Quan encara no ens havíem recuperat de la irrupció de Tomàs Molina al món de la política (i de les bones persones d’ERC), el napbuf Alhora anunciava que l’actor Joel Joan serà el número 10 de la formació de Clara Ponsatí i Jordi Graupera, sumant-se així a una llista de prohoms i prodons de la cultura, com ara la nostra glòria sonora nacional, Roger Mas, i els literats Carlota Gurt, Dolors Oller i Miquel de Palol. En el cas del meu (estimadíssim) amic Joel Joan, fins ara abstencionista, el reclutament té un mèrit inqüestionable i certifica la capacitat de persuasió inigualada del meu (encara més estimadíssim) amic Jordi Graupera; car, en efecte, cal gastar la saliva de Demòstenes per convèncer un paio tan llest com en Joel perquè s’apunti a un invent encapçalat per algú que ara fa veure que no coneix Puigdemont després que el 130 la fes eurodiputada i immune durant quatre anys.
El gest té certa gràcia perquè, com passa sempre, trufar un partit d’intel·lectuals acostuma a comportar una operació per blanquejar les primeres espases: en aquest cas, tota aquesta amanida de poetes resulta un esplèndid vel de Maia per obligar-los a oblidar un fet inqüestionable: a saber, que Ponsatí va ser ben conscient de l’engany de Puigdemont durant els fets del 2017 i, nogensmenys, va decidir embarcar-se en l’aventura europea del Molt Honorable per continuar la farsa i engreixar una mica la caixa, en espera de poder fer-se un espai aparentment alternatiu. En aquest sentit, m’ha encuriosit especialment que el col·lega filòsof Joan Burdeus defensi mig apàticament aquesta llista, apel·lant a la diferència (by Max Weber) entre l’ètica de la responsabilitat, més pròpia de tecnòcrates materialistes, i l’ètica de la convicció, regida per principis de moralitat perenne.
Dic que la conceptualització del cas em fa gràcia no només pel fet que Ponsatí, insisteixo a risc de fer-me pesat, hagi allargat la comèdia puigdemontista fins a eixir de l’automòbil last minute per poder fer-se la diva enganyada (tot mantenint les estructures de poder i d’assessors europarlamentaris que disposava mercès a Junts per Catalunya, no pas a la generositat de l’Esperit Sant), sinó també per aquesta curiosa noció segons la qual els intel·lectuals, venia a dir Burdeus, viuen més aviat aïllats dels convencionalismes hipotecats per la immediatesa. Aquesta tesi, més que sorprenent, és falsa, si recordem les sempiternes (i certes) reivindicacions d’en Joel sobre la necessitat d’una indústria del cine en català que sigui competitiva o si llegim els articles alarmants (i certs) que la Carlota Gurt escriu al diariet dels Rodés on, bàsicament, glossa la precarietat dels escriptors.
La filosofia política d’Alhora abraça molt hàbilment el desengany moral dels culturetes més patriotes amb el puigdemontisme i el pujolisme-junquerista
De fet, ara que apel·lem al prestigi de les conviccions, també resulta notòriament comprovable com molts d’aquests mateixos intel·lectuals han seguit d’una forma més aviat acrítica els postulats que ens ha fet empassar el processisme. En aquest sentit, la filosofia política d’Alhora abraça molt hàbilment el desengany moral dels culturetes més patriotes amb el puigdemontisme i el pujolisme-junquerista, trufant-lo amb la idea (falsa) segons la qual la gent del món de la lletra té escasses dependències amb el poder, un pressupòsit que —en el cas català— resulta altament qüestionable. D’ençà del seu retorn de l’exili, a Ponsatí l’hem pogut veure en nombroses presentacions de llibres, la qual cosa —més enllà d’un sobtat interès pel món de la lírica— s’intueix com una forma poc dissimulada de continuar la folklorització de la política per impregnar la cultura de la mateixa grisor moral.
En aquest sentit, té molt sentit que escriptors com Burdeus relliguin l’aparició d’Alhora com una pretensió de canviar la política a través dels seus mots fonamentals (així ho fa Richard Rorty a Philosophy as cultural politics). Però, posats a citar la inspiració del pensador ianqui, jo acostaria la tàctica dels alhorians a l’obra Contingency, Irony and Solidarity, on l’hermeneuta descriu molt bé la tasca d’un ironista polític com una espècie de liberal amb unes conviccions que, lluny d’ésser metafísicament vàlides pel seu propi pes, sobreviuen més aviat per la casuística, la sort i la comparativa amb altres opcions que resulten menys pràctiques o més cruels. Des d’aquesta perspectiva, la filosofia d’Alhora necessitava una política cultural que, mantenint la genètica del procés, en renovés el vocabulari, presentant-se als electors com una opció d’esperança.
De moment, la nova filosofia de la contingència volgudament sentimental ha fet oblidar als meus companys la cultura política d’aquells temps (no gaire llunyans) en què Ponsatí lluïa l’acreditació d’eurodiputada i defensava Puigdemont, assegurant que l’Estat mai no aconseguiria tombar-lo perquè era un home d’unes conviccions més dures que el marbre. Per tant, és lògic que entre les primeres espases de la cultura d’Alhora hagin cercat un home que, de fer teatre, en sap un colló i mig. Ja sé que he de venir a l’Escape Room 2, Joel; però entre tots plegats em doneu molta feina. Tranquil, ja he vist que l’obra dura fins a maig, com aquesta aventura tan convergent on t’han fotut.