Una sala d’espera de dentista blanca, despullada, i un ficus malalt de fons. En realitat, n’hi havia dos, però a la fotografia que ha corregut a les xarxes i a la premsa només se n’hi veu un. L’escenari estava completament desproveït de simbologia, però de vegades el buit té un significat més vast del que pot tenir una bandera. O dues. Aquest dimarts, el president Illa i el president Puigdemont van reunir-se a Brussel·les, en una trobada que cap de les dues parts, o cap dels dos sectors polítics que ambdós representen respectivament, va poder explicar en els termes que hauria preferit. Catalunya es troba en un moment de transició, en un punt d’inflexió en què cap dels dos relats —el dels juntaires i el dels socialistes— explica la vida política del país. Aquesta incapacitat té un punt de voluntat: la intenció d’aparentar distància política i ideològica els uns amb els altres. I aquesta intenció, al seu torn, aquesta aparença de distància, és el que acaba generant distància amb la realitat.
Des del PSC —que és el PSOE— es propugna una normalitat política i institucional que no existeix. La reunió es va celebrar a Brussel·les, perquè ens entenguem. I es va celebrar a Brussel·les perquè no es podria haver celebrat a gaires llocs més. Els socialistes anomenen normalitat a l’absència de conflicte, o a l’aparença de l’absència de conflicte. Mentre quedin catalans, no hi haurà normalitat política. I mentre els candidats a la presidència de la Generalitat hagin de concórrer a les eleccions en la desigualtat de condicions en què van haver-hi de concórrer l’última vegada, no hi haurà normalitat institucional. La presidència d’Illa és una anormalitat en ella mateixa: és on és perquè els espanyols tenen la capacitat i el poder d’adulterar el joc democràtic a conveniència per anorrear, desprestigiar, perseguir i humiliar el braç polític de l’independentisme sempre que calgui. Els socialistes pregonen la “normalitat” per generar un marc conceptual en què l’estat actual de l’independentisme polític sigui, precisament, la norma. Però encara hi ha rèmores del disset i del dinou que els impedeixen acabar d’estendre aquest marc. Encara han d’anar a Brussel·les. La normalitat que esbomben encara és anormal; aquesta és la distància dels socialistes amb la realitat.
No es pot ser una de les parts pactants de la pax socialista i després dirigir-te a la societat catalana com si això no hagués passat
El discurs de Junts es val d’aquesta anormalitat per reivindicar-se, per reivindicar el seu líder i per justificar ser categoritzats, encara, com a independentistes. Però la realitat va una mica més enllà: els juntaires validen el discurs de la normalitat socialista cada vegada que hi pacten i se’n serveixen per obtenir alguna mena de benefici polític que els garanteixi rèdit electoral. Protestar contra l’anormalitat democràtica que l’exili del president Puigdemont encara representa no hauria de ser sinònim de legitimar el concepte de normalitat que els socialistes pregonen, que és el d’una Catalunya regionalitzada amb els anhels nacionals capats d’arrel. A Junts, però, no tenen ni la força ni el crèdit davant la societat catalana per a bastir un discurs que de veritat pugui fer de contrapès als socialistes. Fa massa anys que no tenen cap idea de país robusta, que anuncien dies històrics i que l’ideal i els fets van per viaranys paral·lels. Aquesta és la distància dels juntaires amb la realitat: es fan dir independentistes, falquen governs espanyols socialistes, i aspiren a recobrar la confiança dels votants perduts des d’aquesta incongruïtat. No es pot ser una de les parts pactants de la pax socialista i després dirigir-te a la societat catalana com si això no hagués passat.
Al bell mig d’aquest garbuix, un ficus. Un ficus perquè, malgrat tot, Puigdemont i Illa no s’haurien deixat representar per les mateixes banderes. Perquè la normalitat d’Illa no existeix i perquè sap que, a Puigdemont, l’únic que li resta per a reivindicar-se són els símbols. Des de Junts, feia mesos que es reclamava amb to de súplica que Illa anés a Brussel·les per a reunir-se amb Puigdemont, i els socialistes han escollit el moment actual per a servir-se del gest, perquè els és necessària una certa deferència política amb Puigdemont per a tirar endavant uns pressupostos. El ficus és la representació del soterrament d’un conflicte per a poder atenir-se, totes dues parts, a les seves respectives necessitats de partit. I té un punt de gràcia, perquè de vegades la voluntat de dissimular és més òbvia que la voluntat de no fer-ho, i en aquest cas apunta directament a les contradiccions de cadascú. Un ficus ressecat i malaltó, aquesta també és la metàfora profètica del preu que pagarem per haver donat l’esquena a la nació.