Me’n vaig de vacances. Les necessito. Com tots vostès, suposo. Enguany, per tant, no escriuré durant el mes d’agost com feia habitualment. Aquest serà un estiu de desconnexió total. El pronòstic que la tardor serà catastròfica invita a fer-ho. L’anunci d’un daltabaix tan gran m’ha portat a pensar en el mil·lenarisme, aquella creença tràgica sobre el desenllaç del món. Com que m’imagino que ara no els ve al cap de què parlo, els ho resumeixo. El mil·lenarisme arrenca de la interpretació que els jueus i els cristians dels primers segles van fer d’un passatge de l’Apocalipsi. Creien que abans del judici final, Crist instauraria un regne de mil anys a la terra. El benestar tenia data de caducitat, per tant. El moviment mil·lenarista és recurrent en la història del cristianisme —i per extensió de la humanitat—, i sovint els mals auguris s’agreugen per l’expansió de les calamitats com ara la fam, les guerres, la inseguretat, etc. Aquesta mena de creences religioses també ha tingut un fort impacte en els moviments socials, especialment camperols.

L’historiador britànic Eric J. Hobsbawm estava convençut, tant com ho estava l’historiador francès Jean Chesneaux, que les idees mil·lenaristes fomentaven els aldarulls esporàdics i amb poca planificació protagonitzats pels camperols del món arcaic. L’orientació mil·lenarista d’aquests “rebels primitius” contrastava amb la visió revolucionària que mostrarien els moviments socials moderns. Hobsbawm, que era un marxista més ortodox del que s’acostuma a dir, advertia, a més, que els moviments socials primitius només atacaven els abusos locals, mentre que l’objectiu del moviment modern incloïa els problemes globals. Així doncs, aquests “rebels primitius” eren els Robin Hoods universals, els anarquistes andalusos (els catalans es veu que eren una altra cosa), els bandolers sicilians, les sectes obreres britàniques, la Màfia, els llatzerets italians o els pagesos de Colòmbia i del Perú. Grups prepolítics, segons ell, que encara no disposaven d’un llenguatge específic mitjançant el qual expressar les seves aspiracions de major justícia social i la seva determinació de lluitar contra la “conspiració dels rics”, contra el capital. 

Se suposa que nosaltres vivim en societats dominades per la modernitat, però la realitat és que el mil·lenarisme torna amb l’expansió d’un pensament antipolític i populista basat en les supersticions, els rumors i la desconfiança. Hi ha contribuït la crisi de la democràcia, corcada per la corrupció, les persecucions polítiques, les amenaces contra la llibertat d’expressió i l’hegemonia d’un conservadorisme que ha convertit la socialdemocràcia en un apèndix del neoliberalisme. Els liberals de veritat escassegen, perquè els que se’n diuen sovint no ho són. Com ara a Àustria i a Espanya. Aquest conservadorisme, que impedeix implantar polítiques reformistes i atrevides, és el caldo de cultiu que afavoreix el renaixement de les creences mil·lenaristes. Unes idees que es promouen fins i tot des d’algunes instàncies governamentals en mans dels populistes de tots els colors. Costa d’entendre per què ho fan. O potser no i tot es resumeix en el fet que aquests polítics han detectat que dirigir-se a les emocions, positives o negatives, de les persones és més eficaç per generar adhesió que oferir-los un programa polític ideològicament ben perfilat i eficaç. Els polítics fomenten l’atavisme, o sigui, el retorn a un tipus més primitiu, per no donar tota la brida del futur als ciutadans.

