Miquel Iceta acaba de parlar de la felicitat. Deu ser un concepte que domina, atès que segur que provoca una considerable felicitat no haver treballat mai a la vida, més enllà de ser un etern funcionari de la política, i sempre al costat del règim. Certament, és un pla de pensions assegurat. Tanmateix, una cosa és el nivell de felicitat del qual gaudeix el polític dansaire, i l’altra l’ús histriònic que en fa en les declaracions polítiques. És aquí on el graciós d’Iceta deixa de tenir punyetera gràcia.

Ha dit, en unes declaracions a RAC1, que el president Puigdemont hauria de tornar a l’estat espanyol per ser jutjat pel Tribunal Suprem i, “després, entre tots, ser capaços de trobar solucions felices, com les hem trobat amb el tema dels indults als ja condemnats”. La resposta de Puigdemont ha estat fulminant: “Iceta és un dels responsables del 155 contra Catalunya, és un dels responsables de fracturar la vida de molts catalans. Si vol parlar de solucions felices, que m’ho demani i li faré la llista. Aviso: l’indult no hi és”. És a dir, per expressar-ho en termes menys elegants, com pot parlar de felicitat un dels homes que més infelicitat ha ajudat a causar a milers de catalans? I ho pregunto perquè, sincerament, em semblen unes declaracions miserables, pròpies d’algú que no ha tingut escrúpols, ni té remordiments.

Parlem de les solucions felices que anuncia el simpàtic Iceta. Es tracta de la felicitat que va sentir quan va conèixer personalment (des del primer moment) els plans repressius del PP, i hi va col·laborar? És la felicitat de què gaudia en acceptar que milers de policies vinguessin a estomacar conciutadans seus que només intentaven votar? O era la solució feliç de les clavegueres de l’Estat, tot treballant per destruir reputacions, falsejar informes i intervenir en el procés natural de les eleccions? O tal vegada és la solució feliç dels tribunals ideològics espanyols, capaços d’estressar la llei fins a límits inconcebibles, per tal de justificar sentències indecents? Es tracta de la felicitat d’enviar líders civils a la presó, només per haver fet activisme independentista? O la felicitat d’enviar-hi la presidenta d’un Parlament, per haver permès un debat? És la felicitat dels anys de presó dels seus propis companys de Parlament, gent que coneixia, que havia tractat, amb la qual tenia fins i tot amistat, a la que no va anar a veure mai a la presó, i les sentències contra els quals va aplaudir? Són aquestes les solucions felices, senyor Iceta?

Com pot parlar de felicitat un dels homes que més infelicitat ha ajudat a causar a milers de catalans? I ho pregunto perquè, sincerament, em semblen unes declaracions miserables, pròpies d’algú que no ha tingut escrúpols, ni té remordiments.

O potser es tracta de la felicitat d’estar perseguint milers de catalans, en múltiples causes judicials que continuen produint-se, i que s’han convertit en una causa general contra Catalunya? O encara més, la solució feliç de veure com es perseguien, a través del Tribunal de Comptes, els patrimonis personals de desenes de persones, només pel fet d’haver participat en el procés català? O la d’espiar a desenes de persones i destruir els seus drets, com a mètode per al control ideològic? I la solució feliç d’espiar els advocats, posant en evidència les estratègies de defensa i carregant-se un principi fonamental del dret: el de la confidencialitat entre advocat i client? Tal vegada la felicitat rau a veure com els tribunals espanyols han fet el ridícul una vegada i una altra a Europa, en el seu intent de perseguir els exiliats catalans, deixant una empremta de vergonya per tot el continent. O millor encara, la felicitat de conèixer el dolor de les famílies de tots els perseguits, els presos, els exiliats, gent profundament democràtica i pacífica, que han patit una repressió brutal en ple segle XXI, i a mans d’una presumpta democràcia. Quantes i quantes solucions felices, senyor Iceta, aplicades a l’independentisme per part del règim que vostè avala, aplaudeix i amb el qual col·labora amb dedicació entusiasta. Quina indecència.

I, finalment, la solució feliç que vostè promet al president Puigdemont, mentre li demana que vingui a Espanya, un país que l’ha massacrat mediàticament, l’ha menyspreat, l’ha insultat, l’ha degradat i deshumanitzat, i l’espera amb candeletes poder ensenyar el seu cap per la Castellana com a trofeu. La solució feliç d’enviar-lo a una presó espanyola perquè el denigrin encara més, mentre el Suprem el condemna a desenes d’anys de condemna, per acabar oferint-li, anys després, un miserable indult condicionat, mentre se’l manté permanentment vigilat i subtilment amenaçat. I a tot això, la solució feliç de menysprear una vegada i una altra les institucions catalanes, empobrir el país amb un espoli insofrible, aprovar pressupostos que lesionen els nostres interessos i vendre taules de diàleg que ni tan sols s’esforcen a dissimular fins a quin punt són un insult a la dignitat del nostre poble.

Responia el president Puigdemont que, si el ministre vol solucions felices, ell en té una llista completa. Repico en aquesta direcció. Una solució feliç seria, per exemple, deixar votar un poble el seu futur, respectar els seus drets, i no reprimir-lo brutalment. Això és la felicitat en política: el respecte, la dignificació de l’adversari, l’escrupolós exercici dels drets. La felicitat no és enviar la gent a la presó, arrossegar-la pels canals repressius i després donar-li almoina quan ja ha estat esclafada i humiliada. Aquesta mena de felicitat només la pot proposar un cínic.

 Apa-siau ministre, a ballar, que les toquen.