fa quatre anys, quan va perdre les eleccions davant Joe Biden, ja va demostrar que no estava disposat a acceptar un final convencional. Es va negar a reconèixer la derrota, va alimentar teories conspiratives sobre un suposat frau electoral i va acabar provocant una insurrecció al Capitoli. Però encara no era el final: Trump no només va sobreviure políticament a aquell episodi, sinó que avui encara encapçala les enquestes per ser, de nou i sense competidor, el candidat republicà a la presidència. I més enllà de les urnes, hi ha la gran pregunta: què passarà si torna a perdre? O pitjor encara: què passarà si guanya? Trump no creu en els límits institucionals. Veient com aplica el poder, el seu mandat podria acabar en una nova crisi constitucional o fins i tot en una erosió terminal de la democràcia nord-americana tal com l’hem coneguda fins ara. No me l’imagino, simplement, perdent les eleccions i anant-se’n cap a casa pacíficament. No ho veig. I, per tant, no sé què veig.
Però no cal travessar l’Atlàntic per trobar finals incerts. Pedro Sánchez, president que s’ha definit per la seva llegendària capacitat de resistència, es troba immers en una legislatura amb poc oxigen. Va començar amb una investidura agònica, amb aliances difícils i concessions delicades que li han deixat ferides en diversos fronts. Els seus socis d’investidura estan cada cop més desgastats, més enfadats i amb massa escasses contrapartides tangibles per mostrar. Mentrestant, el PP, que aspirava a capitalitzar l’erosió del govern, també s’ha vist arrossegat pel fang: els casos relacionats amb el poder judicial, les intrigues al voltant de l’operació Catalunya i una estratègia que combina el bloqueig institucional amb el soroll mediàtic han afeblit el seu paper com a alternativa sòlida. Sense oblidar que, de tan fatxes com es mostren encara, és impossible que cap catalanista s’hi acosti ni amb un pal.
En aquest context, la legislatura de Sánchez podria acabar de diverses maneres: amb una ruptura prematura de la majoria parlamentària, amb unes eleccions anticipades, amb una fugida endavant o amb un intent final de pactar alguna gran operació d’Estat. Tot és possible. Però res no convida a pensar que el final serà ordenat, ni que satisfarà cap dels blocs ideològics existents. Ni que desembocarà, com semblava la previsió, en cap reforma estructural de l’Estat. Pinta a un final dantesc, perillós i degradant.
Els temps caòtics i depriments que vivim semblen dissenyats per evitar les conclusions netes
Més a prop, a Catalunya, Salvador Illa representa una incògnita semblant. Ha guanyat les eleccions, sí, però no governa. Ni per a tothom, ni per als usuaris de Rodalies o els mestres. I ara que podria fer-ho, depèn de pactes tan improbables com fràgils. ERC ha assumit el paper de subaltern i al PSC no li ha donat la santa gana de cedir en àmbits essencials. El govern d’Illa havia de ser una etapa d’estabilització relativa, però s’assembla més a una legislatura curta i sense rumb. Sobredosi d’ibuprofèn i d’anestèsia espanyolitzadora. En aquest context no descartin tornar a votar en pocs mesos, coincidint amb unes eleccions espanyoles, de tan sucursalitzat que ho ha deixat tot. De fet, és l’única carta que li queda.
I, finalment, hi ha un final que encara no ha començat: el del retorn de Carles Puigdemont. El seu discurs a Prats de Molló sembla indicar que no té cap intenció de cedir el seu lideratge, però ningú sap amb detall com acabarà aquesta història. Tornarà i es presentarà? Tornarà i serà detingut? Tornarà i els tribunals compliran la llei, o serà inhabilitat amb qualsevol excusa abans que pugui fer cap pas? En ell convergeixen totes les incerteses: les judicials, les institucionals, les emocionals i les simbòliques. El seu retorn pot ser llegit com una victòria personal, com una catarsi col·lectiva o com un desenllaç a l’espanyola, és a dir, tràgic. La pista d’aterratge jurídica està ben articulada, i encara ho estarà més: hi haurà, però, prou múscul per a una pista d’enlairament política? No els vull deixar amb la retòrica a les orelles: la meva opinió és que sí, però que cal alliberar molt de pes en l’independentisme, a dins i a fora de Junts.
A diferència del teatre o del cinema, la política no sempre respecta la regla dels tres actes. I, sovint, ni tan sols té un acte final. Hi ha mandats que es tanquen amb una victòria clara o amb una derrota incontestable. Però els temps caòtics i depriments que vivim semblen dissenyats per evitar les conclusions netes. Per tant, l’angoixa no és tant pel que ve, com per no saber si el que ve és realment un final o només un nou capítol d’una sèrie interminable. “Girar full”, deien. Però cada nova temporada de la sèrie sembla més retorçada, més semblant a un xiclet estirat i amb un argument més tòxic. Cal un gir de guió contundent, i fan falta noves esperances. Resistir ja no és un argument prou convincent.