Després d’una investigació periodística d’altíssim nivell, La Vanguardia ens ha fet avinent que Jorge Fernández Díaz fou la mastermind de l’Operació Catalunya. Que l’antic ministre del PP s’exercitava com pocs en l’art d’escampar merda contra la tribu ho sabíem d’ençà que es publicaren els seus celebèrrims àudios amb el comissari Villarejo. De fet, tots els qui podem acreditar la titulació de parvulari intuírem de fa anys que el PP no tindria cap problema a estrafer la legalitat amb tal d’aturar allò que en diguérem procés d’independència, fent ús de tot el poder de la cúpula policial del ministeri i, només faltaria, amb el coneixement implícit de Mariano Rajoy (a través del seu camarlenc Jorge Moragas qui, com pertoca a un fidel comandant del clavegueram espanyol, viu tan tranquil d’ambaixador reial a Filipines). Fent honor a Rajoy, de fet, els pulitzers de Godó podrien haver resumit tant de frenesí informatiu en un breu titular: Fernández Díaz és Fernández Díaz.
Tot plegat és un afer poc sorprenent; no només perquè Fernández Díaz (i els espanyols en general) no tinguin cap problema d’ètica amb el fet de saltar-se la pròpia llei per cascar l’independentisme, sinó perquè quan han d’inventar-se delictes o espiar individus sempre acaben tenint la delicadesa de contractar un català de naixement com Moragas o Fernández Díaz. Servidor ho entén perfectament: els cardem una mandra immensa, fins i tot per cosis com inventar-se uns calerons a Suïssa, i és ben lògic que per reunir-se amb examants xarones de fills d’expresidents acabin buscant secretàries del poder sense gaire feina com ara Alicia Sánchez-Camacho (una altra premiada del clavegueram, que viu plàcidament en una cadira al Congrés amb el corresponent aguinaldo de l’Estat). Tot això, insisteixo, és una cosa tan dels enemics que fot un pal important de recordar.
Ressuscitar l’Operació Catalunya ara mateix només beneficia la partitocràcia del poder i els apologetes de l’anar tirant enrere
El que no ha publicat La Vanguardia en la seva apassionant sèrie sobre l’Operació Catalunya és que l’esquerra espanyola també coneixia perfectament les martingales criminals de Jorge Fernández Díaz. Això fa de mal dir en plena etapa del reencuentro, ara que les elits catalanes viuen prou joliues amb un govern del PSOE a Madrid i els seus virreis d’Esquerra en permanent formació professional d’esdevenir convergents. És així com, ho veureu en les properes setmanes, La Vanguardia convertirà l’Operació Catalunya en un serial per entregues que té per objectiu noquejar una mica el PP mentre es renta la cara a Pedro Sánchez (com si, després del 155, el PSOE hagués estat un convidat de pedra més en la pacificació violenta de Catalunya). El que no confessaran els seus periodistes, en resum, és per què es publica ara una informació que molts d’ells sabien des de més d’un lustre.
De fet, als estrategs de tota aquesta pamema no els falta bon nas. Ressuscitar l’Operació Catalunya ara mateix només beneficia la partitocràcia del poder i els apologetes de l’anar tirant enrere. Penseu per exemple en l’alcaldable Xavier Trias, qui ha aprofitat la notícia per recordar-nos com les clavegueres de l’Estat van provocar que perdés l’alcaldia (per molt que es repeteixi una mentida no serà veritat, Xavier) i també s’ha afanyat a dir que no es querellarà contra Fernández Díaz, car no vol gastar-se pasta en advocats perquè els tribunals tornin a dir-li el mateix (com si un convergent mai s’hagués hagut de sufragar la consulta legal!). El que no diu Trias és que es presenta a Barcelona buscant l’escalf dels votants del PP, encantadíssims amb un candidat repel·lent a la independència que torni a la cosa convergent de sempre. Així tampoc arribarà a l’alcaldia, dit sigui de passada.
Tot plegat, com veieu, és una cosa pròpia d’un país on l’única notícia és que no hi ha notícia, on la permanent i immutable veritat, això sí, és que als responsables de l’Operació Catalunya no els passarà res de res. Badall i seguim.