Aquest any, per la Diada nacional de Catalunya, el president de la Generalitat ha decidit celebrar Extremadura. De tots els presidents que han passat pel càrrec —i mira que, darrerament, no hem fet gaire sort—, Salvador Illa és el president que té menys respecte per a la institució que representa, perquè ni comparteix la seva raó de ser, ni vol acceptar el pes simbòlic i polític que li diposita a les espatlles. A la Generalitat hi tenim un president que s’aprofita de la institució per a diluir la nació sobre la qual es fonamenta la institució mateixa, i l’aposta extremenya n’és un exemple més. Un d’especialment insultant, convindrem, perquè posa de manifest la voluntat d’escapçar el país de la seva història i de reescriure-la en els termes que beneficien l’assimilació.
Aquesta Diada, Illa ha decidit institucionalitzar la consigna suada i mastegada i interessada d’una immigració que va venir a aixecar Catalunya, perquè li permet condensar, en nom de la integració, molts dels mantres de l’espanyolisme més tronat. Que abans dels cinquanta, dels seixanta o dels setanta no hi havia país —malgrat que per la Diada es commemori la caiguda de Barcelona el 1714—, que Catalunya necessitava ser aixecada a mitjan segle XX i que la immigració en qüestió va venir a contribuir-hi de bon grat, a ajudar-nos, i que és Catalunya qui els ha d’estar agraïts, que cal reivindicar que els fills i nets de la immigració espanyola visquin a Catalunya sense cap afany de catalanitzar-se per consideració i perquè la suma ens enriqueix. Que si els teus avis eren espanyols, per respecte, tu encara ho has de ser. Que allò que t’explica a Catalunya és ser net d’un immigrant i que, en nom de la diversitat i la pluralitat, t’has d’abstenir d’abraçar la catalanitat si no vols faltar als teus avantpassats.
Els discursos integradors dels socialistes són etnicisme depurat, catalanofòbia tunejada, exclusió disfressada
Quan el president Illa diu "hi ha una sola Catalunya, en la qual ningú és més català que ningú", el que diu és que, en realitat, no hi ha catalans, perquè no hi ha uns trets distintius i definitoris que ens diferenciïn i ens permetin distingir la comunitat que fa la nació. Que la catalanitat és una categoria administrativa i prou, una condició subalterna que depèn de si el subjecte en qüestió és físicament a Catalunya. Els discursos integradors emmetzinats dels socialistes exclouen la catalanitat perquè treballen sobre la idea que, en realitat, no hi ha comunitat on integrar-se —perquè voldrien que no hi fos. I que qualsevol requisit per a formar-ne part és, de base, excloent: la catalanitat implica la no-catalanitat, i això és intolerable. La catalanització, per tant, no només és innecessària, ans també moralment condemnable. Fan com si els catalans no existíssim per donar aixopluc polític a tots aquells qui —de vegades, des de fa dècades— volen viure com si Catalunya fos Extremadura, o Múrcia, o Castella.
Els discursos integradors dels socialistes són etnicisme depurat, catalanofòbia tunejada, exclusió disfressada. El president Illa se serveix de la presidència de la Generalitat per potinejar i desprestigiar els símbols, per capar la història del país a conveniència, perquè la Diada ja no remeti a la pèrdua de dret i llibertats que es van desfer amb el setge, sinó que remeti a Extremadura —això és, a Espanya. Salvador Illa va fer servir els actes institucionals de la Diada per atiar el vot ètnic i per segregar els catalans en funció del seu origen, o de l'origen dels seus pares, o dels seus avis, i així poder-se’n aprofitar electoralment. Ho va fer sense que ningú a l’oposició l’hagi confrontat perquè confrontar-lo seria, també, confrontar la naturalesa del conflicte de fons a Catalunya. I no, reclamar més "ambició nacional" al president, tenint en compte que també el va investir ERC, no és confrontar res.