Se suposa que nosaltres vivim en societats dominades per la modernitat, però la realitat és que el mil·lenarisme torna amb l’expansió d’un pensament antipolític i populista basat en les supersticions, els rumors i la desconfiança

Avisar exageradament de l’apocalipsi econòmica és una forma d’escampar la por entre la gent i és tan trampós com atribuir exclusivament a la crisi climàtica els incendis estiuencs. El canvi climàtic no mata. El que realment mata és no fer res per apaivagar els efectes de l’abandonament de l’agricultura i dels boscos, de la construcció d’urbanitzacions il·legals, etcètera, etcètera. No és la primera vegada que quan es vol fer passar bou per bèstia grossa els resultats són esfereïdors. Quan jo vaig accedir a la universitat havies de passar una oposició que, entre altres proves, t’obligava a preparar una classe que calia defensar davant el tribunal que et jutjava. Vaig triar la lliçó, perquè aleshores em dedicava a la història econòmica, sobre el crac del 29. No repetiré la classe, que va ser llarga, prolixa en dades i més aviat pedant per mor de la meva joventut. El resum és el següent. Aquella espectacular crisi borsària de principis del segle XX es va generar per la bola de neu que es va anar fent gran amb els rumors de tota mena que amenaçaven l’economia mundial. La venda generalitzada d’accions la tarda del 23 d’octubre a la borsa de Nova York va ser el detonant d’una crisi que ràpidament es va anar replicant. Aquests són els fets. El tsunami va destrossar l’economia i va generalitzar la misèria. Però què o qui va provocar aquell atac sobtat de pànic? Això ja és més difícil de determinar. Com gairebé sempre passa, els factors a tenir en compte són molts, entre els quals també cal apuntar l’estat d’ànim, els rumors i les mentides.

No es tracta de negar que a la tardor es notaran encara més les repercussions d’una inflació que està fent pujar els preus de tal manera que l’empobriment dels treballadors serà espectacular. Si els salaris no augmenten, la conseqüència serà aquesta. El problema és que després de cada episodi inflacionari, la pèrdua de poder adquisitiu generalitza la pobresa i, per tant, amenaça una economia basada en el consum. Aquesta és la paradoxa. La fractura social es va fent gran i més gran mentre que des dels governs s’aporten solucions que són pedaços. Totes les mesures econòmiques anunciades per Pedro Sánchez pateixen del defecte que no són estructurals. Són mesures tàctiques que obvien l’esperit, no ja revolucionari, sinó simplement reformista, d’algú que diu ser socialdemòcrata. Davant propostes com aquestes, que a Catalunya s’agreugen pel fet que l’autonomia és cada vegada més un pompós decorat burocràtic, les alternatives ara acostumen a ser molt simples. Revifa el mil·lenarisme en diverses formes. Uns reclamen sortir del sistema democràtic per refugiar-se en la protesta verbosa sense acció, encara que es pensin que fan moltes coses, i uns altres es llancen als braços de l’extrema dreta. És el passat que no passa, que és el nom que vaig posar al meu blog per ressaltar la idea de l’historiador italià Benedetto Croce (1866-1952) que tota història és, al capdavall, història contemporània, encara que sigui impossible que la història es repeteixi exactament de la mateixa manera.

Tornarem de les vacances i segurament serem més pobres. Hi haurà qui prendrà la decisió de divorciar-se. Altres hauran trobat un nou amor. Les criatures hauran crescut un pam i els pares i les mares desitjaran la tornada a l’escola dels fills mentre passaran comptes del que s’han gastat durant un sojorn, per altra banda, merescut i que va costar molta sang d’aconseguir que fos remunerat. Gairebé tanta com la que es va haver de vessar perquè s’aprovés la jornada de vuit hores. Reprendrà la vida política i segurament a Catalunya la presidència del Parlament ja estarà en mans d’algú altre i els jutjats continuaran aplicant la repressió sistemàtica contra el jovent independentista per acabar amb l’esperança que havien dipositat en la independència. Els partits independentistes, fent gala d’una arterioesclerosi galopant, aniran a la seva, com sempre. Els republicans apel·laran una vegada més al joc de mans d’una taula de diàleg que no va enlloc; els anticapitalistes continuaran excitant-se amb el satisfayer revolucionari; i els de Junts, que haurien pogut formar el partit transversal dels independentistes, continuaran barallats, més tensos i descapitalitzats. Entre una cosa i una altra, l’apocalipsi. La fi del món. El mil·lenarisme que torna perquè ningú proposa cap alternativa que no es basi en els trucs de la màgia.

Bon estiu, estimats lectors.