Actualment, estic produint i codirigint un programa de tele on bona part de l’equip és molt jove. Fa poc, arran de la conversió de Dani Alves i la seva predicació en una església gironina, vaig poder parlar amb ells sobre la idea del perdó de Jesús. El cristianisme es fonamenta en el fet que Jesús va venir per salvar els pecadors i retornar-los a la comunió amb Déu. Els meus interlocutors van quedar sorpresos pel missatge —no l’havien sentit mai malgrat viure una cultura cristiana— i van fer preguntes força profundes sobre el tema. Em va emocionar i fascinar la seva genuïna curiositat, i em va fer pensar en la gran diferència amb la generació anterior, on la persona de Jesús o les converses sobre religió sovint eren ignorades i fins i tot menyspreades. Alguna cosa està passant i en podem percebre evidències subtils com les referències cristianes del darrer disc de Rosalía o el presumpte l'augment de joves que es declaren cristians a les darreres enquestes.
Els joves que ara tenen entre vint i trenta anys són fills d’una generació que ha construït la seva relació amb el món a través del materialisme salvatge: el que importava pels seus pares era tot allò que es podia tocar, comprar i vendre. I això ho hem aplicat, fins i tot, a les relacions romàntiques. L’èxit era equiparable a posseir coses i persones i, per acabar-ho de rematar, a gaudir de plaers ràpids. Però malgrat la parafernàlia que envolta aquest hedonisme egoista la majoria hem descobert que això no ens omple: les coses materials són transitòries i, al final, ens perdem una cosa fonamental: el sentit de la vida i el propòsit de la nostra existència. Pitjor encara, si la vida només té sentit en relació amb la riquesa material, ¿què en fem dels joves que avui en dia no tenen grans expectatives econòmiques ni estabilitat professional? ¿Què en fem d'aquesta generació que no té una feina estable, ni un habitatge assequible, ni un cotxe en condicions...? Aquestes frustracions deixen un buit —no només econòmic, sinó existencial— perquè els plaers materials només són graons en una escala interminable. Gaudir d'un plaer material ens prepara per aspirar a una altra cosa una mica millor que l'anterior. És el cicle del consum que no només apliquem a la feina, sinó també al sexe, l'amor o les relacions d'amistat.
Però les persones —també els joves— tenim un esperit que busca alguna cosa transcendent. No un èxit material, sinó certa glòria que ens sobrevisqui. "Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi", escrivia en Joan Sales. Un altre gran autor, C. S. Lewis, deia que “tenim un forat al cor que té la forma de Déu”. Cap objecte ni experiència —satisfactòria o no— no pot omplir aquest forat; només una relació amb Déu satisfà aquest anhel profund.
Creure en Jesús és punki, perquè capgira el sistema. Jesús no es presenta com a amo, sinó com a servidor
A banda d'aquesta manca de significat del paradigma materialista, hem de pensar que els joves són, per naturalesa, rebels i contestataris: van a la contra del pensament hegemònic del seu moment, i quin és el pensament hegemònic heretat dels seus pares? La veneració de l’egoisme, de la superficialitat i, sobretot, l’adoració del jo. El missatge dominant avui és: “no tinguis fills, viu la vida; no treballis massa; gaudeix de la llibertat; fes autoajuda; centra’t en tu mateix”. Aquest missatge no respon a les preguntes sobre el sentit final del cosmos, només les encobreix. Per això, creure en Jesús és punki, perquè capgira el sistema. Jesús —malgrat ser Déu— no es presenta com a amo, sinó com a servidor: “El que vulgui ser gran entre vosaltres que sigui servidor” (Mateu 20:26). Jesús ve a servir, no a ser servit, i diu que “els darrers seran els primers”. Això és radical, contracultural, disruptiu. No construeix la teva vida col·locant-te a tu en el lloc de Déu, sinó que posa el Senyor com a rei i a tu mateix com a servidor. Hi ha res més contracultural que això? Hi ha res més boig? Més radical i disruptiu?
I, malgrat que les grans enquestes mostren que molts joves formalment no s’identifiquen amb cap religió, sí que hi ha signes que una part significativa s’interessa per la fe i la Bíblia, i que l’aproximació a Jesús no és superficial sinó profunda —una recerca de veritat en un món confús i saturat d’opcions i missatges contradictoris. En estudis recents, millennials i Gen Z han augmentat el compromís personal amb Jesús i el compromís amb la lectura de l’Evangeli, i en alguns llocs, jovent de vint anys assisteix a serveis religiosos més sovint que fa uns anys.
Quan havíem assumit que Déu estava arraconat, l’efecte del consumisme egoista ha tornat a posar-lo a primera plana gràcies a una generació en recerca de sentit i fermesa moral. Creure en Crist avui no és tornar a rituals antics: és rebel·lia, profunditat i autenticitat. És punki.
*Oriol Jara és escriptor i director de televisió