Se mor lo Papa o arriba la cerimònia dels Oscars i els grans noms de periodistes i mitjans d'este país corren cap Roma i Los Angeles, interrompen vacances, no dolen recursos i no importa la diferència horària, però al Baix Ebre mos cremem i en tota la nit lo 3/24 no va tindre nassos de fer una connexió en directe per a informar i tranquil·litzar la població del seu país. Allò de 'tot el que vols saber quan ho vols saber' deu ser de Tarragona o Sitges en amunt, suposem. Van estar llargues hores sense actualitzar la realitat de la nostra desgràcia. L'F5 de la televisió pública —la seva— era un inexplicable bucle de reemissió mentre la fortor de recremat se mos escolava pels bastiments de les finestres tancades de casa i les alarmes als mòbils mos sobresaltaven.
Hem cremat en silenci mentre el centralisme dormia i ara alguns mos direu que sempre estem amb la mateixa cançoneta. Ves que no siga que mos la feu cantar sense natros voler-ho. Fonts anònimes explicaran que la cobertura mediàtica va ser l'ajustada al cas, que no cal cap dimissió, però pel nostre cap no pot dixar de sobrevolar aquella malaurada i eterna pregunta: què hauria passat si el foc hagués arrasat Montserrat o Cadaqués? I no, lo comentari no va en contra dels que allí hi viuen, va a favor de cuidar el país. Senceret. Los eslògans fan molt bonic impresos damunt d'una carpeta o escoltats a un anunci, però el Govern de tothom ho ha de ser de manera efectiva, no només de paraula, que mentre aquella nit TV3 estrenava la sèrie Delta a bombo i plateret, justament a l'Ebre patíem una apagada informativa inexplicable. I aquella no era de ficció.
Mos vam sentir sols i desinformats i no és la primera vegada. Vam haver de recórrer a parlar-mos entre natros per grups de WhatsApp de veïns i familiars (això si hi havia cobertura), a vídeos casolans, al bando del poble (amb los altaveus de tota la vida) o al compte oficial dels bombers a Twitter: agraïment immens a la tasca dels efectius sobre el terreny i a l'equip de comunicació als despatxos. No oblidéssem, però, que no tothom té xarxes i que, a més, bona part de la població afectada és gent gran que no en té, de Twitter, i van patir lo desconeixement de la situació, ells i els fills i nets, que no sabien com contactar-hi o com ajudar-los. Admirable actitud la dels alcaldes i regidors de la zona, plens de dignitat i de son, donant la cara i arromangant-se amb la pell de gallina sota la màniga i atenent amablement i incasablement la premsa, molta de la qual només se'n recorda de Santa Bàrbara quan trona.
Les Terres de l'Ebre mos vam tornar a sentir òrfenes i desemparades. No som un parc d'atraccions que oblideu a l'hivern i voleu trobar ben arregladet a l'estiu. Aquí parlem sempre en català, encara que no mos considereu prou catalans. Hem cremat en silenci mentre el centralisme dormia i el 3/24 no connectava en directe en tota la nit.
Entre la remor dels hidroavions, lo soroll dels helicòpters i les sirenes dels vehicles, cal també ressaltar la immensa labor de la premsa territorial, aquella que massa sovint és menystinguda per ser perifèrica, i que va fer una faena de primera, amb periodistes al peu del canó oferint connexions i dades que altres corporacions —amb molt més pressupost— no van assumir. Orgull de companys. També Gerard Romero, periodista esportiu vilanoví que no va dubtar a traure's les lleganyes i canviar el tema del seu àmbit de treball habitual per a fer un directe de matinada al seu canal de Twitch, donar veu al poble, acompanyar-mos en lo dolor i compartir insomni durant la matinada crítica. Lo sendemà, la majoria de programes de mitjans nacionals generalistes emetien en directe des d'aquí baix, en un desplegament exagerat que pareixia més un rentat de cara, conscients del vergonyós oblit de la nit anterior. Per a natros era tard i tant de bo a la comissió de control del Parlament haguésseu de donar explicacions, que no pas excuses.
Deveu estar cansats de sentir-ho, ja ho sabem, natros també d'haver-vos-ho de repetir, però les Terres de l'Ebre mos vam tornar a sentir òrfenes i desemparades, una vegada més. Com quan expressem que el Delta diu prou i que no el protegim prou. Vinga estudis i reunions fins que ja no hi haurà res a fer i llavors tot seran plors: un, inundat; les altres, les muntanyes, calcinades, amb plans de protecció contra incendis incomprensiblement no aprovats en dècades. Com quan mos exclamem per a tindre trens dignes, sanitat decent i un riu ple de vida. Com quan alcem la veu per una pagesia injustament valorada, per a evitar una diàspora ebrenca que voldria més oportunitats prop de casa o per a frenar un despoblament que no ajuda a apagar incendis.
Ara, a correcuita, tot són fotos i promeses d'inversions, quan fins fa quatre dies alguns encara esperaven cobrar les ajudes pel temporal Glòria. La setmana que ve, quan aquí lo dol pel paisatge assolat continue devastant-mos i molta gent haja de començar de zero, l'actualitat primarà i ja no vo'n recordareu. No som un parc d'atraccions que oblideu durant l'hivern i que a l'estiu voleu trobar ben arregladet i sense campanes. Estes muntanyes i paratges no són un raconet on vindre a lluir-hi les vostres vambes noves d'última moda, quan de vegades ni tan sols sabeu pronunciar bé el nom dels nostres pobles i ni amb un mapa sabeu ubicar-los. Aquí parlem sempre en català, encara que no mos considerésseu prou catalans. Aquí, amb lo cor encongit, la ràbia a la gola i la sensació —per no dir la certesa— que no serà l'última vegada que haurem d'aixecar el crit al cel, vos diem que fem tard i que visca la terra i mori el mal govern.